Recent Changes

Tuesday, June 26

  1. page fraseologia edited ... Dubtes més freqüents de vocabulari i fraseologia (UOC) Lliçons i exercicis de lèxic. (Web mol…
    ...
    Dubtes més freqüents de vocabulari i fraseologia (UOC)
    Lliçons i exercicis de lèxic. (Web molt completa que recupera desenes de llistats i exercicis de locucions, frases fetes i refranys de tota la xarxa.
    En format Pdf en nou fulls, ací teniu un recull de locucions, frases fetes i refranys, classificats: {Recull-locucions-frases fetes-refranys.pdf}
    En format Open Office (ODT), memoritza i practica amb aquests dos fulls de locucions i frases fetes bàsiques: {Exerc-Locucions i frases fetes-4t.odt}

    (view changes)
    4:35 am

Monday, June 25

  1. page literatura edited {Literatura.png} història història de la 1.-TEMES I REDACTORES (2008-09) (Pitgeu sobre el n…
    {Literatura.png} història
    història
    de la
    1.-TEMES I REDACTORES (2008-09)
    (Pitgeu sobre el nom de les autores per anar als seus treballs).
    ...
    Publish at Scribd or explore others: Teaching General literaturacatalana història
    5.-Temes de Literatura oferits per Toni Teruel, del temari d'oposicions.
    ...
    nivell superior. Cada dia Toni Teruel aporta un nou tema
    P.S. (25
    de manerajuny de 2012) Hem comprovat que la propera setmana (del 12majoria d'enllaços que presentem més avall han quedat inactius. Malgrat tot, els temes continuen al 18web SCRIBD on Toni els va hostatjar. Per això deixem l'enllaç general amb la carpeta de febrer) disposarem deltot el temari de literatura més o menys complet.per tal que els busqueu allí directament: http://www.scribd.com/toniteruelb469/documents?page=1
    Els orígens de la Literatura. Trobadors, joglars i poetes.
    Ramon Llull i el naixement de la prosa.
    (view changes)
    9:35 am

Sunday, January 16

  1. page home edited ... espais web, traductors 21 TEMES DE GRAMATICA PER AL NIVELL SUPERIOR per al nivell superior…
    ...
    espais web, traductors
    21 TEMES DE GRAMATICA
    PER AL NIVELL SUPERIORper al nivell superior
    ENQUESTA DEL CURS
    (view changes)
    9:54 am
  2. page home edited ... diccionaris, gramàtiques, espais web, traductors 21 TEMES DE GRAMATICA PER AL NIVELL SUPER…
    ...
    diccionaris, gramàtiques,
    espais web, traductors
    21 TEMES DE GRAMATICA
    PER AL NIVELL SUPERIOR

    ENQUESTA DEL CURS
    (view changes)
    9:52 am
  3. page 21 temes per al superior edited 3 ANYS M'ES TARD D-HAVER TANCAT AQUEST WIKI, US DEIXEM AC'I ELS 21 TEMES QUE LA UNIVERSITAT D-ALAC…
    3 ANYS M'ES TARD D-HAVER TANCAT AQUEST WIKI, US DEIXEM AC'I ELS 21 TEMES QUE LA UNIVERSITAT D-ALACANT HA ELABORAT PER A PREPARAR LA PROVA DEL NIVELL SUPERIOR DE LA MATEIXA INSTITUCI'O.
    (view changes)
    9:47 am

Wednesday, March 25

  1. page a-prosaXV edited ... View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: moral i) TEXT elaborat per a l'exposi…
    ...
    View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: moral i)
    TEXT elaborat per a l'exposició (introdueix-lo davall d'aquesta línia).
    PROSA RELIGIOSA I MORALITZANT S.XIV-S.XV
    El paper de l’església medieval
    El món medieval es va caracteritzar pel teocentrisme: la religió cristiana impregnava tots els aspectes de la vida quotidiana, de l’organització social, de l’escala de valors. De fet, l’església va ser l’única institució que, durant la llarga etapa d’inestabilitat politicosocial pròpia del feudalisme generada per la desintegració de l’Imperi Romà, mantingué intacte el seu poder, conservà una estructura similar a tota Europa i obeí –excepte en les etapes del Cisma– un únic poder centralitzat, el del papat.
    Va ser sobretot per aquesta estabilitat que l’Església acabà exercint un poder enorme. No és ja només el poder terrenal que exercia sobre Roma, gran part d’Itàlia i d’altres territoris de l’Occident cristià, sinó sobretot, el poder que exercia sobre els mateixos reis i senyors.
    Com a contrapartida a aquestes potestats, l’Església legitima l’estructura social del feudalisme, el poder dels senyors sobre els vassalls, i els dels reis i l’Emperador sobre les seues terres, ja que precisament els senyors i els cavallers tenien l’obligació de protegir la religió.
    És gràcies al poder i a la influència de l'Església, que a poc a poc s’unifica culturalment Europa, i la idea de “cristiandat” acaba substituint el record de l’antic Imperi Romà. A aquesta unificació contribuiran decisivament fenòmens com la difusió dels ordes religiosos, l’aparició dels pelegrinatges (Jerusalem, Roma, Sant Jaume de Galícia...) i, sobretot, l’aparició d’una nova religió, l’Islam, incompatible amb el cristianisme que va acabar ocupant Terra Santa i que va esdevenir l’enemic comú que aconseguí aglutinar tot l’occident medieval, en la seua empresa bèl·lica més important: les croades.
    El naixement de la literatura religiosa
    Atés l’evident poder de l'Església, és obvi que la religió, entesa des del punt de vista teocentrista, havia de constituir el centre de la cultura medieval. Així, doncs, són religioses la major part de les aportacions medievals en el camp de l’art i, és clar, de la literatura. Tanmateix, l’autèntica literatura religiosa de creació trigarà bastant a aparèixer. Durant l’Alta Edat Mitjana la cultura és patrimoni exclusiu del monacat, dels ordes religiosos que, com els benedictins o els cistercencs, edifiquen els seus monestirs (com el de Ripoll, Montserrat, la Seu d’Urgell i Santes Creus) al camp com ho fan els senyors amb els seus castells. Tot i tenir molt de poder, aquests monestirs depenien pràcticament de les centrals dels seus ordes, situades més enllà dels Pirineus.
    Els monestirs, en general, van dur a terme una labor cultural primordial, perquè preservaren per al futur gran part del saber filosòfic, o teològic i literari, de l’antiguitat, que era fidelment copiat –i, més endavant, traduït. Aquesta tasca cultural va tendir sobretot a la reproducció i de fet des dels monestirs es feren escasses aportacions originals a la literatura religiosa. A això, contribuí també el fet que l'Església, per por de la difusió de les heretgies, no permeté fins al segle XIV que s’estudiara teologia fora de les universitats de París i de Tolosa.
    La Baixa Edat Mitjana
    Només en la Baixa Edat Mitjana, apareix una literatura religiosa de creació lligada a alguns fenòmens que, entre els segles XIII i XIV començaren a trasbalsar l’ordre medieval.
    En el camp socioeconòmic, l’extensió del comerç va facilitar l’acumulació de riqueses en mans, sobretot, de la burgesia i dels jueus però també dels nobles i de l'Església, i el creixement de la població urbana, més difícilment controlable, afavorí la relaxació dels costums.
    En l’àmbit cultural, l’aparició de l’Humanisme entre alguns sectors il·lustrats qüestionava el paper de l'Església, desprestigiada a més pel llarg Cisma d’Occident i per la corrupció dels seus membres. No és estrany, doncs, que les terribles pestes del XV foren interpretades com un càstig diví, ni que sortiren veus discordants i de vegades contradictòries que reclamen en uns casos una major espiritualitat i el retorn a la mística austeritat del cristianisme primitiu (beguins, espirituals, franciscans), i en altres casos exigiren una major influència de l'Església sobre la moral social (dominicans). De fet, un dels debats més fructífers d’aquests anys va ser la discussió sobre si l'Església havia de posseir riqueses o si calia que en prescindira. En alguns casos, aquests corrents derivaren en revoltes populars i la jerarquia eclesiàstica anatemitzà els grups més radicals –com els beguins–, servint-se de la Inquisició.
    Després d’un període d’efervescència arribarà una certa estabilització, caracteritzada sobretot per dues importants novetats:
    Els debats teològics són canalitzats per l'Església a través de les universitats, que s’estenen per tota Europa i també, per les nostres terres (Estudi General de Lleida, fundat el 1300 i Universitat de Perpinyà, de 1350). El centre de vida religiosa es trasllada, per tant, al món urbà.
    Es consoliden dos nous ordes religiosos (franciscans i dominicans), que no busquen aïllar-se en la ruralia sinó que pretenen intervenir decisivament en la vida social. En conseqüència, s’instal·laren en les ciutats.
    Cal buscar, doncs, l’origen de la literatura religiosa en llengua romànica en l’expansió d’aquests dos ordes religiosos i en la seua voluntat d’influir sobre la societat. Serà, per tant, una literatura burgesa des del seu origen nascuda a les ciutats, però que reflecteix una mentalitat encara medieval.
    Els segles XIV i XV són els més brillants de la nostra història literària en tots els gèneres, tal com certifiquen noms com els de Joanot Martorell, Ausiàs March i Jaume Roig.
    En el camp concret de la literatura religiosa –que, com hem vist, naix amb la voluntat de convèncer i adoctrinar en els valors més tradicionals del cristianisme -. Després de la figura senyera de Ramon Llull, els autors es dedicaren majoritàriament a seguir els camins segurs que ell havia marcat, sense superar-los ni innovar-los. La ingenuïtat i el poc rigor s’apoderaren dels escriptors religiosos posteriors, que s’abocaren a produir abundosos reculls d’exemples i proverbis, històries de miracles, relats sorprenents i meravellosos. Amb tot aquest material, els predicadors anaven per places i esglésies i atreien amb facilitat l’atenció de la gent del poble.
    Actituds
    No podem oblidar que la societat baixmedieval es troba enmig d’una crisi de les velles estructures socials, polítiques i religioses. Per tant, tot i que tindran un mateix objectiu –convéncer i adoctrinar en els valors del cristianisme– les actituds dels escriptors, necessàriament, seran diverses i contradictòries. La majoria es decanta pel tradicionalisme, però alguns com Canals i Felip de Malla s’acosten a l’humanisme –tot emprant una llengua torturada per la retòrica i les referències clàssiques– per tal d’influir sobre una minoria selecta, el públic intel·lectual. Uns altres, com Sant Vicent Ferrer o Eiximenis, amb una notable preparació teològica, i també Isabel de Villena, faran llibres i sermons senzills i didàctics amb la intenció d’arribar a les audiències populars (o a les monges del convent, en el cas d’Isabel de Villena). Potser l’actuació més contradictòria és la d’Anselm Turmeda, que es convertí a l’Islam, sense abandonar mai del tot els contactes amb el cristianisme.
    La major part d’aquests autors comparteixen amb Llull moltes característiques:
    Estan molt relacionats amb les esferes de poder (papes, monarques i, en el cas de Turmeda amb els soldans tunisencs).
    Es veieren implicats en les lluites i enfrontaments polítics i eclesiàstics (com el Compromís de Casp o la solució del Cisma d’Occident, 1378-1417).
    Assoleixen un gran prestigi en vida, que mantenen després de morts.
    Viatjaren molt per Europa (tots, llevat d’Isabel de Villena) i el nord d’Àfrica (Llull i Turmeda).
    Posseeixen una sòlida formació universitària, adquirida al país i en diversos centres europeus.
    A banda d’escriure en català tenen obres en llatí (Llull, Vilanova, Eiximenis i Ferrer) i en àrab (Llull i Turmeda).
    Però, sobretot, allò que més els unifica és una única finalitat: frenar o aconduir l’evolució de la societat del seu temps.
    Temes i gèneres
    La literatura religiosa i moralitzant s’inscriu dins d’una tradició comuna a tota la literatura medieval europea. En la catalana són molt abundants les obres en prosa de caràcter religiós i moral. Des de traduccions i comentaris bíblics fins a catecismes elementals, llibres d’hores o arts de ben morir. Amb tot, com diu Lola Badia (1988) “La tardor Medieval és folgada i acollidora. S’hi barreja de tot. Manuscrits humanístics procedents d’Itàlia, prèdiques de frares devotíssims, aventures cavalleresques, poesia de certamen, moralitzacions ovidianes, cròniques universals, traduccions de clàssics i d’italians, poesia de cançoner castellana...” Entre els gèneres conreats cal destacar els següents:
    L’oratòria. Va ser conreada especialment pels dominicans i es dirigeix al poble utilitzant els recursos teatrals que les gents senzilles ja coneixen, perquè són els mateixos que utilitzen els joglars. Els sermons, moltes vegades, són apocalíptics, centrats en el tema de la mort, presentat de manera terrible com el càstig pel pecat original i la condemnació eterna per als pecadors.
    La controvèrsia. Eren els debats orals amb els jueus i els heretges per tal de demostrar la superioritat de les respectives concepcions religioses. D’aquestes discussions se’n redactaven unes actes que, en molts casos han arribat fins a nosaltres. Van ser famoses les controvèrsies de Barcelona de 1203 (presidida pel rei Jaume I) i la Tortosa de 1413, en la qual va participar el papa Benet XIII.
    La literatura polèmica antijueva i antimusulmana. Van escriure peces d’aquest gènere Llull, Vilanova i Penyafort; potser l’obra més rigorosa és la del dominicà Ramon Martí (deixeble directe de sant Tomàs), el Pugio fidei contra judaeos (1278).
    La literatura moralitzant. D’objectius didàctics, és una prosa farcida d’exemples, de proverbis i de citacions bíbliques. En són bons exemples la major part de les obres de Ramon Llull i de Francesc Eiximenis.
    L’exegesi. Són les vides de sants, de la Mare de Déu i de Jesucrist (com les de Roís de Corella i Isabel de Villena). Cal destacar també la lamentablement perduda traducció de la Bíblia que va fer fra Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent.
    La poesia religiosa. Té en els goigs un vessant popular i un corrent culte en els certàmens poètics de temàtica religiosa que imitaven les competicions trobadoresques. El més conegut va ser el que, a València, dóna lloc al primer llibre imprès a la Península Ibèrica: Les trobes en llaors de la Verge Maria (1474).
    FRANSESC EIXIMENIS
    Francesc Eiximenis neix a Girona entre els anys 1327 i 1332 en el si d'una família burgesa benestant. De ben jove ingressa al convent dels franciscans de la seva ciutat i, probablement, hi professa els primers vots de l'orde. Completa la formació intel·lectual a la Universitat d'Oxford, potser també a la de París, i a la de Tolosa de Llenguadoc, on aconsegueix el títol de Mestre en Teologia gràcies al mecenatge de la casa reial. Durant aquests anys d'aprenentatge du a terme diversos viatges per Europa, possiblement com a pelegrí, que li permeten conèixer Colònia, Florència, Avinyó i Roma. El 1352 rep els ordes majors a Barcelona.
    De tornada a Catalunya ja s'ha convertit en un frare d'una sòlida formació intel·lectual i de notable prestigi. Per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona, es dedica a l'ensenyament, a la predicació i a efectuar diverses gestions polítiques. És aleshores quan comença una gran activitat com a escriptor, tant pel que fa a les obres escrites en llatí com en català, dedicades a temes ben diversos.
    La seva fama d'intel·lectual arriba fins a l'Ajuntament de València i el 1383 s'hi trasllada a viure fins al 1408 i on escriu la major part de les seves obres. Altres activitats dutes a terme a València són les de predicador, conseller dels reis –per exemple, pel que fa al Cisma d'Occident–, i conseller i assessor de l'ajuntament.
    El 1408 Benet XIII, el papa resident a Avinyó amb qui Eiximenis manté unes relacions excel·lents, el consagra bisbe d'Elna i li atorga el títol honorífic de patriarca de Jerusalem. Es trasllada a la seva diòcesi immediatament, però no la pot dirigir durant gaire temps, ja que mor a Perpinyà el 1409.
    Entre les obres escrites en llengua vulgar, destaca l'enciclopèdia Lo Crestià, que havia de constar de tretze volums i que pretén estimular el cristianisme i l'estudi de la teologia entre els laics. D'aquest ambiciós projecte, tan sols coneixem el Primer (Barcelona, 1379-1381), el Segon (1382-1383), el Terç (1384) i el Dotzè (1385-1386), del qual forma part el Regiment de la cosa pública, text escrit abans que la resta de l'obra. Possiblement utilitza part del material que ja té recollit per escriure el Llibre de les dones (1396), un regiment de vida ideal per a les dones que, alhora, exposa els punts fonamentals de la fe, la moral i l'ètica cristianes. També inclou diversos capítols d'aquesta obra, amb alguns capítols nous sobre l'oració, en el llibre titulat Scala Dei o Tractat de contemplació, dedicat a la reina Maria de Luna.
    La seva obra més divulgada és el Llibre dels àngels (1392). Escrita per posar al dia el culte als àngels i estendre'n la devoció, va ser traduïda al castellà, al francès, al llatí i al flamenc. Eiximenis hi continua la crítica els vicis dels seus contemporanis i hi divulga els principis de la moral i de l'ètica cristianes. Per altra banda, la Vita Christi (escrita abans del 1403) és una biografia de Crist que inicialment havia de ser en llatí i que finalment és redactada en català a precs de Pere d'Artés, funcionari de la cort de Martí I.
    Pel que fa a les obres llatines, adreçades a un públic universitari o eclesiàstic, cal assenyalar l'Ars praedicandi populo (anterior al 1383), una Summa theologica (de la qual només es conserva un breu fragment), el Pastorale (1398), el Psalterium alias laudatorium (1404), l'Expositio in psalmos poenitentiales i algunes altres obres perdudes o d'atribució dubtosa.
    L'extensa obra d'Eiximenis, en bona part inèdita, té com a objectiu fonamental l'educació religiosa i civil dels laics, a qui ofereix hàbils síntesis del pensament escolàstic. La seva aportació a la literatura catalana rau en la qualitat de la seva prosa i en la traça com a narrador d'exemples i d'escenes costumistes i com a recreador del llenguatge popular. A més de tots els sectors de les classes urbanes benestants, els seus textos són llegits per reis, nobles, cavallers, bisbes, preveres i ordes religiosos, tant a la cort com als ajuntaments. D'altra banda, les seves obres són un punt de referència fonamental per entendre la societat, la cultura i la literatura catalanes dels segles XIV-XV i també la creixent presència de conceptes teològics i escolàstics en la prosa i en la literatura en llengua catalana d'aquesta època (Metge, Turmeda, March, Martorell, etc.).
    OBRA EN PROSA
    Regiment de la cosa pública [escrit abans de 1384]. València: Cristòfol Cofman, 28-I-1499.
    Lo Crestià [escrit a Barcelona entre 1379 i 1386].
    Llibre dels àngels [escrit a València el 1392]. Barcelona: Joan Rosembach, 21-VI-1494. (2a ed., 4-IX-1494)
    Llibre de les dones [escrit el 1396]. Barcelona: Joan Rosembach, 8-V-1495.
    Vita Christi o Vida de Jesucrist [escrit entre 1397 i 1398].
    Cercapou [escrit entre finals del segle XIV i principis del XV].
    Scala Dei o o Tractat de contemplació [escrit abans de 1404]. Barcelona: Diego de Gumiel, 27-X-1494. (2a ed., 16-V-1501; 3a ed., 11-VIII-1523)
    Ars praecandi populo [escrit abans de 1383].
    Summa theologica fragmenta [escrit abans de 1384].
    Pastorale [escrit el 1398]. Barcelona: Pere Posa, 5-XII-1495.
    Psalterium alias laudatorium [escrit el 1404]. Girona: Diego de Gumiel, 20-III-1495 [en traducció catalana].
    OBRA LO CRESTIÀ
    Francesc Eiximenis va escriure “Lo Crestià” a Barcelona entre 1379 i 1386.
    Enciclopèdia que havia de constar de tretze volums que continguessin "sumàriament tot lo fonament de cristianisme", una extensa obra per tal d'estimular l'estudi de la teologia entre els laics. D'aquest projecte només es coneixen els tres primers llibres, dedicats a matèries teologicomorals, i el dotzè, que es refereix al govern de la "cosa pública", als prínceps i als súbdits.
    Primer [escrit a Barcelona entre 1379-1381]. València: Llambert Palmart, 29-I-1483.
    Introducció general a la religió cristiana. Inclou una refutació de la religió musulmana i de la judaica. Dividit en quatre parts de diversa proporció, que formen un conjunt de tres-cents setanta capítols.
    Segon [escrit a Barcelona entre 1382-1383].
    Analitza el problema de les temptacions. Dividit en dos-cents quaranta capítols.
    Terç [escrit a Barcelona el 1384].
    Estudia el concepte de mal i de pecat, i fa una presentació molt detallada dels set pecats capitals i dels pecats de la llengua. Dividit en tres volums que apleguen mil seixanta capítols, compresos en dotze tractats de diversa proporció.
    Dotzè [escrit a Barcelona entre 1385-1386]. València: Llambert Palmart, 15-III-1484.
    Tractat polític en què s'estudien els principis fonamentals del govern de les ciutats i de les comunitats. Dividit en dos volums que apleguen nou-cents set capítols, distribuïts en vuit parts.
    VICENT FERRER
    Va nàixer a València el 1350. Als dèsset anys va entrar en el convent dominicà de la seua ciutat per estudiar. Va completar la seua formació a Lleida, Barcelona i Tolosa. Entre els anys 1385 i 1390 va ser lector de teologia a la catedral de València. En aquesta època ja estava molt relacionat amb Pedro de Luna, cardenal d’Aragó, i amb la casa reial. El 1394, en ple Cisma d’Occident, Pedro de Luna és elegit papa i pren el nom de Benet XIII. Un any després s’incorpora a la cort papal d’Avinyó per treballar amb el nou papa. En va sortir quatre anys més tard per iniciar les seues campanyes com a predicador per Europa. Tenia plena llibertat d’acció gràcies a una llicència papal especial, que el feia dependre únicament del mestre general dels dominicans. Predicava contínuament i de vegades dues o tres vegades diàries. El seguia una companyia de flagel·lants, penitents i capellans que potenciaven els efectes gairebé taumatúrgics d’uns sermons escoltats per milers de persones. El 1412 va participar en el Compromís de Casp i prengué patit per Ferran d’Antequera. Després de la sentència de Casp, va predicar per tota la Corona d’Aragó. Poc després va iniciar una campanya missionera que el dugué a Occitània, el centre de França, Borgonya i Bretanya. Va morir a Vannes (Bretanya) el 5 d’abril del 1419.
    Va començar al 1411 quan se li van aparèixer St. Domènec i St. Francesc agenollats sota Jesús ( que els cura). Jesús li demana que vagi predicant arreu del món abans de que arribi l'anticrist, és a dir, la fi del món.
    D'ell destaquen els seus sermons. Té una important capacitat de comunicació.
    Es dedicava a anar predicant pel poble acompanyat per la “companyia” que era un conjunt d de penitents que l'adoraven.
    Hi havia dos clergues que l'acompanyen i que anoten tot el que ell diu, incloent els gestos. Feien còpies i ho enviaven a totes les parròquies i convents.
    No feia tan sols un discurs a l'aire, sinó que gesticulava i es dirigia directament al públic. Feia servir moltes onomatopeies i escenografia.
    Sant Vicent va ser un predicador d’una ferma convicció medievalista, contraposat als nous aires humanistes prerenaixentistes. Des del punt de vista literari, no sols no es va considerar mai un escriptor, sinó que blasmà sovint pensadors i poetes del món clàssic (“Aristòtil, on te penses que sia? En infern, xof!”, “Plató verge era mas en infern és”. “...bon Virgili, que jau en mig d’infern, Ovidi, Dantes, poetes.”). Reacciona contra tot allò que puga semblar perillós, però trobem contemporanis intel·lectuals seus que, mantenint la seua posició de reserva davant el sistema que comença a trontollar, no oposen una reacció tan virulenta (com Antoni Canals). Francesc Eiximenis també té moltes concomitàncies amb sant Vicent, però no mostra tanta virulència, perquè ell, com Antoni Canals, destinava els seus missatges a uns receptors una mica més cultes (però no especialistes en teologia). Ideologia a banda, sant Vicent apareix com més virulent perquè el seu discurs està condicionat per l’execució, l’oralitat i pel destinatari (el poble menut). El dominic opta per fer servir un registre lingüístic proper a les masses, al poble menut. No és estrany, doncs, que el mite destaque que sant Vicent es feia entendre allà on anava.
    ANSELM TURMEDA
    Tenim poques notícies de Turmeda i han de ser relativitzades, ja que provenen d’una obra autobiogràfica, en àrab, la Thufa, i no hi ha certesa que ell siga l’autor. Nasqué a la Ciutat de Mallorca a mitjans del s. XIV i molt prompte va ingressar en l’orde dels franciscans. Estudià a Mallorca i a Lleida i va completar estudis a les universitats de París i Bolonya, on sembla que es va interessar per la religió musulmana segons confessa en la Thufa. El 1385 va tornar a Mallorca, des d’on passà a Sicília i d’allí s’embarcà cap a Tunis. Quatre mesos després d’arribar-hi manifestà públicament el seu desig d’abjurar del cristianisme i de fer-se musulmà. El soldà de Tunis, complagut el va protegir i li va donar el càrrec d’intèrpret i de cap de duanes. Malgrat l’apostasia, el governador de Mallorca, el papa Benet XIII i Alfons V li enviaren diversos salconduits amb tota mena de garanties i de perdons perquè tornara a la fe cristiana, cosa insòlita en aquella època, però Turmeda sempre s’hi va oposar.
    OBRA
    El conjunt de la seua obra va ser escrita després de la seua conversió a l’islamisme. El fet que l’escriguera en català demostra que, malgrat tot, no se sentia desvinculat de la seua pàtria.
    Llibre de bons amonestaments. Es tracta d’un aplec de bons consells en vers basats en l’obra italiana del s. XIII Doctrina de l’esclau de Bari, de la qual copia bona part del text però adapta l’estrofisme (substitueix els decasíl·labs per tres octosíl·labs rimats entre ells i un tetrasíl·lab lliure; en total 428 versos). També va aprofitar una composició de caire goliardesc per a la part més coneguda en què ironitza sobre el poder dels diners. Aquests amonestaments responen a una doble òptica: uns segueixen l’ètica i la moral cristianes, mentre que d’altres s’adiuen a la lluita per la supervivència de l’home en el món: “Vulles sostemps dir veritat, / d’açò que seràs demanat, / més en cas de necessitat / pots dir falsia.”
    Cobles de la divisió del regne de Mallorques. És una obra al·legòrica d’intenció política sobre la personalitat de les Illes. Mostra la preocupació política de l’autor pel destí de Mallorca i, alhora elogia el rei cristià i tota una sèrie de religiosos de l’època per posar-se a bé amb els poders fàctics mallorquins de cara a un possible retorn a l’illa. Sembla que aquesta composició la va fer per suggeriment d’uns comerciants mallorquins. Recentment, M. J. Rubiera i Mata (1993) ha trobat un exemplum àrab, en traducció aljamiada, que podria ser la font de les Cobles.
    La disputa de l’ase. D’aquesta obra, dissortadament, no hi ha cap text en català, ni imprés ni manuscrit. Malgrat la seua popularitat, els exemplars en català es van perdre potser com a conseqüència de la inclusió en el s. XVI del llibre en l’índex de llibres prohibits per la Inquisició. Coneixem el text a través d’una traducció francesa, editada a Lió el 1544 i reimpresa tres vegades més, que fou la base d’una traducció alemanya, publicada el 1606. El gènere és una contentio medieval. El tema és un debat sobre la superioritat de l’home. Bona part de la disputa és una traducció paròdica d’un llarg apòleg àrab titulat Disputa o reclamació dels animals contra l’home. Turmeda sotmeté el seriós apòleg àrab a un procés de desfiguració irònica. La primera gran diferència és que Turmeda concreta i personalitza l’apòleg reduint els set diputats humans i els set representants de les diverses espècies zoològiques a dos únics protagonistes: fra Anselm Turmeda, advocat defensor de la superioritat de l’home, i l’ase ronyós de la cua tallada, un animal d’aspecte miserable, encarnació burlesca de l’esperit irònic i sorneguer de l’autor. El debat entre aquests dos personatges té lloc davant d’una assemblea d’animals, que acaben d’escollir el lleó com a nou rei. Els arguments presentats per fra Anselm i refutats per l’ase són els mateixos de l’apòleg àrab amb alguns canvis.
    L’ase rebat tots els arguments presentats per Turmeda i de vegades els capgira i ridiculitza aparatosament. Quan fra Anselm basa la superioritat de l’home en el fet que fou creat a imatge i semblança de déu, l’ase fa una deformació satírica d’aquesta raó. La inversió és certament original, molt pròpia d’un esperit escèptic que no dubta a expressar alguns dubtes sobre la immoralitat de l’ànima.
    Un altre canvi introduït en relació a l’original àrab és la cristianització de l’argument, que es fa palesa en: a) el fet que Turmeda s’hi presente com a frare i teòleg cristià (quan ja havia abjurat d’aquesta religió); b) en la darrera raó que hi presenta per provar la superioritat d l’home, basada en el fet que Déu es féu home; i c) en la intercalació de set històries anticlericals a tall d’il·lustració dels set pecats capitals. Es tracta d’uns contes lleugers, d’esperit laic i irreverent, que ens situen en ciutats conegudes i tenen com a protagonistes clergues i frares dels ordes mendicants, circumstància que Turmeda aprofita per fer una crítica dels costums relaxats dels franciscans i dels dominics. Aquests contes, a pesar de la seua mordacitat i immoralitat, recorden, estilísticament, la prosa dels predicadors i moralistes contemporanis, amb tota la frescor i gust pels aspectes populars que constatem en autors com ara Eiximenis.
    Una altra variació introduïda per Turmeda és la profecia que l’ase recita al final de l’obra. Aquest fragment és l’única part de la Disputa que podem llegir en català, ja que es conserva en un recull de profecies.
    La Tuhfa o Present de l’intel·ligent que tracta de la refutació dels sequaços de la Creu (1420). Encara que aconseguí un gran prestigi en el món musulmà, a nosaltres ens interessa aquesta obra escrita en àrab perquè contenia, en els seus dos capítols primers, l’autobiografia de Turmeda, adreçada a explicar la seua conversió a l’Islam. El tercer i últim capítol és doctrinal, destinat a negar la divinitat de Jesucrist i a desautoritzar els dogmes del cristianisme.
    Globalment, el conjunt de l’obra turmediana presenta una complexa i diversificada xarxa de perspectives múltiples, que es poden reduir una sola dicotomia cristianisme/islamisme, ja que tant dins el corpus cristià com dins el musulmà, hi ha posicions contradictòries. El seu racionalisme i escepticisme l’acosten a l’incipient home renaixentista.
    L'HUMANISME S.XV
    Durant el segle XIV, es desenvolupa a Itàlia un corrent intel·lectual, anomenat humanisme, caracteritzat per l'estudi dels textos dels autors llatins de l'antiguitat i per l'admiració amb què es reivindiquen els valors i les formes de l'època clàssica: intel·ligència, proporció, harmonia, tec. Les aportacions intel·lectuals dels humanistes seran la base del futur Renaixement. Petrarca i Boccaccio són dos dels humanistes més importants del seghle XIV, i la seva obra erudita -justament la que valoren més- és escrita en llatí. Al final d'aquest mateix segle Bernat Metge ja incorpora alguns dels ideals humanistes; ell i altres escriptors del moment, normalment relacionats amb la institució de la Cancelleria Reial, miren d'adaptar el català a l'estructura sintàctica i lèxica del llatí clàssic. Alguns autors dels cecles aristocràtics de la València del segle XV porten l'admiració pel llatí fins a extrems exagerats en l'estil que anomenen “valenciana prosa”. Roís de Corella, el més elegant, també hi incorpora el tema mitològic i el lirisme, característiques renovadores amb què els autors italians havien dinamitzat la narrativa.
    La crisi del final de l'edat mitjana es va concretar en una nova visió del món i sobretot de l'home: l'home, si fins aleshores havia estat sotmès al poder teocràtic, se'n va alliberar i es va posar ell mateix com a centre de l'univers.
    Aquesta nova manera d'enfocar l'home va sorgir en un país en què es van donar les condicions que la van fer possible: Itàlia. I les condicions que en van fer un país capdavanter en tots els aspectes a l'inici de l'edat moderna les podem concretar en l'escassa incidència que hi van tenir el feudalisme i la cavalleria, cosa que va facilitar que ben aviat hi sorgissin les ciutats (unes ciutats-estat a la manera de les ciutats gregues de l'antiguitat), les quals van potenciar una classe social nova, la burgesia. Aquesta es va anar fent cada vegada més forta gràcies al comerç amb Orient, potenciat per les croades. Aquest comerç va generar el sistema bancari del qual Itàlia va ser la capdavantera. Es pot dir que hi va sorgir la competència lliure, en oposició a l'ideal econòmic de l'edat mitjana, representat pels gremis.
    Una altra condició va ser la que es refereix a la cultura. En primer lloc, a les ciutats del nord d'Itàlia, tot i que la poesia trobadoresca hi va tenir una gran influència, els poetes italians van ser els primers que van deixar de fer poesia a l'estil dels trobadors (van conrear el que es va anomenar dolce stil nuovo). En segon lloc, cal destacar la influència de la cultura clàssica, que sempre hi havia estat viva a causa de la presència de vestigis de l'antiguitat.
    Definició d'Humanisme
    És difícil de definir aquesta nova mentalitat que va arrelar a la literatura italiana del segle XIV i que es va anar pwerfilant per tot Europa fins al segle XVI, però en podem fer una caracterització a partir del que defensaven els seus seguidors. Esmentem, doncs, els principals trets definidors dels huimanistes: consideren que l'home és la mesura de totes les coses i que la raó és l'única font de coneixement ; fonamenten la seva formació en un profund coneixement de l'antiguitat clàssica, sobretot a partir de l'edició dels textos dels escriptors clàssics i l'estudi de la gramàtica.
    La influència de Petrarca i Boccaccio
    A Florència, a la segona meitat del segle XIV (el trecento italià), hi apareixen dos escriptors excepcionals, Petrarca i Boccaccio, que, continuant el camí iniciat per Dante, anuncien el final de l'Edat Mitjana i el principi de l'Edat Moderna. No els podem considerar humanistes en el ple sentit de la paraula, però prepararen el camí d'aquest corrent i foren presos com a models pels humanistes pròpiament dits.
    Petrarca i Boccaccio són els primers escriptors que veieren l'antiguitat clàssica amb ulls nous, és a dir, no d'una manera medieval, i sentiren els escriptors antics com a companys en la manera de pensar i els prengueren com a models en la manera d'escriure. Això els portà a la recerca de manuscrits d'autors clàssics i a valorar-ne la possessió, cosa que és l'inici de la Filologia. Aquesta nova manera de sentir la literatura, unida a un manifest egocentrisme o consciència com a individu (individualisme), expressat en la preocupació per la fama, la glòria i la posteritat, són alguns dels pilars en què se sustentarà l'Humanisme italià del segle XV i l'europeu del XVI.
    La lectura i la imitació de les obres d'aquests dos autors italians, així com la d'alguns gèneres literaris per ells ressuscitats, com és l'epístola, seran indicis d'una aproximació al nou esperit del Renaixement. Petrarca, com a escriptor d'obres en un llatí clàssic tan perfecte com el de Ciceró, fou conegut aviat a la Cancelleria de Pere III el Cerimoniós. El primer testimoni que tenim de l'interès entre els llatinistes catalans per l'obra i la personalitat de Petrarca és del 1386. Dos anys desaprés, quan Bernat Metge escrivia Valter e Griselda, Petrarca ja era un nom familiar en els ambients cultivats dels Països Catalans.
    Cronologia
    Cal aclarir que l'ambigüitat inherent al terme Humanisme fa que n'haguem de precisar l'abast i els límits cronològics. Prescindint dels casos de Metge i Canals, el corrent humanístic es fa palès, a mesura que transcorre el segle XV, en un seguit d'autors que es dediquen als estudis filològics i que escriuen, sobretot o exclusivament, en llatí (cosa que passa, també, a Itàlia).
    Pel que fa a la cronologia, l'entrada de l'Humanisme als territoris de llengua catalana pot situar-se a la dècada de 1380, moment en què es comença a operar un canvi de reflex humanístic en la prosa cancelleresca i en què s'emprèn la rpimera traducció de Petrarca (1388, data del Valter e Griselda de Bernat Metge).
    Antecedents de l'Humanisme català
    Ja en el regant de Pere el Cerimoniós (1336-1387) s'accentuà el coneixement de la cultura llatina, a base, sobretot, de traduccions d'obres històriques. Si bé aquestes traduccions obeeixen encara a uns propòsits plenament medievals (prestigi dels models clàssics), hem de tenir en compte que el mateix monarca és autor d'un entusiàstic elogi de l'Acròpolis d'Atenes i que, en 1380, cedí la seva biblioteca històrica al monestir de Poblet, tot adduint una sèrie de raons preses de Sal·lusti (obra, sens dubte, del seu secretari). És interessant d'assenyalar que, en aquests primers moments, les influències classicistes no arriben d'Itàlia, sinó de França.
    Aquesta circumstància determinà que en el regnat de Joan I (1387-1396), impregnat de refinaments cortesans de procedència francesa (mantingué una estreta relació amb el rei francès Carles el Savi a través del seu matrimoni amb una neboda del monarca, Violant de Bar), augmentessin les traduccions i les versions dels clàssics i apareguessin les primeres obres originals d'arrel clàssica. En aquest regnat, i en el mateix rei, que era un bibliòfil apassionat i un amant de la cultura, exercí una influència notable, des de la cort pontifícia d'Avinyó, on residí, l'humanista aragonès Juan Fernández de Heredia, un dels primers hel·lenistes europeus.
    Els darrers anys del segle XIV veieren com s'acreixia l'interès per copsar la sensibilitat clàssica. Tot i que es fa difícil de datar moltes de les traduccions, hem de partir de la base que la influència dels clàssics no s'inaugurà pas amb la traducció d'alguna de les seves obres. Aquelles i aquestes són conegudes primerament pels qui podien llegir directament del llatí. La traducció, tota traducció, respon a una segona etapa en el camí de les influències, i és un resultat de l'estímul despertat pels lectors dels textos originals. Per totes aquestes raons, cal veure en els funcionaris de la Cancelleria reial, perfectes coneixedors del llatí, l'antecedent més antic i tal volta més decisiu de l'humanisme català.
    Però la gran influència de l'humanisme pre-renaixentista va venir del país d'origen, Itàlia, a través de la cort d'Avinyó, on el precedent més important dels humanistes italians, Petrarca, va viure molts anys. A la corona d'Aragó l'obra de Petrarca que més devia influir en els humanistes catalans va ser el Secretum, un diàleg a la manera dels clàssics que mostra l'esperit de dubte que va caracteritzar els humanistes.
    Per mitjà de Petrarca l'humanisme català va entrar també en contacte amb Dante, ja que aquest havia influït el poeta d'Arezzo sobretot en un aspecte, el desig de la glòria o de la fama que tenien els autors de l'antiguitat, que es va convertir en l'ideal dels artistes del Renaixement. El tercer autor italià que va tenir una influència semblant a la de Petrarca a les lletres catalanes va ser Boccaccio. En un primer moment van influir les seves obres de caire històric, on parlava de la inconstància del destí humà, i més tard, ja el segle XV, van influir més les obres narratives, Il Corbaccio i Il Decamerone (en podem trobar influències al Tirant lo Blanc).
    La Cancelleria Reial
    Ramon Llull havia portat la prosa catalana a un nivell de perfecció pràcticament insòlit en les llengües romàniques de final del XIII i principi del XIV. Aquest model literari que constituí l'obra lul·liana explica l'extraordinària unitat i uniformitat de la llengua catalana literària, que no ofereix trets dialectals de cap mena, contràriament al que passa en altres llengües, com la francesa o la castellana, medievals. La tasca iniciada precoçment pel genial escriptor mallorquí va ésser continuada a la segona meitat del segle XIV per una important institució reial: La Cancelleria.
    El rei Pere III va crear un cos de traductors i va organitzar la cancelleria reial. Per mitjà d'aquests organismes va entrar l'esperit humanista a la corona d'Aragó: la Canecelleria va ser un centre de recepció dde la cultura europea i un nucli aglutinador d'escriptors laics, ja que fins aleshores l'alta cultura només havia estat una prerrogativa dels clergues. Va fer una tasca decisiva, sobretot pel que fa a la llengua catalana: va crear un model de prosa acurada, precisa i elegant que es va imposar per tots els territoris de parla catalana.
    La Cancelleria Reial va ser l'organisme de govern dels reis de la Corona d'Aragó. Era l'oficina on es copiaven i s'expedien els documents reials i era dirigida pel canceller, l'oficial reial de més alta categoria, que tenia a les seves ordres notaris, protonotaris, secretaris i escrivans; tot i que també hi havia altres càrrecs menors. Les funcions de la Cancelleria eren diverses i complexes: s'hi duien a terme les relacions diplomàtiques amb altres reis i països; s'hi regien tots els territoris de la corona catalanoaragonesa pel que fa a legislacions, recaptació d'impostos, informes secrets, fundació de monestirs i institucions civils, iniciatives culturals; etc.
    El llarg regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387) va significar la reordenació i reorganització més important de la Cancelleria, amb l'objectiu de convertir-la en un veritable organ de govern, d'eficaç i moderna actuació política, tant en el vessant administratiu i diplomàtic com en el cultural. El rei Pere l'estructurà rígidament, procurant que tota la documentació tingués un caràcter unitari i que fos curosament conservada, gràcies a la qual cosa l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona és un dels més rics del món.
    La documentació elaborada a la Cancelleria, és a dir, tota la correspondència generada per la casa reial i el consell del rei, forma un dels fons documentals més importants i complets, del qual destaquen dues característiques lingüístiques fonamentals: d'una banda, l'us habitual i, per tant, domini per part dels escrivans de les dues llengües “oficials” de la Corona d'Aragó, el català i l'aragonès, a part de la llengua culta, és a dir, el llatí; de l'altra, la qualitat, modernitat i uniformitat del català emprat pels escrivans de la Cancelleria, que van aconseguir expressar-se amb elegància i subtilesa en una llengua esdevinguda referent de prestigi acadèmic i model literari i, a més a més, acceptada incondicionalment en tot el domini lingüístic. Sobretot a partir de la segona meitat del segle XIV, el català de la Cancelleria esdevé una llengua acadèmica, que pren com a model la llengua del rei, o sigui la de la família reial, i això explica la seva incondicional acceptació arreu dels Països Catalans.
    Cap el 1381, s'adverteix en els documents de la Cancelleria un nou estil, caracteritzat per amplificacions de la frase, períodes llargs, presència de cultismes i en general una voluntat d'adequar l'estil de la prosa llatina clàssica a la llengua catalana. Podem dir, doncs, que un dels aspectes de l'Humanisme, que havia començat a manifestar-se a Itàlia feia poc, havia arribat ja en aquesta data a la Cancelleria reial, i que els notaris i escrivans, bons coneixedors del llatí, se sentien, igualment que els italians, atrets per la bellesa i l'elegància del llatí clàssic. Aquesta nova mentalitat, que cal relacionar amb el naixent Humanisme italià, i amb la nova atracció que despertaven la història i les arts clàssiques, la trobem reflectida entre els cortesans catalans del final del segle XIV, i en el mateix monarca, Pere el Cerimoniós, quan, el 1380, com a duc d'Atenes i Neopàtria, referint-se a l'Acròpolis d'Atenes dicta el seu famós elogi, “la pus rica joia que el món sia, e tal que entre tots los reis cristians envides [amb prou feines] la porien fer semblant”. Frase que trasllueix una autèntica admiració renaixentista per l'antiguitat.
    Traductors i humanistes catalans
    FERRER SAYOL.
    Protonotari de la reina Elionor de sicília (muller de Pere el Cerimoniós), traductor d'un tractat agrícola de Pal·ladi (autor llatí dels segles Iv - V després de Jesucrist) i padrastre de Bernat Metge, podria exemplificar en certa manera la tasca inicial, a voltes anònima, dels components de la Cancelleria. En aquest moment foren traduïts, entre altres, Titus Livi, Sèneca, Ciceró,… amb uns criteris encara pre-humanístics, car dels autors clàssics els interessava més el conjunt de màximes de validesa universal que no pas l'actitud davant la vida, que fou una conquesta força lenta.
    ANTONI CANALS.
    Contemporani de Francesc Eiximenis i de Bernat Metge, el dominicà Antoni Canals nasqué a València i exercí diversos càrrecs d'importància dins del seu orde. Les úniques obres originals són l'Escala de contemplació, tractat de mística cristiana dedicat a Martí l'Humà i Tractat de confessió. Tota la resta de la seva producció són traduccions. La més reeixida estilísticament és Escipió i Aníbal, versió del llibre setè del poema Àfrica de Petrarca. L'obra és d'una puríssima concepció clàssica.
    A part del De arra de ànima, versió de caràcter moralista, les altres traduccions de Canals són les de Valeri Màxim, Dictorum factorumque memorabilium, i la del tractat de Sèneca De providència, les quals, deixant de banda les qualitats clàssiques de la prosa, tenen interès pels pròlegs que les obren. Una altra traducció és la que va fer de l'obra De modo bene vivendi que s'atribuïa a sant Bernat i que Canals titulà Carta de sant Bernat a sa germana, conté un pròleg escrit per Canals en el qual elogia els llibres des del punt de vista d'un home estudiós i il·lusionat en el coneixement. Canals hi manifesta una intenció explícita de rebatre les opinions d'una sèrie de cortesans descreguts, utilitzant arguments dels autors clàssics traduïts. Aquest fet s'ha de relacionar amb l'existència d'un corrent d'escepticisme que, situat entre els nuclis nobiliaris de la cort catalanoaragonesa, s'estengué ràpidament en el pas del segle XIV al segle XV.
    L'actitud de Canals, en enfrontar-se ideològicament amb aquells cortesans, ja no té res a veure amb el medievalisme, i d'aquí la seva importància. Un escriptor com Eiximenis, contemporani del dominicà valencià, s'hauria indignat davant de qualsevol opinió discrepant de l'ortodoxia cristiana, i hauria replicat escrivint probablement un tractat teològic dins la més pura tradició medieval. Canals, en canvi, s'adonà que els temps havien canviat, que se les havia amb contraopinants il·lustrats, i que, per tant, calia combatre les desviacions del dogma utilitzant les mateixes armes de l'heterodoxia: arguments extrets dels autors clàssics.
    FELIP DE MALLA.
    Procedia d'una família de la burgesia barcelonina, i tingué una projecció pública gràcies a la seva activitat com a diplomàtic i predicador. Constitueix el model del clergue culte i lletraferit del Renaixement. Gran coneixedor dels clàssics, la seva producció conté nombrosos sermons en llatí i en català i el tractat doctrinal Lo pecador remut. Els seus sermons, ben diferents de sant Vicent Ferrer, són cultes i acadèmics. Felip de Malla inclou citacions en llatí procedents de les escriptures o de textos profans, els omple d'efectes retòrics, i s'adreça -ben segur- a un públic erudit (nobles, prelats, teòlegs, reis, etc.). Tanmateix, deixen veure el pensament medievalitzant del seu autor (al·legories constants, moralització, retoricisme, etc.).
    Lo pecador remut (escrita entre 1419 i 1424), obra centrada en una sèrie de visions sobre la passió de JC. Que té Felip de Malla es caracteritza pel lirisme abrandat, el preciosisme exageradament retòric i la presència d'excessius cultismes. La prosa d'aquesta obra ens acosta ja a l'estil de l'anomenada “valenciana prosa”.
    FERRAN VALENTÍ.
    Humanista mallorquí format a Itàlia. El 1440 tornà a Mallorca, on morí (1476). Mantingué correspondèmncia amb els huimanistes italians, mestres i amics seus. En el pròleg a la seva traducció de les Paradoxes, de Ciceró, apareix el primer assaig, bé que primari, d'història literària catalana. Així, realitza un recompte de tracductors i escriptors en llengua vulgar, i mencionà, entre d'altres, Ramon Llull i Bernat Metge; en citar aquest darrer, Valentí demostrà haver descobert algunes de les fonts de Lo Somni.
    Bernat Metge
    Bernat Metge, a més d'un refinat i culte escriptor, va ser un personatge rellevant i molt influent en la cort dels reis catalans de la segona meitat del segle XIV: Pere III el Cerimoniós i la seva dona Elionor de Sicília, el rei Joan I l'Aimador de la Gentilesa i, finalment, Martí I l'Humà. Durant el regnat del primer rei Trastàmar, Ferran I, Bernat Metge ja no es trobava vinculat a la cort.
    Va néixer a Barcelona entre els anys 1340 i 1346, probablement al carrer dels Especiers -avui anomenat baixada de la Llibreteria- i va morir l'any 1413 també a Barcelona, a la seva casa del carrer de Cucurulla. Guillem Metge, el seu pare, era apotecari i tenia una botiga de remeis al carrer dels Especiers, molt a prop del Palau Major Reial. El fill, Bernat, va conèixer el món de la medicina a través de l'activitat professional del seu pare, els serveis del qual sovint eren reclamats des des Palau. Tanmateix, la presència més influent del seu entorn familiar va ser la del seu padrastre, Ferrer Sayol, amb qui la seva mare es va casar l'any 1364 després d'enviudar. Ferrer Sayol era funcionari de la Cancelleria Reial, on exercia el càrrec de protonari de la reina Elionor, a mnés de ser un home de cultura i formació elevada, com demostra la seva traducció al català de De re rustica fde Pal·ladi (segle IV aC.). L'ascendent de Ferrer Sayol sobre el seu fillastre va ser molt important per a la seva formació cultural i la seva dedicació a les lletres i a les lleis. Encara més, va possibilitar l'entrada de Bernat Metge a la Cancelleria l'any 1371 com a ajudant de registre al servei de la reina Elionor. A partir d'aquest moment la carrera de Metge va ser meteòrica.
    En morir la reina l'any 1375, Metge va ser posat al servei de l'infant Joan, duc de Girona, el futur Joan I. Aleshores, ja havia jurat el càrrec de notari i el seu bagatge professional com també els contactes amb altres càrrecs vinculats a la cort reial es trobaven ben consolidats. Les seves retribucions econòmiques com a escrivà del duc eren molt elevades, a més de les donacions extraordinàries de les quals es va beneficiar repetidament i que sovint eren difícils de justificar. Tot plegat va fer que aviat adquirís una situació de privilegi, que es va traduir en un notable benestar econòmic i per la qual va estar implicat, almenys dues vegades, en escàndols financers i polítics, i processos jurídics de gran repercussió pública.
    La seva actitud moral a la cort no va ser precisament modèlica. El mateix Bernat Metge, amb aquest sarcasme que tenyeix subtilment la seva producció literària ho fa explícit:
    “Siats de natura d'anguila / en quant farets. / […] / Jamés no porets ésser prom / si no sóts sord. / Si volets estament en cort, / siats frescal. / Si veets hom que faça mal, / no el ne reptets. / En tots los consells que darets / fets nas de cera. / E mostrarets amistat vera / a qui us fa nosa.”
    Bernat Metge, Sermó
    A la mort de Pere el Cerimoniós el 1387, Metge va ocupar el càrrec d'escrivà del nou rei Joan I. Dfurant tot el regnat es va difondre un clima desfavorable als oficials i servidors del rei, acusats de malversació econòmica. El primer escàndol i el primer procés van esclatar per la gestió abusiva que van dur a terme Metge i altres funcionaris amb motiu de la recaptació d'impostos extraordinaris destinats a finançar les elevades despeses del casament de Joan I amb la seva tercera esposa, la reina Violant de Bar. Aquesta vegada, tot i ser processats, no van anar a la presó, si bé Metge va creure convenient traduir la Història de Valter i Griselda (traducció de l'epístola Griseldis de Petrarca) com a exculpació de les acusacions per les quals va ser “per envejosos contra justícia maltractat”. No obstant això, la malfiança i l'antipatia envers els oficials de la Cancelleria s'arrossegaven des de feia molt temps i s'estaven transformant en una constant del regnat de Joan I.
    El càrrec que Metge exercia a la cort el portà a realitzar una sèrie de desplaçaments i de contactes que resultaren fonamentals per al que anomenem la “influència humanista” en la corona catalanoaragonesa i, en concret, en l'obra de Bernat Metge. L'any 1395 viatja a Avinyó, cort pontifícia i ciutat on havia residit Petrarca al llarg de quaranta anys i on se sap que va veure per primera vegada la Laura del Canzionere, i on Metge va llegir-ne el Secretum. La seva estada a Avinyó es va perllongar durant cinc mesos. Admirar Petrarca -el petrarca de les obres en llatí, sens dubte- en l'època de Bernat Metge revela una actitud cultural humanística que al final de l'edat mitjana era un signe claríssim de modernitat i de mentalitat intel·lectual progressista. El mèrit afegit de Bernat Metge és que al final del segle XIV el coneixement de l'activitat i l'obra de Petrarca era pràcticament nul, per la qual cosa tant Metge com els seus companys de la Cancelleria se situaren a l'avantguarda cultural del moment.
    El 1396 la indignació que despertaven els abusos dels funcionaris reials (en concret un total de 38 consellers reials) va concretar-se en una acusació per part dels consells de les grans ciutats del regne -Barcelona i València, i també Saragossa, Girona i Lleida-, a la qual afegiren aquesta vegada, a més de les repetides acusacions de malversació, una més greu de traïció, relacionada amb l'amenaça d'invasió de les terres catalanes per part de tropes mercenàries del sud de França. La preeminència de què gaudien els funcionaris a la cort determinà que el rei no investigués directament els acusats, sinó que, paradoxalment, els encomanés la tasca de verificar les acusacions i de castigar els consells de les ciutats per la seva iniciativa. No obstant això, Joan I s'adonà a l'últim de la traïció del seu consell reial i comprovà que les companyies estrangeres disposades a envair el país eren una realitat. Al cap de pocs dies, mentre estava caçant al bosc de Foixà, va morir sobtadament d'una caiguda del cavall sense haver pogut confessar-se i, segons la mentalitat de l'època, va condemnar la seva ànima a l'infern.
    El successor va ser el seu fill Martí, anomenat l'Humà, que era a Sicília. En la seva absència, actuà com a regent la nova reina Maria de Luna, la qual va fer empresonar immediatament els consellers de Joan I i els revocà tots els privilegis. Les acusacions més greus del procés contra el consell reial de Joan I es referien a la implicació en la mort de Joan I i a l'actitud contrària a Martí l'Humà com a successor del difunt rei. Tot i que no consta en cap document que Bernat Metge fos arrestat, cal suposar, a partir de la seva pròpia confessió, que va ser empresonat entre el juliol de 1396 i el maig de 1397. A mesura que va anar passant el temps, es va anar tirant terra damunt l'afer i finalment el desembre de 1398 tots els implicats van ser absolts de les acusacions. El 1402, Metge ja actuava com a escrivà de la Cancelleria, i des del 1405 fins a la mort del rei Martí en fou el secretari.
    Després de la mort del rei Martí l'Humà sense descendència, en el Compromís de Casp (1412) es va designar rei de la cort catalanoaragonesa el primer rei de la dinastia castellana dels Trastàmara, Ferran I. A partir d'aquest moment Bernat Metge fou apartat de la cort i ja no figura amb cap càrrec en els documents oficials de l'època. Va morir el 1413, tres anys després de Martí l'Humà que morí al 1410, quan tenia més de setanta anys en una molt bona situació econòmica.
    OBRA DE BERNAT METGE
    Vers:
    Libre de Fortuna e Prudència (1381), inspirat en la Cosolatio philosophiaea de Bocci, és una obra en vers sobre el problema filosòfic de la providència divina, escrita encara segons els models medievals. És cronològicament, la primera obra coneguda de Bernat Metge. Consta de 1194 octosíl·labs apariats (noves rimades) i és escrita en primera persona amb la intenció d'identificar l'autor amb el protagonista. L'acció té lloc en una regió fantàstica, on Fortuna i Prudència mantenen un debat sobre l'existència d'un veritable ordre providencial en el món dels homes, amb la presència i intervenció del mateix escriptor. Els termes i l'actitud de Bernat Metge són, en aquesta obra, plenament medievals. I això per moltes raons: per les fonts, per la utilització de noves rimades, pel llengutage aprovençalat i pel procediment al·legòric.
    El Sermó és una paròdia d'un sermó escolàstic medieval, en què capgira els valors ètics del cristinianisme. De data incerta, consta de 211 versos en codolada i és una paròdia dels sermons dels predicadors. Els consells que s'hi contenen cricaturen els de la moral cristiana i traeixen sovint una actitud satírica. D'aquest caràcter són les ironies sobre les dones i les poc escrupoloses recomanacions per surar en la vida, recomanacions que, pel que sabem, el nostre escriptor seguí fidelment. (Vg. Textos).
    La Medecina apropiada a tot mal (1396-1397). Es tracta de l'única obra que Metge va escriure a la presó, després del procés de 1396. Està integrada per 125 versos octosíl·labs apariats. El poema consisteix en una recepta burlesca, com si es tractés d'un preparat farmacèutic, en la qual Metge s'inventa tota una col·lecció de mots i remeis fent paròdia de la terminologia farmacològica de l'època, que, d'altra banda, ell coneixia prou bé, ja que el seu pare havia estat apotecari. Aquest llevatori burlesc està redactat en un català no aprovençalat. Amb l'obra, doncs, satiritza els tractats de curació del mal d'amor que, en forma rimada, tingueren molta acceptació a l'Edat Mitjana. L'obra té forma epistolar i va adreçada a Bernat Margarit, conseller de Joan I, amic del nostre escriptor i processat també el mateix any i pels mateixos motius.
    Prosa:
    Com se comportà Ovidi essent enamorat. Fou escrit probablement en la joventut de l'escxriptor. Es tracta d'una traducció en prosa del llibre segon d'un poema llatí en hexàmetres, el De Vetula, obra de Richard de Fournival (escriptor francès del segle XIII-XIV). Forunival la redactà com si fos una narració autobiogràfica del poeta llatí Ovidi, per això s'atribuïa falsament a ell, a Ovidi. Quan Metge va fer la traducció es pensava, com els seus contemporanis, que traduïa una obra d'Ovidi. El tan característic hipèrbaton d'origen llatí comença a aparèixer en la sintaxi de Bernat Metge.
    Història de Valter e Griselda. L'obra té, per diverses raons, una importància excepcional. Fou redactat durant el primer procés de l'escriptor (1388) i és una traducció d'una de les epístoles llatines de Petrarca que, al seu torn, és una versió de la darrera novel·la del Decameron, realitzada per l'amistat del poeta florentí amb Boccaccio. Bernat Metge adreça l'obra a Isabel de Guimerà, filla d'un tresorer reial de la Cancelleria que va estar implicat juntament amb Metge en el procés de l'any 1388 i dama important de la cort de la reina Elionor, amb la intenció de defensar-se de les acusacions que li imputaven i que el pogués ajudar en la resolució favorable d'aquell procés. La narració descriu com un marquès sotmet a dures proves de fidelitat la seva dona, d'extracció humil, fins que en resta convençut. Cal interpretar la intenció d'aquesta traducció amb la voluntat de Metge de presentar-se com a model de paciència i com a víctima innocent. És curiós que l'humanisme s'iniciÏ a les terres catalanes amb aquesta novel·leta, l'assumpte i el fons de la qual pertanyen encara a l'òrbita del món medieval. Allò important és que catorze anys després de la mort de Petrarca (1374), un escriptor d'un altre país ja se'n fa ressò. En efecte, aquesta traducció pulcra i precisa, constitueix cronològicament el primer rastre de petrarquisme a la Península Ibèrica. Metge imita amb gran perfecció les cadències de la prosa llatina; en aquest punt, i en els elogis entusiàstics de Petrarca rau la importància del Valter e Griselda.
    Ara bé, quan el nostre escriptor parla de Petrarca com a “solemne poeta”, no es refereix pas al líric en llegua italiana del Canzoniere i dels Trionfi, conegut molt tardanament en el món cultural català, sinó al Petrarca poeta i prosista en llatí (el dels hexàmetres llatins de l'Àfrica, per exemple). La prosa del Valter e Griselda és comparable a la prosa en què, contemporàniament, eren redactats els documents de la Cancelleria reial, on, precisament en aquell decenni, com sabem, es produí una renovació estilística. Abunden els llatinismes (“cupiditat”, “puerícia” …) i la sintaxi és especialment recargolada, a base d'incisos i de subordinades, en l'endreça a Isabel de Guimerà.
    L'Apologia. Inspirada en el Secretum de Petrarca, ens ha pervingut incompleta. En la forma actual consta d'un fragment d'un diàleg que manté l'escriptor amb un amic seu, anomenat Ramon (“Lo seu cognom vull celar, per causa”, afirma Bernat Metge), sobre la pesta que delmà Barcelona l'any 1395 (que obligà la cort reial a traslladar-se a Mallorca). Es creu que va començar a escriure-la després de tornar d'un viatge a Avinyó i representa una novetat en la literatura catalana, ja que cal entendre aquesta obra com la primera mostra, en una llengua neollatina, del diàleg filosòfic a l'estil de Plató i Ciceró. L'autor hi manifesta la seva actitud humanística en elogiar els llibres dels autors antics. L'acusació de què van ser objecte els consellers de Joan I per la mort del rei va fer que Bernat Metge deixés inacabada aquesta obra, que es pot considerar un esbós de la seva obra mestra, Lo somni.
    LO SOMNI
    Lo Somni és l'última obra de Bernat Metge, escrita el 1399, quan ja era fora de la presó. Obra complexa, la més important d'aquest autor i una de les més notables de tota la literatura catalana. Després de l'obra de Ramon Llull, marca una nova fita en la prosa catalana, i inagura definitivament el català literari modern.
    L'obra presenta la discussió de tres temes: la immortalitat de l'ànima humana individual; el sentit del més enllà amb el premi o el càstig corresponents de les accions humanes; la bondat o maldat de la dona, objecte del plaer de l'home en aquest món. Aquest tres temes, que són implícits als altres llibres, a Lo Somni tenen la màxima expressió literària.
    Consta de quatre llibres estructurats en forma de diàleg entre l'autor, quan encara és a la presó, i tres personatges que se li apareixen mentre dorm, que són el difunt rei Joan I, mort recentment, i dues figures de la mitologia grega que l'acompanyen, Orfeu i Tirèsies, l'endeví, i que representen dues de les tres passions o pecats del monarca: la música i l'astrologia. El tercer pecat d'aquest rei, la caça, és representat per innombrables cans, astors i falcons que acompanyen els tres apareguts.
    LLIBRE I ! Metge és a la presó injustament perseguit. Rep, mentre dorm, en somnis, la visita del rei Joan I, mort feia poc, i s'inicia un diàleg sobre la immortalitat de l'ànima, en el qual abunden les mostres d'escepticisme per part de Bernat Metge (“ço que veig crec, e del pus no cur” = crec allò que veig, i no em preocupo de la resta).
    LLIBRE II ! És un comentari viu de l'actualitat. Metge pregunta al rei les causes de la seva mort i sobretot el destí sobrenatural de la seva ànima. El rei respon que és al Purgatori a causa dels seus pecats venials (li agradaven massa la cacera, la música i l'astrologia), però que el seu destí és el Paradís. El rei ordena a Metge que difongui per escrit tot el que li està explicant. Finalment diu que les persones que l'acompanyen són dos personatges mitològics: Orfeu i Tirèsies. El monarca aprofita per dir que si s'ha aparegut a Bernat Metge ha estat amb la intenció de salvar l'ànima incrèdula de l'escriptor de la condemnació eterna (motiu del primer diàleg).
    LLIBRE III ! Orfeu explica la seva vida i fa una descripció detallada de l'infern seguint Virgili.
    A continuació, Tirèsies maleeix les dones i l'amor, en uns passatges que són una traducció, a voltes literal, de diversos fragments del Corbaccio de Boccaccio. També critica a Metge per què estima una dama. Fa una extensa exposició misògina dels defectes femenins.
    LLIBRE IV ! En aquest quart i darrer llibre, Bernat Metge fa un llarg elogi de les dones, des de les de l'Antiguitat fina a algunes reines catalanes (sis en total, i entre elles Violant de Bar i Maria de Luna, muller, aquesta darrera, de l'aleshores rei Martí l'Humà. També farà una lloa de la Verge Maria com a mare de JC.). A continuació, el mateix autor profereix una aguda i pintoresca invectiva contra els homes, rèplica, punt per punt, del blasme de Tirèsias del llibre anterior.
    L'obra acaba en despertar-se Bernat Metge trist, desconsolat i afeblit físicament i, per tant, amb el final del somni.
    El pretext de Lo Somni és aconseguir el perdó, favor, rehabilitació i protecció del nou monarca Martí L'Humà, amant de les lletres i les arts, igualment que el seu pare i el seu germà i defensar-se de les acusacions que li havien estat fetes, presentant-se com a injustament perseguit pels envejosos, perquè la seva innocència ja havia estat demostrada. Bernat Metge pretenia afalagar la vanitat del rei i la de la família reial situant al rei difunt al purgatori, és a dir, a punt d'entrar al paradís, i això per causa d'uns pecats que, de fet, ningú no considera com a tals, sinó noble esport (la caça), gust refinat i exquisit (la música) i interès científic (l'astrologia). Igualment, l'elogi de les sis reines de la família té el mateix pròposit (pensem que Maria de Luna va ser qui el va fer empresonar). A més a més l'autor, en ésser visitat per l'ànima del rei difunt, es presenta com a innocent de qualsevol acusació de traïció a la nació i a la família reial. Finalment, la mostra d'erudició i l'elevat exercici literari de Lo Somni havien de seduir necessàriament el rei Martí, anomenat precisament l'Humà en el sentit d'humanista, i calia suposar que volgués recuperar per al seu servei un professional de les lletres de tal categoria com era Bernat Metge.
    Lo Somni és un intel·ligent i habil compendi d'una gran quantitat d'obres clàssiques sàviament utilitzades com a fonts. Entre elles, cal destacar: Visió en somni de Ciceró; Valeri Màxim; les Metamorfosis d'Ovidi; l'Eneida de Virgili; alguns notables escriptors medievals en llatí, Cassiodor, Gregori Magne Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Duns Escot, Boeci (amb la seva Consolatio philosophiae); els pares de l'Església, sant Jeroni, sant Agustí,…; la Divina Comèdia de Dant; el Secretum de Petrarca i el Corbatxo de Boccaccio.
    El llibre més original és el segon, i el menys original el primer, que és, en canvi, el més humanístic (pel seu caràcter de debat filosòfic). Quant a l'estil, allò més característic són les construccions i els recursos sintàctics propis del llatí, paral·lels a la gran profusió de llatinismes, especialment nombrosos al primer llibre, on els conceptes filosòfics procedents de la llengua sàvia no podien defugir-se. Així, són freqüents els ablatius absoluts (“puis, tolt lo cap del dit del rei, mès-lo en un odre plen de sang dels seus …”; “emperò, un poc aprés, presa per ell esperança de deslliurament, hi ajustà”.), l'absència d'article (“De purgatori e paradís no et sabria dir noves”; “l'ànima e lo cors pot destruir en infern”), la col·locació del verb al final del període sintàctic (“que per virtut d'aquella contrària mutació se seguesca”; “l'ànima ésser creada per Déu, algú per raó hagi no ho ignora”), i els participis substantivats (“però los volents usar de raó així ho creurien”).
    De la gran massa de llatinismes, tan característics de Lo Somni (“absència”, “eloqüència” i molts d'altres), una bona part no ha estat incorporada al català sinò modernament, la qual cosa palesa, també en aquest punt, la importància i l'abast de la innovació que representa l'obra de Bernat Metge.
    La prosa d'aquest llibre, molt mesurada, precisa i sintàcticament impecable, ha esdevingut un model clàssic i l'obra és considera la primera manifestació renaixentista de la península Ibèrica i una de les primeres d'Europa.
    RESUM DE L'ESTIL DE BERNAT METGE.
    Precisió lèxica i incorporació moderada de llatinismes.
    Estructures sintàctiques rítmiques i belles influïdes per la sintaxi llatina.
    Participis de present
    Oracions d'infinitiu
    Ablatius absoluts
    Frases amb el verb al final
    Omissió dels articles.
    Substantivació de l'adjectiu.
    ANNEX
    TEXTOS DE BERNAT METGE
    “Seguesca el temps qui viure vol; “El qui vulgui viure que segueixi el temps;
    si no, poria's trobar sol si no, es podria trobar sol
    e menys d'argent.” i sense diners.”
    Per ço que hage bon fondament Perquè tingui un bon fonament
    nostre sermó, el nostre sermó
    digats amb gran devoció: digueu amb gran devoció:
    Ave Maria; Ave Maria;
    consell-vos que de tot lo dia us aconsello que en tot el dia
    no en digats pus. no digueu res més
    Lo tema que us he dit dessús El tema que us he indicat més amunt
    és prou notori, és molt notori
    e lloat per lo consistori i el lloen el consistori
    dels grans doctors dels grans autors
    e dels solemnes glosadors i solemnes glossadors
    de l'Escriptura. De l'escriptura.
    Doncs, fets ab sobirana cura Poseu bona cura, doncs,
    ço que ausirets a fer això que sentireu.
    Jamés almoina no darets, No doneu mai almoina,
    que això us perdríets; perquè són diners llençats, perduts;
    no us confessets, si dir devíets i no us confesseu, si en fer-ho
    les veritats; heu de dir la veritat
    en dejú missa no ojats, no assistiu a missa sense haver menjat,
    ne begats poc. i sense haver begut.
    Si volets hui haver gran lloc, Si voleu avui aconseguir un bon lloc,
    llagotejats, aduleu,
    e privadea no vullats i no vulgueu secrets ni trobades
    de dona casta: d'una dona que sigui casta:
    molt hom se'n vana qui no en tasta ja que tothom es vanaglòria de no tastar
    d'aital vianda. d'aquesta vianda.
    Haver no porets valor granda No tindreu massa riqueses
    si no robats. si no les robeu.
    Consciència no hajats, Si voleu viure,
    si volets viure. No tingueu consciència.
    Treball llunyarets e desfici Allunyeu treballs e inquietuds
    del vostre cos. del vostre cos.
    Si el cor havets plen de falsia, Si teniu el cor ple de falsedat
    serets del temps. sereu d'aquest temps.
    Ne us estigats per res del món No us estigueu per res del món
    d'anar de nits. d'anar de nits.
    Siats de natura d'anguila Sigueu de natura d'anguila
    en quan farets. en tot allò que feu
    Jamés no dejunarets No dejuneu mai
    sinó en durment. si no és quan dormiu.
    Si volets ésser bon marit, Si voleu ser un bon marit
    siats modorro sigueu taciturn.
    Si volets ésser malgraït Si voleu ser mal recompensat
    deits veritats. digueu veritats.
    Si volets aconseguir tost Si aviat voleu aconseguir
    amor de dones, amor femení,
    totes, les àvols e les bones, tant a les dolentes com a les bones,
    difamarets; difamareu;
    e faran ço que vós volrets i així faran tot el que voldreu
    alegrament. alegrement.
    Jamés no tengues per amic No tingueu mai per amic
    home que us am, a un home que us estimi,
    e, si el veiets morir de fam, i, si el veieu morir de fam,
    no li aidets. no l'ajudeu en cap cas.
    Injúries farets e torts Cometeu generalment
    generalment, injúries i injustícies
    e puix haurets gran estament i després tindreu gran estat
    e bona fama, i bona fama,
    e serets quiti de la flama i us deslliurareu de la flama
    que en infern crema. que crema a l'infern.
    La confessió general La confessió general
    ja la sabets: ja la sabeu:
    “Del bé que en lo món fet haurets “Del bé que hàgiu fet al món
    vos penedits.” penediu-vos-en.”
    Sermó, Bernat Metge
    En el Llibre III de Lo Somni, Bernat Metge posa en boca del personatge de Tirèsies un discurs misogin extens i punyent.
    “Elles, coneixent llurs defalliments, volen que hom pens que elles hagen moltes coses que natura no els ha donat. E per haver especialment la carn lluent e clara, no curants que n'envelleixen abans de temps e en perden les dents e puden fortment, sinó que les aigües, perfums, algàlia, ambre e coses aromàtiques que porten supleixen llur pudor, pinten-se ab innumerables ungüents e colors. E per tal que mills ne puixen venir a la fi que desigen, aprenen d'estil·lar, de fer untaments, de conèixer herbes e saber llur virtut, e propietat de les figues seques, del vermell de l'ou, del pa fresc de pura farina pastat, de les faves seques e de la llur aigua, de la sang e sagí de diverses animals e de la llet de la somera. Llurs cambres e altres llocs secrets trobaràs plens de fornells, d'alambrics, d'ampolles, de capses e d'altres vaixells peregrins, plens de les confeccions que ab gran estudi hauran aparellades a llur pintar, ab ajuda de molts. […] E desitjants que llurs cabells negres sien semblants a fil d'aur, moltes vegades ab sofre, sovent ab aigües, sabons e lleixius de diverses cendres, e especialment de mares de vin grec e de ginesta, e a vegades ab sagí de serp e de guatlla e ab los raigs del sol, converteixen aquells en la color que desigen. Puis fan-los caure a vegades per lo mig de l'esquena, e sovint redortats en lo cap, segons que els és vijares que mills los estiga. E han gran e cordial privadesa algunes fembretes que els fan escorxaments, e els pelen les celles e lo front, e los raen ab vidre subtil les galtes e lo coll,llevants-ne certs pèls qui a llur plaer hi estan mal, e los fan diverses maneres de pelador. […] Sàpies, breument, que untades hi van e pus untades se'n tornen. Puis, si per a mala ventura les beses,jamai ocell nofou pus envescat per indústria de caçador que tu seràs entre llurs llambrots […] molts perfums e aigües, calç viva, orpiment, olis, sabons, estopa, banya de cabró, caparrós, sang de voltor, tela de cabrit calda, draps de cànem passat per cera blanca fusa, e altres innumerables materials qui et provocarien a vòmit si els oïes.”
    B. Metge, Lo Somni, Llibre III
    En el llibre IV de Lo Somni, el personatge encarnat pel mateix Metge replica el parlament misogin de Tirèsies.
    “De pintar les has diffamades, e de trobar guisas novellas e pomposes, e de la gran cura e diligència que han en lur ligar. Posat que axí sia com tu dius, de aquest peccat ab ayga beneyta ne deuen ésser absoltas, majorment que·ls hòmens hagen la culpa, que, attesa lur condició, fan piyor que ellas. ¿Qui·d poria dir que ells, en haver lurs cabells semblants a fils d'aur, crespats e rulls, no usen de totas aquellas cosas que dessús has dit que fan les donas; e que per arear-se bé, a lur juí, dels cabells blanchs, qui són testimonis de vellesa, no·ls fassen tornar negras com a carbó, per tal que les dones creseguen ells ésser jóvens? Cert, de assò les passen: dignas són de gonyar joya. Novell me seria si oyia que jamay dona, en sa vellesa, hagués trebayllat en alterar la color dels seus cabells. E los hòmens, qui se'n devien mils que ellas abstenir, usen-ne sens tota vergonya públicament. No és menor cosa que·l pintar de las donas lo raura que·ls hòmens fan fer de lur barba fort sovén, e la manera que tenen de fer-la raura pèl amunt, per tal que la cara romanga pus lisa; e lo pelar que fan del loch hont lurs celles s'ajusten; e la algàlia, ambra, perfums e aygas bé flayrants que usen.”

    (view changes)
    3:13 pm

Friday, March 20

  1. page a-moderna edited 8. LITERATURA MODERNA: S. XVI-XVIII. RENAIXEMENT, BARROC I IL·LUSTRACIÓ La Decadència és el p…

    8. LITERATURA MODERNA: S. XVI-XVIII. RENAIXEMENT, BARROC I IL·LUSTRACIÓ
    La Decadència és el període de la literatura que abraça els segles XVI, XVII i XVIII i que arriba fins als inicis de la Renaixença, en el segle XIX. Es tracta d’una època en què s’afebleix (i anul•la oficialment) la personalitat política de la Corona d’Aragó, hi ha una davallada de la consciència lingüística col•lectiva i minva la producció d’obres literàries cultes.
    (view changes)
    11:40 am

More