Recent Changes

Friday, March 20

  1. page a-prosaXV edited 4. 4. L'esplendor de Prosa moral (Eiximenis, Ferrer, Turmeda) Les innovacions literàries de…
    4.
    4.
    L'esplendor de
    Prosa moral (Eiximenis, Ferrer, Turmeda)
    Les innovacions literàries de Bernat Metge
    (view changes)
    11:32 am
  2. page space.menu edited ... 08.Fraseologia 09.Ortografia 10.Textos 10.Ressenyes de llibres, textos escrits i Models …
    ...
    08.Fraseologia
    09.Ortografia
    10.Textos10.Ressenyes de llibres, textos escrits i Modelsmodels textuals
    11.Llengua oral
    12.Textos antics
    (view changes)
    9:12 am
  3. page textos escrits edited textos escrits per l'alumnat models textuals ... PELS ALUMNES DEL CURS 2007-08 (Curs 2007-08)…
    textos escrits per l'alumnat
    models textuals
    ...
    PELS ALUMNES DEL CURS 2007-08(Curs 2007-08)
    Ressenya de Diccionari per a ociosos
    Ressenya de Jo sóc aquest que em...
    Ressenya de Llibre de meravelles
    Ressenya de Prosa, d'Eiximenis
    ...
    PELS ALUMNES D'AQUEST CURS 2008-09(Curs 2008-09)
    - {Ressenya_leandreihero.doc}
    - {ressenya_ausiasmarch.doc}
    ...
    PER L'ALUMNAT (2007-08)
    El Modernisme i la novel·la
    Les quatre grans cròniques
    ...
    Novel·la cavalleresca: Curial e Güelfa
    Poesia del Segle d'or valencià
    4.-MODELS TEXTUALS QUE RESPONEN Ade DIFERENTS GÈNERES.
    {Acord de mediació.doc}
    {Acord instrucció expedient.doc}
    ...
    {Resolució de recurs.doc}
    {Sol·licitud serveis territorials.doc}
    4.-ESPAI PER A DEIXAR LES RESSENYES DELS LLIBRES DE LECTURA5.-Espai per a deixar les ressenyes dels llibres de lectura (2008-09)
    amb el sistema de copiar i enganxar document en aquesta pàgina
    POSEU-HI TÍTOL I AL FINAL DEL TEXT EL VOSTRE NOM I ABREVIATURES DELS COGNOMS. SEMPRE AL FINAL DE L'ULTIM TEXT PUBLICAT.
    (view changes)
    9:04 am
  4. page textos escrits edited ... Novel·la cavalleresca: Curial e Güelfa Poesia del Segle d'or valencià * CURS SUPERIOR DE V…
    ...
    Novel·la cavalleresca: Curial e Güelfa
    Poesia del Segle d'or valencià
    *
    CURS SUPERIOR DE VALENCIÀ. NIVELL 3.
    ALUMNA: Elena Domingo Domingo
    LA RENAIXENÇA. POESIA I NARRATIVA.
    1. La Renaixença.
    La Renaixença va ser un moviment de recuperació de la nostra identitat que va tindre lloc durant el segle XIX, un desig de reconstrucció de la cultura i la història medieval. Això es va manifestar en un interés per la llengua, la literatura i la memòria del passat medieval.
    No obstant, hi havia al mateix temps una literatura popular en la nostra llengua, amb una important dimensió social.
    A més d’això, cal tenir en compte la influència dels corrents més vius de la cultura europea, principalment del Romanticisme.
    Els mitjans d’expansió de la cultura al segle XIX van ser:
    · La premsa
    · La indústria del llibre
    · Les societats culturals, especialment Els jocs florals, una plataforma per a l’ús social de la llengua que acabà convertint-se en una institució que va aconseguir orientar, popularitzar i donar prestigi social a la creació literària. A València els Jocs Florals van ser convocats el 1879 a imitació dels de Barcelona per part de Lo Rat Penat, una societat d’amadors de les glòries de València i del seu antic regne, fundada l’any anterior per Constantí Llombart
    2. La poesia de la Renaixença.
    2.1. Jacint Verdaguer (1845-1902).
    Va ser un dels poetes més destacats de la Renaixença i del Romanticisme del segle XIX. Compaginava l’obra literària amb l’activitat eclesiàstica, ja que va ser ordenat sacerdot.
    Verdaguer era un poeta que es sentia molt a prop de la seua terra, per això en els seus poemes reflectix un món rural idílic i una voluntat de conservar la catalanitat.
    Valorava molt la tradició popular de poesia i rondalles, però Verdaguer va aconseguir superar els marges de la poesia popular, tot aprofitant els models literaris cultes que havia aprés en els seus anys d’estudiant al seminari.
    En l’obra de Verdaguer es veu el seu vincle amb la religió i l’església, però també mostra un interés per les tradicions mítiques.
    Entre les seues obres podem destacar principalment L’Atlàntida, un poema èpic de llarga extensió que, a més de explicar una història, incorpora elements lírics i demostra les virtuts poètiques de la llengua recuperada.
    L’Atlàntida va obtindre el Premi extraordinari als Jocs Florals i Verdaguer va aconseguir així una dedicació quasi exclusiva a la feina d’escriptor. A partir d’aquell moment, Verdaguer començà a viatjar molt i va reflectir les seues impressions en textos en prosa.
    Però també cal destacar la seua poesia religiosa, dins de la qual trobem uns poemes que simplement il·lustren el dogma cristià i altres composicions de tipus líric que recreen temes de la Bíblia i que, com que no perden el sentit del llenguatge, resultaven accesibles a totes les capes socials.
    Seguidament, Jacint Verdaguer es va dedicar a escriure la seua altra gran obra, el poema èpic Canigó, que reunix una sèrie de característiques com: el ritme narratiu de la cançó de gesta i el romanç, l’encant fresc i musical de la cançó popular
    2.2. Teodor Llorente (1836-1911).
    Llorente va ser una de les persones més influents en la poesia valenciana de l’època. Era molt poc innovador i no va introduir noves formes d’expressió poètica. Tanmateix, el llenguatge que usa deixa veure un gran sentit idomàtic per la combinació equilibrada entre la parla quotidiana i la llengua culta.
    Entre les característiques principals dels seus poemes, cal destacar la manera tan excepcional com aborda la natura i el camp valencià. Per a ell el món rural era l’expressió de l’autèntica ànima valenciana, i mostrava en els seus poemes una visió populista plena de tòpics basats en la vida idíl·lica al camp.
    Llorente tenia un gran domini del llenguatge que es veu en el ritme i en la llengua culta emprada en els seus poemes rurals. Front a això, el poeta va mantindre una postura conservadora des del punt de vista temàtic i ideològic.
    Dins de la seua obra, cal destacar el poema La Barraca (1833). En ell va descriure el paisatge rural per mitjà de la metáfora, la comparació, el contrast i les llargues exclamacions. Els tocs efectistes de populisme, amb un paper important de la religió, li van garantir l’èxit més enllà dels tancats cercles renaixentistes valencians. La poesia de Llorente es va convertir per al poble en el model de poesia valenciana.
    2.3. Vicent W. Querol i Constantí Llombart.
    Vicent W. Querol (1837-1889) era amic íntim i seguidor de Llorente. En 1877 va escriure un conjunt d’onze poemes de llarga extensió que va replegar en un apèndix titulat Rimes catalanes. Són versos d’inspiració becqueriana i religiosa. Però Querol tenia més ambició estètica que Llorente, com es pot veure en el poema Patria, Fides, Amor. La seua obra va tindre poca difusió per l’escasa producció, però els poemes de Querol són càlids i vibrants sense desbordar-se en les nombroses descripcions.
    Constantí Llombart (1848-1893) va ser un poeta d’extracció social humil, més liberal i populista que els anteriors. No obstant, aquest tipus de poetes en aquella època eren desconeguts a fóra, però ací tenien molt de públic. La seua formació literària no era tan sòlida i per això defenia l’ús d’una llengua més col·loquial. El valencianisme de Llombart, malgrat no atényer a un alt nivell intelectual, és dinàmic perquè va basar la seua acció cívica i literària en l’amor a l’ànima viva del poble, més que a les glòries del passat. A més de tot això, Constantí Llombart va fundar Lo Rat Penat, societat que va prestar a la Renaixença suport i continuïtat i que va voler ser el casal de tots els literats valencians.
    3. La narrativa en la Renaixença. Narcís Oller (1846-1930).
    Narcís Oller va ser un important novel·lista que participà de la tendència realista-naturalista. En les seues narracions, volia fer un retrat de la societat i de les formes de vida del seu temps.
    L’autor volia en tot moment mantenir una objectivitat narrativa i, per tant, mantenir-se impassible i al marge dels fets i els personatges. Per això va lluitar contra la influència romàntica, intentant superar el sentimentalisme i el moralisme.
    La seua primera obra important va ser La papallona (1882)
    En La papallona es pot veure la capacitat de Narcís Oller per a transmetre el paisatge de la ciutat de les últimes dècades del segle XIX. Tanmateix, aquesta no és una novel·la naturalista. Açò es veu principalment per la concepció de la vida que mostra Oller i per la seua manera de relatar els fets. Encara que l’autor va introduir materials costumistes que espatlen el tractament de la realitat, el resultat està ple de sentimentalisme i de derivacions moralistes.
    Narcís Oller va fer la seua entrada oficial a la literatura a través dels premis que va aconseguir en els Jocs Florals durant els anys 1879 i 1880, però el seu primer gran èxit se’l va donar La papallona, amb la qual es va donar a conéixer per tota Europa.
    Per altra banda, L’ escanyapobres (1884) va ser un dels punts culminants en la narrativa d’Oller i un dels millors exemples de novel·la naturalista-realista, ja que el mateix caràcter negatiu del personatge estudiat (l’avar) li dóna una gran objectivitat.
    En aquesta obra també apareix l’impacte que la industralització i l’arribada del ferrocarril van tindre en el camp i en el món rural. Per tant, l’autor va intentar retratar així la societat del seu temps i remarcar el protagonisme i el poder creixent de la burguesia. D’aquesta manera, va introduir una temàtica nova per a la nostra literatura.
    A més a més, Narcís Oller deixa veure en aquesta novel·la una gran capacitat estilística i aconseguix, amb un llenguatge connotatiu, transmetre una atmosfera passional, mostrant molt bé les relacions que es poden establir entre la passió pels diners i la passió amorosa.
    Després d’aquesta obra, podem destacar La febre d’or (1880-1882), la novel·la més ambiciosa d’Oller.. En La febre d’or, l’autor aconseguix descriure amb precissió la ciutat de Barcelona i les relacions socials i llocs de trobada de la burgesia, sempre dins de l’estil de novel·la naturalista i realista.
    L’última novel·la de Narcís Oller, i ja dins la crisi del realisme-naturalisme va ser Pilar Prim (1906), amb la qual va intentar acostar-se als nous corrents modernistes, i açò es veu en la preocupació per la psicologia dels personatges i per l’ articulació formal.
    CONCLUSIÓ
    Per tant, i a mode de conclusió, podem dir que La Renaixença va ser un intent de recuperar i definir una consciència diferencial catalana i, al mateix temps, d’adaptar els corrents més vius de la cultura europea. Aquests senyals, com hem vist, es van buscar en dos sentits: el passat i la tradició popular; i tot això es va reflectir tant a la poesia com a la narrativa de l’època.

    4.-MODELS TEXTUALS QUE RESPONEN A DIFERENTS GÈNERES.
    {Acord de mediació.doc}
    ...
    {Resolució de recurs.doc}
    {Sol·licitud serveis territorials.doc}
    ...
    DEIXAR LES VOSTRES RESSENYES DELS
    ...
    DE LECTURA (2008-09)
    amb el sistema de copiar i enganxar document en aquesta pàgina
    ...
    TEXT PUBLICAT. L'ORGANITZADOR DEL BLOC S'ENCARREGA D'ORDENAR I MILLORAR-NE LA PRESENTACIÓ.
    AUSIÀS MARCH, EL BEN ENAMORAT
    AUTOR: Ausiàs March
    ...
    Amelia J.G
    .
    Leandre i Hero.Hero
    Títol: Leandre i Hero. Història de Josep
    Autor:Joan Roís de Corella
    ...
    La meua opinió personal d´aquest llibre és que m´ha agradat molt, per la seua història i a més m´ha ajudat per conèixer el llenguatge medieval, encara que, de vegades algunes paraules han sigut desconegudes per a mi, però, m´ha servit per a introduir-me dins d´eixa època.
    M.T. G. G. 13-gener-2009.
    SENSE PARAULES PARAULES. - V.A. ESTELLÉS
    ESTELLÉS, Vicent Andrés (Burjassot, Horta 1924–València 1993)):
    Llibre de Meravelles, Burjassot, Edicions 3i4.
    ...
    Pel que fa als Cants d'amor, aquest sentiment és tractat ben lluny de l'estil trobadoresc. Avancant-se al seu temps, fonamenta el sentiment amorós en la veritat i no evita la qüestió de l'amor sensual, que, segons March, l'home pren des de las seua doble condició espiritual i física (cosa que li provoca terribles contradiccions internes). Per ocultar el nom de la dama recorre a l'ús del senyal dels trobadors, dels quals se n'han pogut observar cinc: Plena de seny, Llir entre cards, Oh foll amor, i Mon darrer bé. Fora d'aquests cicles s'han pogut detectar també algunes cancons d'amor sense senyal o invocació. Així també tenim Cants morals o didàctics, tractant temes com el bé, la veritat, la fortuna, la virtut, la por a la mort, la vanitat dels homes, etc. Són tractats sempre buscant-ne la contradicció i moltes voltes posant-se ell mateix d'exemple. Hi ha sis llargs poemes escrits per March quan probablement ja era vell. Estan motivats per la mort de la seua dama i són d'un gran patetisme. Són unes poesies gairebé obsedides per la idea de la justícia divina. Són els anomenats Cants de Mort. De més a més, hi ha l'anomenat Cant Espiritual, una confessió d'una alta elevació espiritual en què recapitula l'estat de la seua ànima i s'enfronta directament amb la mort i la vida del més enllà. Fet en dos-cents vint-i-quatre versos estramps, aquest cant ha estat tingut per una de les obres més grans de tot el temps de la poesia en la nostra llengua.
    Ausiàs March és una figura clau en la literatura en llengua catalana de tots els temps, ja que és el nostre primer poeta modern, amb preocupacions i motius que anticipen el Renaixement. És totalment diferent dels poetes que li són contemporanis, tot i la influència dels trobadors i poetes italians. A més, March fa referència a l'ús de la llengua: junt amb Jordi de Sant Jordi, és dels primers poetes que abandonen aquell llenguatge poètic híbrid dels trobadors, una mena de provencal catalanitzat. Solament utilitzarà aquest llenguatge molt de tant en tant i per l'interés per la rima. Igualment d'important és l'aportació lingüística del poeta pel que fa a la recerca d'una llengua literària amb la qual escriure els seus poemes. Així, tot i la preferència per la llengua parlada, pràctica i gràfica en les seues semblances, exemples i metàfores, els valencianismes no són particularment presents. El major problema per al lector modern apareix per culpa de les llicències sintàctiques que es permet el poeta: els canvis de lloc de paraules i elements és continu, i, sovint, aquestes transposicions obeeixen a efectes rítmics i no pas a necessitas de la rima. Això fa que arribe a perdre's el rastre de la construcció lògica de la frase, i amb ella, el seu significat. Pel que fa a la mètrica i versificació, hem de dir que pràcticament tots els poemes estan formats per decasíl.labs agrupats en estrofes de vuit versos encreuades i capcaudades amb rimes masculines i femenines alternades, segons l'esquema de l'anomenada cobla croada (grup de versos entrelligats per la rima antigament equivalents a l'estrofa). L'interés primordial del poeta per la melodia i la forca finals de cada poema fan que recórrega al hiat, la sinalefa, la diftongació, etc., segons li convinga. Dependrà de la situació, i el mateix autor no dubta en cap moment a violentar la mateixa accentuació d'una paraula si és del seu interés.
    (AFEGIR OPINIÓ PERSONAL DE LA LECTURA DELS POEMES)
    SANDRA D.S.
    RESSENYA DEL LLIBRE DE
    Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot, al 1924. En la seua joventut, va treballar al negoci familiar, el forn ; més tard va treballarl'orfebreria. Gràcies a una beca va poder estudiar a l'escola oficial de periodisme i tot seguit es va dedicar a la crítica literària i cinematogràfica. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigable, i alguna vegada els publicava: Ciutat a cau d'orella, editat a València el 1953, fou el primer dels quatre poemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cinquanta i dels seixanta. De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés inicia la seua producció poètica a la postguerra.
    Les seues obres estan caracteritzades per una sèrie de trets que el fan particular, diferent de la resta d'autors:
    ...
    Per aquest motiu, els anys quaranta es caracteritzen per una producció literària que ha de difondre's a través d'uns mitjans anormals, atès que la censura no permet que el català sigui utilitzat.
    Així, les publicacions periòdiques, la novel·la, les traduccions d'obres estrangeres, els estudis i llibres d'investigació o les obres d'autors son vetats. És a dir, hi ha una desarticulació del funcionament normal del circuit literari, que no permet l'arribada normal de les obres als lectors. Igualment, s'impedeix la penetració dels nous corrents o de les tendències que es produeixen fora de l'Estat Espanyol, per la qual cosa els anys quaranta es caracteritzen per la manca generalitzada d'innovacions estètiques.
    (FALTA UNA ESPÈCIE DE CONCLUSIÓ FINAL)
    SANDRA D.S.
    RESSENYA SOBRE PERE CALDERS
    ...
    Calders pensa en la literatura com a terreny per l´especulació intel·lectual i l´experimentació formal, gràcies especialment a l´humor. Per això posa en pràctica el “realisme màgic”, amb el qual desdobla la realitat cap a situacions insòlites, amb molta imaginació i fantasia.
    L´escriptor utilitza sempre un llenguatge natural i col·loquial, però d´una correcció literària impecable. És un llenguatge que obliga a acceptar com a natural el succés més inversemblant.
    ...
    amb normalitat.
    Esta obra consta de diferents contes que, amb humor i fantasia, tenen com a protagonista, quasi sempre, a un home somniador i abúlic que rebutja una fantasia que podria alliberar-lo d´una vida aclaparadora.
    M´agradaria citar dos contes que m´han cridat l´atenció d´este llibre.
    ...
    La repressió i la censura són especialment rigoroses amb la reflexió assagística, considerada pel règim franquista molt més perillosa.
    L´assaig en català no es comença a recuperar fins a final de la dècada dels cinquanta i, sobretot, al llarg dels seixanta, afavorit per un rellançament econòmic i per una relativa atenuació d´una censura rigorosa.
    ...
    la ironia.
    Fuster intenta fer dels valencians un poble culte, modern i respectable. La seua reflexió postula la dignitat de la nostra identitat, i desperta la consciència nacional dels valencians. Així, pretén la plena normativització de la llengua.
    És possible distinguir tres directrius en l´obra de Fuster: els assaigs humanístics, els escrits sociopolítics i els estudis d´història cultural i literària.
    ...
    RAQUEL.
    SER JOAN FUSTER. ANTOLOGIA DE TEXTOS FUSTERIANS.
    JOAN FUSTER.
    Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca el 23 de novembre de 1922. Va ser fill d'una família de llauradors i artesans. El seu pare anà a viure a València on alternà les faenes de tallista d'imatges amb les de professor de dibuix. Ell però, s'afeccionà a la lectura en plena crisi de l'adolescència i amb la guerra civil pel mig. El 1943 s'inicia la carrera de Dret a València. L'any 1944 publicà el seu primer article escrit en català: “Vint-i-cinc anys de poesia valenciana”. Col.laborà en la premsa de València i durant deu anys, des del 1946, codirigí amb Josep Albí la revista Verbo. Acabada la carrera l'any 1947, tornà al seu poble i durant uns anys exercí d'advocat. A partir de 1949 emprengué la publicació dels seus llibres. Com ha estat tradicional entre els escriptors valencians fins a èpoques prou recents, els seus primers passos foren poètics. Però en començas la dècada dels cinquanta Fuster decidí abandonar l'ofici d'advocat per professionalitzar-se en l'escriptura i exercir, com ell mateix ha dit, “l'ofici de ser Joan Fuster”. Professionalitzar-se significava conrear el periodisme i fer-ho bàsicament en llengua castellana, i a més, deixar de banda la confecció poètica. Joan Fuster abandona la poesia a favor de l'assaig, que per la seua essència encara resultava més provocador en el si d'una societat on la falta d'idees era pràcticament total. Les seues col.laboracions periodístiques van començar a ser freqüents i no sols en la premsa de València, sinó també en la de Ba rcelona i Madrid, així com en les revistes catalanes de l'exili. L'any 1955 publicà el seu primer llibre d'assaig, El descrèdit de la realitat, i inicià d'aquesta manera una de les trajectòries més brillants que l'ha portat a ser no sols un dels intel.lectuals millors de la literatura catalana, sinó també un pensador europeu entre els més destacats de la segona meitat de segle.
    En quant a la seua obra poètica, Antoni Ferrer suggeria tres possibles línies de lectura que oferien també una interpretació cronològica. La primera línia feia referència a la vida viscuda i es detectava clarament en els primers llibres de Fuster: Sobre Narcís, Ales o mans i en part, Terra en la boca. En aquest tipus de poesia, l'autor s'interrrogava sobre el sentit de l'existència i de la vida. La segona línia tenia com a centre l'amor, però l'amor vist com la forma més intensa i excel.lent de viure la vida. Destaca Escrit per al silenci, on, de forma paradoxal, l'autor ens parla d'un amor que va ser però que continua sent i és signe d'una perduració més alta. Finalment, la tercera de les línies de lectura la poesia amorosa deixava pas a la social. Aquest tipus de poesia predomina en aquells llibres que han restat durant més temps inèdits. Entre ells destacaríem Ofici de difunt. Potser Fuster anava perdent contenció i perfecció formal, pero guanyava en intel.ligència, en ironia i en precisió expressiva.
    ...
    En resum, podem dir que aquest llibre és molt interessant per introduir-nos de ple en el món fusterià i sobretot, com hem dit abans, per als lectors i lectores que no han llegit mai a aquest autor, els temes són els més adequats perquè, encara que han sigut escrits algunes dècades enrere molts dels temes que tracta són molt atractius i d'interés a hores d'ara.
    SANDRA D.S.

    (view changes)
    8:59 am
  5. page a-XIX-poesia edited 10.Literatura del XIX: poesia i narrativa de la Renaixença: Verdaguer, Llorente, Querol, Llombart,…
    10.Literatura del XIX: poesia i narrativa de la Renaixença: Verdaguer, Llorente, Querol, Llombart, Oller...
    toni

    CURS SUPERIOR DE VALENCIÀ. NIVELL 3.
    ALUMNA: Elena Domingo Domingo
    LA RENAIXENÇA. POESIA I NARRATIVA.
    1. La Renaixença.Renaixença
    La Renaixença va ser un moviment de recuperació de la nostra identitat que va tindre lloc durant el segle XIX, un desig de reconstrucció de la cultura i la història medieval. Això es va manifestar en un interés per la llengua, la literatura i la memòria del passat medieval.
    No obstant, hi havia al mateix temps una literatura popular en la nostra llengua, amb una important dimensió social.
    ...
    • La indústria del llibre
    • Les societats culturals, especialment Els jocs florals, una plataforma per a l’ús social de la llengua que acabà convertint-se en una institució que va aconseguir orientar, popularitzar i donar prestigi social a la creació literària. A València els Jocs Florals van ser convocats el 1879 a imitació dels de Barcelona per part de Lo Rat Penat, una societat d’amadors de les glòries de València i del seu antic regne, fundada l’any anterior per Constantí Llombart
    ...
    de la Renaixença.Renaixença
    2.1. Jacint Verdaguer (1845-1902).(1845-1902)
    Va ser un dels poetes més destacats de la Renaixença i del Romanticisme del segle XIX. Compaginava l’obra literària amb l’activitat eclesiàstica, ja que va ser ordenat sacerdot.
    Verdaguer era un poeta que es sentia molt a prop de la seua terra, per això en els seus poemes reflectix un món rural idílic i una voluntat de conservar la catalanitat.
    ...
    Però també cal destacar la seua poesia religiosa, dins de la qual trobem uns poemes que simplement il•lustren el dogma cristià i altres composicions de tipus líric que recreen temes de la Bíblia i que, com que no perden el sentit del llenguatge, resultaven accesibles a totes les capes socials.
    Seguidament, Jacint Verdaguer es va dedicar a escriure la seua altra gran obra, el poema èpic Canigó, que reunix una sèrie de característiques com: el ritme narratiu de la cançó de gesta i el romanç, l’encant fresc i musical de la cançó popular
    ...
    Teodor Llorente (1836-1911).(1836-1911)
    Llorente va ser una de les persones més influents en la poesia valenciana de l’època. Era molt poc innovador i no va introduir noves formes d’expressió poètica. Tanmateix, el llenguatge que usa deixa veure un gran sentit idomàtic per la combinació equilibrada entre la parla quotidiana i la llengua culta.
    Entre les característiques principals dels seus poemes, cal destacar la manera tan excepcional com aborda la natura i el camp valencià. Per a ell el món rural era l’expressió de l’autèntica ànima valenciana, i mostrava en els seus poemes una visió populista plena de tòpics basats en la vida idíl•lica al camp.
    Llorente tenia un gran domini del llenguatge que es veu en el ritme i en la llengua culta emprada en els seus poemes rurals. Front a això, el poeta va mantindre una postura conservadora des del punt de vista temàtic i ideològic.
    Dins de la seua obra, cal destacar el poema La Barraca (1833). En ell va descriure el paisatge rural per mitjà de la metáfora, la comparació, el contrast i les llargues exclamacions. Els tocs efectistes de populisme, amb un paper important de la religió, li van garantir l’èxit més enllà dels tancats cercles renaixentistes valencians. La poesia de Llorente es va convertir per al poble en el model de poesia valenciana.
    ...
    i Constantí Llombart.Llombart
    Vicent W. Querol (1837-1889) era amic íntim i seguidor de Llorente. En 1877 va escriure un conjunt d’onze poemes de llarga extensió que va replegar en un apèndix titulat Rimes catalanes. Són versos d’inspiració becqueriana i religiosa. Però Querol tenia més ambició estètica que Llorente, com es pot veure en el poema Patria, Fides, Amor. La seua obra va tindre poca difusió per l’escasa producció, però els poemes de Querol són càlids i vibrants sense desbordar-se en les nombroses descripcions.
    Constantí Llombart (1848-1893) va ser un poeta d’extracció social humil, més liberal i populista que els anteriors. No obstant, aquest tipus de poetes en aquella època eren desconeguts a fóra, però ací tenien molt de públic. La seua formació literària no era tan sòlida i per això defenia l’ús d’una llengua més col•loquial. El valencianisme de Llombart, malgrat no atényer a un alt nivell intelectual, és dinàmic perquè va basar la seua acció cívica i literària en l’amor a l’ànima viva del poble, més que a les glòries del passat. A més de tot això, Constantí Llombart va fundar Lo Rat Penat, societat que va prestar a la Renaixença suport i continuïtat i que va voler ser el casal de tots els literats valencians.
    ...
    Narcís Oller (1846-1930).(1846-1930)
    Narcís Oller va ser un important novel•lista que participà de la tendència realista-naturalista. En les seues narracions, volia fer un retrat de la societat i de les formes de vida del seu temps.
    L’autor volia en tot moment mantenir una objectivitat narrativa i, per tant, mantenir-se impassible i al marge dels fets i els personatges. Per això va lluitar contra la influència romàntica, intentant superar el sentimentalisme i el moralisme.
    (view changes)
    8:47 am

Thursday, March 19

  1. page a-modernisme edited 11. El modernisme: poesia i narrativa. Maragall, Russinyol, Víctor Català EL MODERNISME per M…

    11. El modernisme: poesia i narrativa. Maragall, Russinyol, Víctor Català
    EL MODERNISME
    per Mª Carmen Francia Peñalver
    1. Introducció
    Cronològicament se situa el Modernisme entre 1892 i 1911.
    ...
    Modernismo castellà.
    El modernismo era un moviment poètic hispanoamericà que va arrelar en els components de la generació del 98 sobretot a partir de la vinguda de Rubén Dario a Espanya. El modernismo és convertí en un element més dins de la generació del 98, i tenia com a notes característiques un esperit de recerca i d'alliberació.
    Per tant podem dir que el mot Modernisme no correspon al mot castellà Modernismo tot hi haver-hi certs elements de contacte com els que trobem en eixa voluntat de superació del passat que defensa una valoració del modern enfront de l'antic.
    ...
    tradicionals endarrerides.
    Els intel·lectuals modernistes eren partidaris de tot allò que es considerava modern o progressista en una societat que consideraven endarrerida. Aquests intel·lectuals d'origen burgés, però sovint revels d'allò que representava la seua classe social, plantejaven el projecte d'un nacionalisme de nou encuny, un nacionalisme català obert als aires europeus, desvinculant-se de la societat espanyola de la Restauració, oligàrquica i caciquil.
    Els intel·lectuals modernistes seran també polítics i començaran a plantejar l'exigència d'una autonomia catalana des de posicions culturals.
    ...
    En les darreries del segle XIX i principis del segle XX, la societat catalana és una societat amb una ciutat fortament industrialitzada, Barcelona, que compta amb mig milió d'habitants, en bona part procedent de la immigració. La meitat d'aquest nombre eren valencians, per la qual cosa encara no es va produir la castellanització de la classe obrera.
    Per altra banda, Barcelona era una ciutat burgesa, amb teatres, òpera, edificis de Gaudí... Era una ciutat oberta a Europa però que presentava molts contrastos socials que desembocarien en lluites sindicals i revoltes obreres que donarien lloc a la Setmana Tràgica de 1909.
    ...
    el terrorisme.
    La

    La
    repressió d'aquest
    ...
    les autoritats.
    Els processos de Montjuïc allunyaren els liberals d'esquerres catalanistes dels moviments obres perquè els va aterrir la repressió ferotge e indiscriminada que es dugué a terme. L'intent de crear una cultura obrera catalanista es va trencar en aquest moment històric, i aquesta divergència quedarà palesa al llarg del segle XX.
    Podem concloure que el modernisme fou un procés de transformació de la cultura catalana, on es produeix un canvi decisiu caracteritzat pel pas d'una cultura regional, peculiar i tradicionalista a una cultura nacional, normal i moderna.
    ...
    La data de la publicació al 1912 de la novel·la "La vida i la mort d'En Jordi Fraginals", de Pous i Pagés, o bé la data de la mort de Joan Maragall al 1911, serveixen als crítics per a situar el final del període, tot i que ja al 1906 Eugeni D'Ors ja havia publicat les seues primeres gloses, que iniciaren el període noucentista.
    2. La poesia: Maragall
    ...
    versió verdagueriana.
    Les fórmules poètiques que defineixen les dues posicions són , per una banda l'al·legoria verdagueriana i, per altra, el símbol modernista. Els continguts que l'al·legoria preten explicar queden intactes, no canvien el fet que volen explicar. Però el símbol s'apodera del contingut i en dóna una versió que es pot entendre de moltes maneres, per tant el contingut no queda intacte, sinó que resta modificat. I aquesta és la acció de la poesia anomenada simbolista.
    Doncs, en la poesia de Maragall es troba un tractament simbolista más adient amb la sensibilitat moderna i una defensa del valor de la intuició. Podem dir que la poesia de Maragall es troba a cavall de l'impressionisme literari i el simbolisme, i es situa de ple en el panorama contemporani europeu.
    ...
    4. El teatre
    En el teatre trobem la mateixa doble tendència que em trobat en les manifestacions literàries ja analitzades, per una banda la tendència esteticista i per altra la tendència més compromesa ideològicament, de vegades de caire fins i tot anarquista.
    ...
    Senyor Esteve".
    Rusiñol era de fill d'industrials barcelonins, ben jove es decanta per la pintura i la literatura. Visqué la bohèmia daurada a París i es convertí en el gran animador cultural del moviment modernista amb una gran imaginació renovadora i un menyspreu absolut dels valors de la societat establerta. Convoca les Festes Modernistes a Sitges (1892,93,94,99) i comença a mostrar una curiositat extraordinària per objectes que fins aleshores no havien estat valorats estèticament: la sortida del sol, els ferros vells...
    Altre dels dramaturgs de l'època va ser Apel·les Mestre, personalitat que exemplifica la tendència a la síntesi artística de la teoria de l'Art total, procedent de Wagner i dels wagnerians europeus, donat que conrea no sols el teatre sinó també poesia, pintura i fins i tot jardineria.
    (view changes)
    1:39 pm
  2. page a-modernisme edited 11. El modernisme: poesia i narrativa. Maragall, Russinyol, Víctor Català EL MODERNISME per Mª…

    11. El modernisme: poesia i narrativa. Maragall, Russinyol, Víctor Català
    EL MODERNISME
    per Mª Carmen Francia Peñalver
    1. Introducció
    Cronològicament se situa el Modernisme entre 1892 i 1911.
    El Modernisme és un concepte controvertit per diverses raons entre les que destaquen els cavalcaments cronològics amb altres moviments literaris (Noucentisme) i la comparació amb corrents contemporànies de les literatures veïnes, com fou el cas del Modernismo castellà.
    El modernismo era un moviment poètic hispanoamericà que va arrelar en els components de la generació del 98 sobretot a partir de la vinguda de Rubén Dario a Espanya. El modernismo és convertí en un element més dins de la generació del 98, i tenia com a notes característiques un esperit de recerca i d'alliberació.
    Per tant podem dir que el mot Modernisme no correspon al mot castellà Modernismo tot hi haver-hi certs elements de contacte com els que trobem en eixa voluntat de superació del passat que defensa una valoració del modern enfront de l'antic.
    Dues revistes modernistes de l'època, L'Avenç i Joventut, evidencien la filosofia modernista on tot allò "nou" o "jove" assoleix una valoració positiva enfront de les actituds tradicionals endarrerides.
    Els intel·lectuals modernistes eren partidaris de tot allò que es considerava modern o progressista en una societat que consideraven endarrerida. Aquests intel·lectuals d'origen burgés, però sovint revels d'allò que representava la seua classe social, plantejaven el projecte d'un nacionalisme de nou encuny, un nacionalisme català obert als aires europeus, desvinculant-se de la societat espanyola de la Restauració, oligàrquica i caciquil.
    Els intel·lectuals modernistes seran també polítics i començaran a plantejar l'exigència d'una autonomia catalana des de posicions culturals.
    Però, per tal de perfilar el terme Modernisme, no podem oblidar les particularíssimes característiques de la cultura i la societat catalana.
    En les darreries del segle XIX i principis del segle XX, la societat catalana és una societat amb una ciutat fortament industrialitzada, Barcelona, que compta amb mig milió d'habitants, en bona part procedent de la immigració. La meitat d'aquest nombre eren valencians, per la qual cosa encara no es va produir la castellanització de la classe obrera.
    Per altra banda, Barcelona era una ciutat burgesa, amb teatres, òpera, edificis de Gaudí... Era una ciutat oberta a Europa però que presentava molts contrastos socials que desembocarien en lluites sindicals i revoltes obreres que donarien lloc a la Setmana Tràgica de 1909.
    Els anys 90 són anys de terrorisme: la bomba en el Liceu, en Canvis Nous, els processos de Montjuïc on es decideix afusellar cinc dirigents obrers, quatre dels quals no tenen res a veure amb el terrorisme.
    La repressió d'aquest esclat terrorista serà molt forta, i encara que els nuclis que predicaven el terrorisme eren molt reduïts i moltes vegades no tenien cap vincle amb els moviments sindicals, van ser aquestos els grans perseguits per les autoritats.
    Els processos de Montjuïc allunyaren els liberals d'esquerres catalanistes dels moviments obres perquè els va aterrir la repressió ferotge e indiscriminada que es dugué a terme. L'intent de crear una cultura obrera catalanista es va trencar en aquest moment històric, i aquesta divergència quedarà palesa al llarg del segle XX.
    Podem concloure que el modernisme fou un procés de transformació de la cultura catalana, on es produeix un canvi decisiu caracteritzat pel pas d'una cultura regional, peculiar i tradicionalista a una cultura nacional, normal i moderna.
    Artísticament parlant, el modernisme manifesta una vocació d'art total, on la relació entre la literatura i les diverses arts és més íntima; l'arquitectura, l'escultura, la música, el cartellisme i totes les arts menors, tenen un valor artístic indiscutible.
    Els dos pols que performen el modernisme, són, per la part francesa, l'impressionisme i el naturalisme, i per la part anglesa, el simbolisme. Els mots Modern Style, Style Liberty o Art Nouveau serveixen per nomenar aquest període en altres països europeus.
    Els temes florals, artificiosos i amb corbes, la utilització de colors plans, fàcils de reproduir per les incipients arts gràfiques, les estampes japoneses, la asimetria i la delicadesa, són constants en les expressions artístiques d'aquell moment.
    Musicalment parlant, amb el modernisme es va introduir a Catalunya la música Wagneriana.
    Fruit de tots aquestos factors podem parlar de dues tendències dins del moviment modernista; el corrent esteticista de caire decadentista i evasiu (Influencia de D'Annuzio) i el corrent regeneracionista o vitalista, més compromés ideològicament.
    Cronològicament se sol dividir el modernisme en dues etapes, separades pel tombant del segle. La primera més combativa i crítica, arriba fins al 1900 i giraria entorn de les fes-te de Sitges, i les revistes com ara L'Avenç, Catalònia, Els Quatre Gats, així com dels diaris La Vanguardia i el Diario de Barcelona. la segona, de consolidació, se servirà com a mitjans de difusió principals, de la revista Joventut i dels diaris El Poble Català i La veu de Catalunya. És en aquest període quan s'escriuen les grans novel·les modernistes.
    La data de la publicació al 1912 de la novel·la "La vida i la mort d'En Jordi Fraginals", de Pous i Pagés, o bé la data de la mort de Joan Maragall al 1911, serveixen als crítics per a situar el final del període, tot i que ja al 1906 Eugeni D'Ors ja havia publicat les seues primeres gloses, que iniciaren el període noucentista.
    2. La poesia: Maragall
    Es considera a Joan Maragall com el primer gran poeta català del segle XX. La seua figura se sol contraposar a la de Verdaguer, més vuitcentista, i de fet alguns dels temes tractats per Maragall suposen una rèplica a la versió verdagueriana.
    Les fórmules poètiques que defineixen les dues posicions són , per una banda l'al·legoria verdagueriana i, per altra, el símbol modernista. Els continguts que l'al·legoria preten explicar queden intactes, no canvien el fet que volen explicar. Però el símbol s'apodera del contingut i en dóna una versió que es pot entendre de moltes maneres, per tant el contingut no queda intacte, sinó que resta modificat. I aquesta és la acció de la poesia anomenada simbolista.
    Doncs, en la poesia de Maragall es troba un tractament simbolista más adient amb la sensibilitat moderna i una defensa del valor de la intuició. Podem dir que la poesia de Maragall es troba a cavall de l'impressionisme literari i el simbolisme, i es situa de ple en el panorama contemporani europeu.
    Maragall reflexiona profundament sobre la paraula, el llenguatge i la poesia. La seua concepció és d'arrel romàntica (romanticisme alemany). En aquest sentit la paraula, i més encara la paraula poètica ha de ser viva, espontènia, dialectal si cal. Segons Maragall, sols a paratir de l'expressió popular, es poden assolir valors d'universalisme humà: "Jo sento en cada home un dialecte personal que és la seva manera de parlar la humana llengua". No ens ha de sorprendre que els noucentistes,enderiats en la tasca normativitzadora, miraren amb suspicàcia la teoria de la paraula viva.
    En la poesia de Maragall també es fa palesa una actitud de crítica i compromís polítc envers les realitats socials de la seua època: la ODA A ESPANYA i la ODA NOVA A BARCELONA varen ser escrits en dades molt significatives de la nostra història. La primera en 1898 i la seguna en 1909, redacció que va quedar truncada pels fets de la Setmana Tràgica que va ocorre a Barcelona del 26 al 31 de juliol.
    El més important poema de Maragall és el Compte Arnau, reelaboració original del del tema tradicional, quasi mític, ja tractat en les cançons i les llegendes. Arnau, rapta a la abadesa Adalaisa en un egercici suprem de voluntat individual, l'abandona més tard i continua sol un vagabundeig per l'eternitat com a ànima en pena: el retrobament amb la seua esposa Elvira, i la pròpia virtualitat de la cançó (paraula viva, poesia) hi seran possibilitats redemptores.
    L'Escriptor Carles Riba relaciona aquest poema de Maragall amb el nietzscheanisme i les corrents del pensament vitalista europeu, que ens fan recordar que Maragall era sens dubte un home amb una sòlida formació intel·lectual.
    3. La Narrativa
    L'època modernista és molt fecunda en la narrativa, on podem parlar d'un veritable "boom" dins de les proporcions de la nostra literatura d'aleshores.
    La novel·la modernista ha de ser vista com com una reacció a la novel·la de tipus realista i naturalista, el principal representant de la qual va ser Narcís Oller. Enfront de la narrativa del realisme, la modernista ofereix els trets de fragmentarisme i de simbolisme. Així trobem com la novel·la modernista opta per la disolució de l'estructura en quadres, estampes o relats breus, en lloc compacta estructura de l novel·la vuitcentista. I també es passa de la visió realista de la realitat cap a un intensificació subjectiva, que s'acosta o bé al lirisme o bé al dramatisme plantejat en termes d'oposició entre les forces del Bé i del Mal.
    La publicació d'aquesta narrativa correspon a la segona etapa del període (1900-1912) i ve representada principalment per les següents obres:
    - Els sots feréstecs, de Raimon Casellas.
    - Drames Rurals, de Victor Català.
    - Marines i boscatges, de Joaquin Ruyra
    - La punyalada, de Marià Veyreda
    - Solitud, de Victor Català.
    - Josafat, de Prucenci Bertrana.
    - L'Auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol.
    - Cuentos lírics, d'Eduard López-Chavarri.
    - Camí de llum, de Miquel de Palol.
    - La vida i la mort d'en Jordi Fraginals.
    Aquesta producció narrativa es pot classificar en tres grans grups.
    - Ruralista (Solitud, Drames rurals, Els sots ferestecs...)
    Aquest grup es carracteritza per una visió fatalista i èpica de la realitat, parteix del naturalisme però intensifica els conflictes a confrontacions idealitzades.
    - D'influència decadentista (Camí de llum, Josafat...)
    Aquest grup també representa un trecament amb la novel·la naturalista, per la via d'una exaltació de la sensibilitat, de caire simbolista, més delicada que la de la narativa nruralista però també amb una tendència al pessimisme.
    - D'inspiració costumista (L'Auca del senyor Esteve, Cuentos lírics...)
    La narrativa d'inspiració constumista s'inspira en el quadre de costums per tal de resoldre la estructura del relat en fragments relativament autònoms, però l'actitud té poc a veure amb amb el sentit amable i enyoradís dels narradors de costums ja que aboca sobre aqueixos quadres un fort sentit crític i de sàtira social.
    4. El teatre
    En el teatre trobem la mateixa doble tendència que em trobat en les manifestacions literàries ja analitzades, per una banda la tendència esteticista i per altra la tendència més compromesa ideològicament, de vegades de caire fins i tot anarquista.
    Aquestes dues tendències es poden trobar en un mateix autor com és el cas de Santiago Rusiñol, autor paradigmàtic del moviment modernista, que com a dramaturg escrigué "L'alegria que passa" i "Cigales i formigues" encara que també conreà la novel·la amb "L'Auca del Senyor Esteve".
    Rusiñol era de fill d'industrials barcelonins, ben jove es decanta per la pintura i la literatura. Visqué la bohèmia daurada a París i es convertí en el gran animador cultural del moviment modernista amb una gran imaginació renovadora i un menyspreu absolut dels valors de la societat establerta. Convoca les Festes Modernistes a Sitges (1892,93,94,99) i comença a mostrar una curiositat extraordinària per objectes que fins aleshores no havien estat valorats estèticament: la sortida del sol, els ferros vells...
    Altre dels dramaturgs de l'època va ser Apel·les Mestre, personalitat que exemplifica la tendència a la síntesi artística de la teoria de l'Art total, procedent de Wagner i dels wagnerians europeus, donat que conrea no sols el teatre sinó també poesia, pintura i fins i tot jardineria.
    Adrià Gual va ser un altre dramaturg de l'època que es va deixar enlluernar pel cinema i que va filmar al 1914 una pel·lícula amb el mateix títol i argument que una obra teatral seua: Misteri de dolor, hui en dia incompletament conservada. Morí quasi oblidat l'any 1943.
    Felip Cortiella és l'exemple del teatre manifestament ideologizat, de caràcter anarquista i subversiu. Molts dels seus textos no ens han pervingut donat que aquest teatre quedà totalment prohibit després dels fets de la Setmana Tràgica (1909).
    5. Modernisme Valencià i Balear
    El Modernisme tingué una existència fugaç i passatgera tant a València com a les Illes Balears. Mai no va ser assumit pels intel·lectuals ni per la burgesia local.
    A València, aquest fet és pot explicar per la quasi inexistència d'una burgesia local industrial així com pel pes del llorentisme retardari, ancorat en concepcions renaixentistes i jocfloralesques i que perdurà més enllà de la mort de Llorent l'any 1911. Altra raó podem trobar-la en el fet que Blasco Ibáñez, el novel·lista valencià més important a començos de segle, es passà a conrear literatura en castellà després d'unes provatures en la llengua pròpia.
    Tot i això, encara trobem alguns autors amb característiques purament modernistes com són Gonzalez Martí, Gascó Contell i el més destacable Eduard López Chavarri, musicòleg i amic de Rusiñol. Publicà “Cuentos lírics", que va ser ben rebut per la crítica modernista encara que amb matisacions, però es quedà ancorat en postures més conservadores amb les obres posteriors.
    A Mallorca el Modernisme tampoc va arrelar. La societat illenca era una societat agrària, que no havia experimentat la Revolució Industrial, i els modernistes locals no manifestaren una voluntat de crítica o de conflicte amb la seua societat.
    Els fruits modernistes els podem trobar, doncs, en la poesia i l'arquitectura. Els altres gèneres literaris eren mínims o pràcticament inexistents.
    La triada modernista mallorquina la constitueixen els autors Miquel Costa i Llobera, Juan Alcober i Gabriel Alomar, encara que no sempre han estat acceptats com a modernistes, i ells mateixos feren crítiques al modernisme.
    Miquel Costa i LLobera i Joan Alcover, caps de l’anomenada Escola Mallorquina, actuaren com a pont entre la Renaixença i el Noucentisme.
    En Costa i Llobera els poemes La vall o El pi de Formentor, reflecteixen encara la sensibilitat romàntica, però el els escrits de la seua maduresa, apareixen definits els principis i l'estètica del Noucentisme. I aquesta és en general la dinàmica que podem observar en la poesia illenca; pas del romanticisme floralesc al Noucentisme, sense passar pel Modernisme. La qual cosa no lleva que hi trobem elements modernistes en els autors mallorquins, però no són aquests els qui els defineixen.
    En Joan Alcober, els elements més fàcilment interpretables com a modernistes són la tendència al paisatgisme i la identificació amb la terra. El més famós poema d'Alcover és La Balanguera, que s'ha convertit en una mena d'himne regional i que ha estat cantat per Maria del Mar Bonet.
    I ja per a concloure ens quede parlar de Gabriel Alomar, intel·lectual en el que ja trobem trets noucentistes però amb característiques modernistes per la seua actitud política radical i anticonservadora. Va escriure un únic llibre de poesies, La columna de foc l'any 1911.
    ----

    Publish at Scribd or explore others: Literature Modernisme Catalana
    (view changes)
    1:38 pm
  3. page space.menu edited ... {Abella.png} --------VISITES--------- Bloc de toni
    ...
    {Abella.png}
    --------VISITES---------
    Bloc de toni
    (view changes)
    1:33 pm

Monday, March 16

  1. page textos escrits edited ... Així, en la meua opinió els assaigs escrits per l´autor són una mostra de les seues idees i re…
    ...
    Així, en la meua opinió els assaigs escrits per l´autor són una mostra de les seues idees i reflexions al voltant d´una gran diversitat de temes que interessen a les persones que els lligen, ja que també formen part de la seua realitat. Per això, mentres anava llegint els seus textos anava assentint i reflexionant sobre allò que l´escriptor proposava, i em portava dins de la lectura, de les lletres i dels temes tractats.
    RAQUEL.
    SER JOAN FUSTER.ANTOLOGIAFUSTER. ANTOLOGIA DE TEXTOS
    JOAN FUSTER.
    Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca el 23 de novembre de 1922. Va ser fill d'una família de llauradors i artesans. El seu pare anà a viure a València on alternà les faenes de tallista d'imatges amb les de professor de dibuix. Ell però, s'afeccionà a la lectura en plena crisi de l'adolescència i amb la guerra civil pel mig. El 1943 s'inicia la carrera de Dret a València. L'any 1944 publicà el seu primer article escrit en català: “Vint-i-cinc anys de poesia valenciana”. Col.laborà en la premsa de València i durant deu anys, des del 1946, codirigí amb Josep Albí la revista Verbo. Acabada la carrera l'any 1947, tornà al seu poble i durant uns anys exercí d'advocat. A partir de 1949 emprengué la publicació dels seus llibres. Com ha estat tradicional entre els escriptors valencians fins a èpoques prou recents, els seus primers passos foren poètics. Però en començas la dècada dels cinquanta Fuster decidí abandonar l'ofici d'advocat per professionalitzar-se en l'escriptura i exercir, com ell mateix ha dit, “l'ofici de ser Joan Fuster”. Professionalitzar-se significava conrear el periodisme i fer-ho bàsicament en llengua castellana, i a més, deixar de banda la confecció poètica. Joan Fuster abandona la poesia a favor de l'assaig, que per la seua essència encara resultava més provocador en el si d'una societat on la falta d'idees era pràcticament total. Les seues col.laboracions periodístiques van començar a ser freqüents i no sols en la premsa de València, sinó també en la de Ba rcelona i Madrid, així com en les revistes catalanes de l'exili. L'any 1955 publicà el seu primer llibre d'assaig, El descrèdit de la realitat, i inicià d'aquesta manera una de les trajectòries més brillants que l'ha portat a ser no sols un dels intel.lectuals millors de la literatura catalana, sinó també un pensador europeu entre els més destacats de la segona meitat de segle.
    ...
    Després de fer aquest recorregut per la seua obra, anem a parlar del llibre a analitzar, Ser Joan Fuster. Aquest llibre és una antologia de textos fusterians, feta principalment per apropar el gènere assagístic a les noves generacions de lectors. Per tant, s'han eliminat temes on les referències sobre altres autors, tendències o dades històriques dificultaren la comprensió per part dels nous lectors.
    Els textos no estan ordrenats cronològicament, i estan agrupats per temes. Al primer bloc temàtic (El món de cada dia) l'autor abraça temes tan importants com la delinqüència, la cultura popular, l'hedonisme, i coses tan trivials com la confecció d'un porro. En aquest apartat l'autor tracta que el lector reflexione sobre aquests temes que envolten la nostra vida diària i siguen conscients de la seua importància. Crida l'atenció el text La importància del carrer, on parla de la importància per als xiquets d'eixa “cultura de carrer” que pareix ja no existeix, ja que a hores d'ara els xiquets no ixen al carrer i estan tot el dia tancats en l'escola o en casa. També m'agrada el text que parla de la cultura popular, ja que parla d'una “subcultura” exsitent englobada en aspectes com el cinema, els còmics... que en el fons de vegades costa accedir a ells perquè no són accessibles econòmicament.
    ...
    també política.
    El

    El
    tercer bloc,
    ...
    a “gent”.
    De joves i vells parla de les diferents edats i de quina manera influeixen per enfrontar-se a la vida d'una manera o altra. Respecte a l'enfrontament, Fuster li dedica altre apartat, De la por a la guerra, on esmenta virtuts i defectes de cada posiciò front el combat: parla dels diferents aspectes de l'aprovaciò d'una guerra i també ho fa parlant de la gent (que com ell) no aprova aquesta postura, rememorant-se així inclús al Kremlin.
    Parlant d'ideologies “modernes” també l'autor fa referències a l'ecologisme en un dels blocs. Fa una espècie d'aclariment de què és l'ecologisme real, ja que molts que diuen ser ecologistes no ho són del tot, ja que per a aprofitar els recursos naturals de veritat hauríem de viure com al paleolític. Fa una proclama de la utilització de la bicicleta com a mitjà de transport.
    (view changes)
    5:33 am

More