textos escrits per l'alumnat
models textuals

1.-RESSENYES DE LES LECTURES FETES PELS ALUMNES (Curs 2007-08)


2.-RESSENYES DE LES LECTURES FETES PELS ALUMNES (Curs 2008-09)

-
-




3.-TREBALLS DE LITERATURA ELABORATS PER L'ALUMNAT (2007-08)




4.-MODELS TEXTUALS de DIFERENTS GÈNERES.





































5.-Espai per a deixar les ressenyes dels llibres de lectura (2008-09)

amb el sistema de copiar i enganxar document en aquesta pàgina
POSEU-HI TÍTOL I AL FINAL DEL TEXT EL VOSTRE NOM I ABREVIATURES DELS COGNOMS. SEMPRE AL FINAL DE L'ULTIM TEXT PUBLICAT.


AUSIÀS MARCH, EL BEN ENAMORAT


AUTOR: Ausiàs March
TÍTOL: Antologia
LLOC I DATA D’EDICIÓ: Sueca, 1997.
EDITORIAL: BANCAIXA – Obra Social
NOMBRE DE PÀGINES: 187

L’antologia preparada per Joan Fuster està dirigida als lectors cultes de la llengua valenciana que volen enfrontar-se a l’obra d’Ausiàs March amb una certa independència.
Com diu l’autor de l’antologia, Ausiàs March va ser un “megalòman amorós”, cosa que es veu en tots i cada un dels seus poemes. Afirma i reitera que és un amador excepcional, que sobrepassa els altres enamorats en la intensitat del seu amor i que ningú es pot comparar a ell, car el seu amor és més tràgic que cap altre... i així podríem donar mil raons per les quals el senyor Ausiàs és meritori de les millors revelacions del déu Amor.
Si llegim amb cura tots els poemes, podem veure que l’Ausiàs va fer una mena de diari amorós, on conta les seues cuites: anota els seus amors, dóna consells a aquells que el llegeixen i fa com un resum de les seues aventures. Podríem tindre seriosos dubtes de si l’autor d’esta poesia tan plena de històries amoroses va viure-les en la vida real o si tot és ficció eixida de la seua ploma. Potser mai ho sabrem...
No m’agrada massa la poesia i he de confessar que he llegit poca literatura valenciana. No obstant això, crec que llegir una antologia d’Ausiàs March és una de les coses que ha de fer una persona en aquesta vida, per tal de gaudir d’un dels millors poetes valencians, encara que el seu llenguatge i el seu estil siguen de difícil interpretació per al lector actual.


Amelia J. G.



TRAVESSAR LA MAR EN BUSCA DE L’AMOR

AUTOR: Joan Roís de Corella
TÍTOL: Leandre i Hero. Història de Josep
LLOC I DATA D’EDICIÓ: Alzira, 1998
EDITORIAL: Edicions Bromera
NOMBRE DE PÀGINES: 173

Mossén Joan Roís de Corella va ser un cavaller i teòleg dedicat a l’escriptura en l’anomenada valenciana prosa i un dels escriptors més emblemàtics del segle XV.
De llinatge nobiliari, l’escriptor va gaudir d’una educació corresponent a una família burgesa de l’època. No se sap si va ser el primogènit o no, perquè la seua carrera eclesiàstica indicaria que no ho era, mentre que l’ésser hereu universal a la mort del seu pare indicaria el contrari. No obstant, el que sí se sap és que amb 26 anys ja tenia prestigi com a escriptor, a més de mantenir correspondència amb el príncep de Viana.
A banda de dedicar-se a l’escriptura, també va exercir de docent. De totes maneres, el que més ens importa és la seua agitada vida amorosa, que segurament va ajudar l’escriptor en la seua literatura de caire amorós.
D’antuvi tenim la seua obra religiosa, la més extensa, però menys interessant des del punt de vista de la literatura, encara que els seus poemes a la Mare de Déu estiguen contemplats com uns dels millors de la poesia valenciana. Distingiríem la seua Història de Josef, basada en un personatge de l’Antic Testament, i la Història de la gloriosa Santa Anna, dedicada al matrimoni de Castellví, ben conegut per l’escriptor.
Continuant amb la seua obra, podríem parlar d’un conjunt de peces literàries en prosa i en vers i de diferents temes escrits per compromís, anomenats obra de circumstàncies. Aquesta obra està dividida en tres apartats: apologia sobre la dona, peces relacionades amb personatges finats i debats poètics.
A la seua obra amorosa es veu que aquest sentiment universal és un dels epicentres en els seus poemes. La concepció trobadoresca de l’amor ens ensenya un Roís de Corella primerament enamorat i després traït per la seua parella. Segons Joan Fuster, és un dels “cornuts” més insignes de la literatura catalana. Potser la seua obra més original en actitud d’amant enganyat, seria la Tragèdia de Caldesa.
En darrer lloc parlaríem de l’obra mitològica del cavaller i teòleg, que seguiria com a ideal el món dels clàssics. L’autor utilitza tots els recursos literaris cultes i elegants que té al seu abast per tal d’introduir el lector en històries amoroses pròpies de la cultura llatina.
En la seua obra Leandre i Hero conta les desventures amoroses d’una de les parelles millor conegudes de la mitologia. Els dos protagonistes es coneixen en una festa i no poden lluitar contra l’amor. Aleshores, Leandre, cada nit, creua nadant el braç de mar que separa les ciutats on viuen els dos amants, per tal de veure la seua estimada. La fi dels dos amants arriba quan, una nit de turmenta, la mar es traga Leandre. Quan el seu cos sense vida arriba a la platja, la desventurada Hero se suïcida amb el punyal del seu amant.
En aquesta obra, Roís de Corella reprodueix l’esquema de morir per amor dels trobadors: amor apassionat, obstacles en aquest amor, separació, situació límit que condueix a la mort de l’enamorat i, per tant, mort de la dama. Empra recursos retòrics i un estil elegant, i la seua prosa és molt àgil. Per tant podem dir que és una de les millors peces de temàtica amorosa de Roís de Corella, fàcil de llegir i molt encissadora per al lector.

Amelia J.G
.



Leandre i Hero


Títol: Leandre i Hero. Història de Josep
Autor:Joan Roís de Corella
Editorial: Bromera.
Pàgines:173.

Joan Roís de Corella forma part dels escriptors del segle XV, és un dels escriptors del Segle d´Or de les lletres valencianes.

El llibre de “Leandre i Hero” esta inclòs dins de les obres que Roís de Corella va escriure dedicades a l´amor, és una història molt admirada pels escriptors del romanticisme, va ser traduïda per diferents autors.

Aquesta història segueix les pautes de: amor apasionat entre un home i una dona; obstacles per a la seua unió; separació que exacerba el desig, situació límit que duu l´enamorat a la mort i que, com a conseqüència, comporta també la mort de la dama.

L´obra reprodueix l´esquema de morir per amor o morir per la dama; és una de les millors obres de Corella, amb un estil elegant ja que l´autor empra recursos de l´expressió poètica .

Leandre i Hero és una narració mitològica en prosa, tracta d´una tràgica història d´amor de dos joves enamorats que es van conéixer en una festa; cadascú vivia en una ciutat diferent separada per un braç de mar. Leandre s´enamora d´Hero i totes les nits va a veure-la nadant. fins que una de les nits, la mar ofega el jove i arrossega el cos de Leandre a la platja. Quan Hero, de lluny, veu el cadàver, va amb ell i se suïcida amb el punyal que ell encara duu a la corretja.

La meua opinió personal d´aquest llibre és que m´ha agradat molt, per la seua història i a més m´ha ajudat per conèixer el llenguatge medieval, encara que, de vegades algunes paraules han sigut desconegudes per a mi, però, m´ha servit per a introduir-me dins d´eixa època.


M.T. G. G. 13-gener-2009.





SENSE PARAULES. - V.A. ESTELLÉS


ESTELLÉS, Vicent Andrés (Burjassot, Horta 1924–València 1993)):
Llibre de Meravelles, Burjassot, Edicions 3i4.


Vicent Andrés Estellés va ser el principal renovador de la poesia valenciana contemporànea. Poeta que treballà al diari “Las Provincias” de València, va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d’Or de les Belles Arts a títol pòstum.

Les seues obres poètiques més importants són: Recomane tenebres (1972, premi Crítica d’Or), Les pedres de l’àmfora (1974, Lletra d’Or i premi Crítica Serra d’Or), Manual de conformitats ( 1977), Les homilies d’Organyà (1981), Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990).

També té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals (Oratori del nostre temps, 1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums.

El Llibre de Meravelles està format per diferents poemes units amb el mateix títol. És un llibre on la seua expressió poètica presenta dues constants, la guerra i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar.

Estellés el va escriure a 1958, però es va publicar més tard, a 1971, per la situació política de l’època. Època que fa referència als anys de guerra, on la guerra civil i posteriorment la postguerra marcaren molts escriptors, un d’ells Estellés, per això la seua temàtica fa referència a les barbaritats ocorregudes a la guerra, on tot és confussió i l’única cosa que et salva d’aquesta situació és l’amor.

És un llibre, sense paraules...


Sonia García H.
Febrer 2009




MORIR PER AMOR


CORELLA, Joan Roís de (Gandia 1435 – València 1497):
Leandre i Hero. Història de Josep
, Alzira, Edicions Bromera.

Joan Roís de Corella, cavaller, teòleg i un dels màxims exponents de la valenciana prosa. És l’escriptor més emblemàtic del segle XV pels seus recursos lingüístics i pels seus plantejaments innovadors.

Obres tan importants com: La Tragèdia de Caldesa (1498),
Parlament en casa de Berenguer Mercader, Poesies marianes i Història de Leandre i Hero (1486), són l’exemple de la creació literaria de l’autor.

Quan parlem de l’obra de Corella cal fer referència a les dos grans corrents en què va discòrrer la prosa narrativa corellana: el profà (
Leandre i Hero) i el religiòs (Història de Josep).

Leandre i Hero és una tràgica trama d’amor de dos joves enamorats que reprodueix l’esquema “morir per amor” de concepció trovadoresca. Narració mitológica en prosa que destaca per intercalar alguns poemes escrits en versos estamps i per l’ús del gerundi pleonàstic. Encara que el seu estil siga artitzat, retòric i pompós, és una de les més àgils des del punt de vista narratiu.

Història de Josep es
tracta d’una gran amplificació dels capítols del Gènesi que narren els fets de Josep. Corella solia reescriure textos moralitzadors a partir de textos ja coneguts, en aquest cas ens parla dels valors de l’amor paternal i filial, de l’enveja, la crueltat, la seducció, la castedat i dels designis de la Providència Divina. De tota la narrativa religiosa corellana, cal dir que aquesta obra és una de les peces més belles i àgils escrites per l’autor.


Sonia García H.
Febrer 2009






RESSENYA SOBRE JOAN ROÍS DE CORELLA



Joan Roís de Corella forma part de la generació d’escriptors del Segle d’Or de les Lletres Valencianes, on aquest és cronològicament el seu darrer gran autor. Hereu d’un patrimoni discret, gaudeix d’una gran consideració en els cercles socials, polítics i, sobretot cultes de la ciutat del Túria. El seu prestigi serà tan conegut que el mateix rei Ferran II escriurà al batle del Regne de València perquè li envie la traducció que va fer de la Vita Christi, del qual és autor Ludolf de Saxònia. Tanmateix, una sèrie de circumstàncies adverses faran que esdevinga un nom quasi oblidat durant els pròxims segles i que la seua reubicació en la història de la literatura catalana s’haja fet molt gradualment.

Va nàixer el 28 de setembre de 1435, segurament a Gandia, en el si d’una família de la petita noblesa, relacionada amb dues nissagues importants com la dels Marc i els Monpalau. Encara que manquem de moltes dades, sabem que la maduresa de l’escriptor es produeix en la segona meitat del segle XV a la ciutat de València, una de les principals urbs d’Europa d’aquell moment. El primer document en què figura Corella és una anotació de persones de l’any 1446 que han sufragat l’edificació del monestir de la Santíssima Trinitat de València. L’any 1450 mor el pare, que el deixa com al seu hereu universal amb 16 anys. No tenim massa informació sobre els seus anys de formació; tenim correspondència amb el príncep Carles de Viana que la datem abans de 1461, any en el qual mor el príncep, on demostra la seua precocitat literària. Martí de Riquer estableix que l’escriptor rebria el títol de teòleg entre 1468 (on apareix com a cavaller) i 1470 (en què se l’anomena marmessor dels béns de Joan Rocafort). El Manual de Consells de la ciutat recull que va ser docent en la Sala del Consell de la ciutat de València. En 1489 publica una indulgència concedida pel papa Innocenci VIII per bastir l’altar d’argent de la Seu de València i l’any 1490 publica el Psalteri a Venècia. Un any abans de morir Ferran II li escriu perquè li envie la traducció del Cartuxano, que l’havia traduït ell mateix. Morirà el 6 d’Octubre de 1497, als 62 anys.

Roís de Corella és el darrer representant de la valenciana prosa, que té com a punt de partida la Cancelleria Reial de Pere III i com a referents les obres dels llatins Ciceró, Ovidi i Horaci, i dels italians Dante, Petrarca i Bocaccio. Tota aquella admiració pel món clàssic menarà a fer que els escriptors d’aleshores introduïsquen als textos romanç nombrosos neologismes llatins i que s’imite la sintaxi llatina. Corella afegirà a tot això l’anàlisi psicològica dels seus personatges: aportació d’elements autobiogràfics, ja que per a ell la creació literària és una mena de mitjà per a combatre les frustracions personals.

La seua producció literària és condicionada per la crisi de l'esperit cavalleresc, de la qual Corella és un clar exponent; per les seues experiències amoroses i per la seua condició d'home immers en l'àmbit religiós. La seua obra s'escriurà al llarg d'aproximadament quaranta anys (1458-1497); segons Martí de Riquer podem dividir-la de forma més concreta en quatre apartats: obra religiosa, de circumstàncies, mitològica i amorosa.

La seua obra religiosa és la part més extensa des del punt de vista de la producció, pero resulta menys interessant des del punt de vista de la història de la literatura perquè no aporta res al seu génere, encara que la seua poesia l'Oració estiga considerada com una de les millors poesies dedicades a la mare de Déu en la nostra llengua. Entre les obres de tema bíblic tenim la Història de la gloriosa santa Anna, de l'época en que Corella era estudiant de teologia; Història de Josef, de data incerta; i la Història de la gloriosa santa Magdalena. Les dues traduccions que farà de temàtica religiosa seran el Cartoixà i la seua versió del Psalteri.

Les obres amb temàtica de circumstàncies són peces literàries en prosa i en vers. Aquest grup està format per dues apologies sobre la dona (Triunfo de les dones i Honestedat a les dones), alguns epitafis i uns quants textos sobre debats poètics. L'obra amorosa està plena d'aportacions d'elements autobiogràfics, parlant sempre d'un amor burlat, trait. Aquesta té dues vessants: la poesia i la prosa, tot i que a vegades insereix en la prosa estrofes o versos. En aquest gènere amorós hi ha dues actituds: l'amant suplicant i l'amant enganyat. A partir de la primera escriurà La balada de la garsa i de l'esmerla i La mort per amor, Requesta d'amor; i a partir de la segona tenim Tragèdia de Caldesa i els poemes Desengany, Sotmissió amorosa, A Caldesa, La Sepultura, Cor Cruel i Debat amb Caldesa.

En la seua obra mitològica desplega tots els recursos literaris cultes, artificiosos i elegants que té al seu abast en vuit peces narratives no massa extenses: Mirra, Narciso e Tebe, Història de Biblis, Telamo e Ulixes, Plant de la reina Hècuba, Jason e Medea, Leander i Hero, Lo joí de Paris i el Parlament en la casa de Berenguer Mercader.

Leandre i Hero.

Aquesta llegenda, que figura a les “Herodies” d'Octavi, no era completament desconeguda per al públic lector valencià del segle XV, perquè també la va traduir Pere Pintor, metge valencià convers, entre els anys 1474-1475/1484-1485. Corella va fer la seua versió abans del 1486. Fins al segle XIX, aquesta peca narrativa de Corella va circular manuscrita, juntament amb les altres de producció castellana, i va ser impresa per primera vegada a Barcelona el 1897.
Jordi Carbonell assenyala que amb aquesta obra assoleix el punt màxim de la seua qualitat com a narrador. Podem afegir que Corella utilitza com a fòrmula sintacticoestilística l'ús del gerundi pleonàstic, i a més comencen a entreveure una sèrie de coincidències elaborades a partir de l'obra de Corella que apareixen en Tirant lo Blanc, fet que fa plantejar-nos la veritable autoria de Joanot Martorell.
Leandre i Hero és una narració mitològica en prosa, amb alguns poemetes intercalats escrits en versos estramps. La seua trama és la tràgica història de amor de dos joves que es coneixen en una festa; ella viu a Sestos i ell a Abidos, ciutats ubicades a una i altra part de l'Hel.lespont i separades per un brac de mar, canal d'aigua marina que Leandre creua cada nit, nadant esforcadament, per reunir-se amb Hero fins que una una nit, la mar, gelosa, ofega al jove amant. Després, les aigües, acomplint la dinàmica de la tragèdia, arrosseguen el cos de Leandre a la platja, i Hero, en veure el cadàver, es suicida amb el punyall que ell encara duu en la corretja del cinyell.

Així que aquesta història segueix l'esquema de “morir per amor” de concepció trobadoresca, en la seua variant de “morir per la dama”, un dels referents del qual seria la llegenda de Tristany i Isolda. De fet, segueix les mateixes pautes: amor apassionat entre un home i una dona; obstacles per a la seua unió; separació que exacerba el desig, situació límit que duu l'enamorat a la mort i que, en conseqüència, comporta també la mort de la dama.


Història de Josep.

El relat de referència es troba al Gènesi, amb una ubicació cronològica al voltant del 1700 ac, quan Egipte està sota el poder dels hicsos. Serà un dels dos últims textos que es publicaran de Corella; l'altre serà el Cartoixà, que s'editaran entre el 1500 i el 1518, i que seran els darrers indicis que tenim de la seua obra fins el seu redescobriment al segle XIX.
La creació d'aquest relat per Corella cal datar-la abans del 1486. És el més extens que va escriure, i segueix les línies narratives marcades pel Gènesi, tot i que hi ha aportacions originals, com els poemes i monòlegs, amb alguns recursos procendents de la literatura hebraica i àrab. A més, tampoc no s'escapa a la internacionalitat moral, a l'ensenyament religiós; no oblidem que Corella era teòleg i que els seus sermons eren famosos. Serà el pretext perquè ens parle dels valors de l'amor paternal, del filial, del fraternal, de l'adulteri, de l'enveja, de la crueltat...
SANDRA D.S.




RESSENYA SOBRE AUSIÀS MARCH



Ausiàs March va nàixer a Gandia o a Beniarjó (no se sap, en tots dos llocs hi tenia casa son pare) probablement el 1397. La hipòtesi d'aquesta data de naixement prové de deduccions fetes a partir de diversos documents. Fill del poeta Pere March, Ausiàs March era descendent de la petita noblesa valenciana, originària directament d'una de les famílies catalanes establertes al Regne de València després de la conquesta i el repartiment del reialme per part de Jaume I el Conqueridor. La seua vida va ser semblant a la de molts senyors de l'època, dedicats a la seua exclusiva funció de regir els seus territoris, a servir al rei quan fóra menester i a administrar i millorar el patrimoni personal. La seua participació en diverses campanyes al costat d'Alfons el Magnànim li van comportar com a recompensa diversos privilegis. També consta com a falconer del rei a València, un dels càrrecs de confianca de la cort. Després d'estar casat dues vegades, no tenia descendència legítima, mentre que consta l'existència de cinc fills bastards, quatre dels quals van sobreviure-li i van ser tinguts en compte en els dos testaments fets pel poeta. Hem de dir que March va contraure matrimoni amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, i desavinences relacionades amb qüestions de possessions portaren les dues famílies a una guerra privada. Aquestes hostilitats es poden seguir quasi pas a pas gràcies a les cartes de desafiament intercanviades entre March i el representant de la família Martorell. Ausiàs March va morir a València el 3 de Marc de 1459.

Coneixem de March cent vint-i-vuit poemes (uns deu mil versos), els quals ens han arribat gràcies a tretze manuscrits de finals del segle XV i sis primeres edicions del segle XVI. La primera edició quasi completa (122 poemes) va ser feta a Barcelona l'any 1543. És de remarcar el fet que el 1539 ja n'havia aparegut una traducció castellana feta pel valencià Baltasar de Romaní. El seu prestigi va augmentar de manera decisiva a partir de la difusió que va fer-ne el poeta Joan Boscà, figura pardigmàtica dels inicis del segle d'or castellà i imitador seu confessat. Boscà propagà las seua obra entre importants autors, entre ells Garcilaso de la Vega. Van passar més de tres-cents anys per trobar-ne una altra edició, preparada per Francesc Pelai Briz el 1864. Amb tot, l'aportació més important és l'edició crítica d'Amédée Pagès, publicada en dos volums per l'Institut d'Estudis Catalans el 1912 i el 1914. L'edició de Pere Bohigas publicada entre els anys 1952 i 1959 depén de la de Pagés.

La poesia d'Ausiàs March tracta tres temàtiques principals: l'amor, el problema ètic i la relació amb Déu. Per això, molts estudiosos de la seua obra han intentat d'agrupar-la temàticament segons els anomenats Cants d'amor, Cants de mort i Cants de moral. Amb tot, la temàtica amorosa és la més important.

Pel que fa als
Cants d'amor, aquest sentiment és tractat ben lluny de l'estil trobadoresc. Avancant-se al seu temps, fonamenta el sentiment amorós en la veritat i no evita la qüestió de l'amor sensual, que, segons March, l'home pren des de las seua doble condició espiritual i física (cosa que li provoca terribles contradiccions internes). Per ocultar el nom de la dama recorre a l'ús del senyal dels trobadors, dels quals se n'han pogut observar cinc: Plena de seny, Llir entre cards, Oh foll amor, i Mon darrer bé. Fora d'aquests cicles s'han pogut detectar també algunes cancons d'amor sense senyal o invocació. Així també tenim Cants morals o didàctics, tractant temes com el bé, la veritat, la fortuna, la virtut, la por a la mort, la vanitat dels homes, etc. Són tractats sempre buscant-ne la contradicció i moltes voltes posant-se ell mateix d'exemple. Hi ha sis llargs poemes escrits per March quan probablement ja era vell. Estan motivats per la mort de la seua dama i són d'un gran patetisme. Són unes poesies gairebé obsedides per la idea de la justícia divina. Són els anomenats Cants de Mort. De més a més, hi ha l'anomenat Cant Espiritual, una confessió d'una alta elevació espiritual en què recapitula l'estat de la seua ànima i s'enfronta directament amb la mort i la vida del més enllà. Fet en dos-cents vint-i-quatre versos estramps, aquest cant ha estat tingut per una de les obres més grans de tot el temps de la poesia en la nostra llengua.

Ausiàs March és una figura clau en la literatura en llengua catalana de tots els temps, ja que és el nostre primer poeta modern, amb preocupacions i motius que anticipen el Renaixement. És totalment diferent dels poetes que li són contemporanis, tot i la influència dels trobadors i poetes italians. A més, March fa referència a l'ús de la llengua: junt amb Jordi de Sant Jordi, és dels primers poetes que abandonen aquell llenguatge poètic híbrid dels trobadors, una mena de provencal catalanitzat. Solament utilitzarà aquest llenguatge molt de tant en tant i per l'interés per la rima. Igualment d'important és l'aportació lingüística del poeta pel que fa a la recerca d'una llengua literària amb la qual escriure els seus poemes. Així, tot i la preferència per la llengua parlada, pràctica i gràfica en les seues semblances, exemples i metàfores, els valencianismes no són particularment presents. El major problema per al lector modern apareix per culpa de les llicències sintàctiques que es permet el poeta: els canvis de lloc de paraules i elements és continu, i, sovint, aquestes transposicions obeeixen a efectes rítmics i no pas a necessitas de la rima. Això fa que arribe a perdre's el rastre de la construcció lògica de la frase, i amb ella, el seu significat. Pel que fa a la mètrica i versificació, hem de dir que pràcticament tots els poemes estan formats per decasíl.labs agrupats en estrofes de vuit versos encreuades i capcaudades amb rimes masculines i femenines alternades, segons l'esquema de l'anomenada
cobla croada (grup de versos entrelligats per la rima antigament equivalents a l'estrofa). L'interés primordial del poeta per la melodia i la forca finals de cada poema fan que recórrega al hiat, la sinalefa, la diftongació, etc., segons li convinga. Dependrà de la situació, i el mateix autor no dubta en cap moment a violentar la mateixa accentuació d'una paraula si és del seu interés.


SANDRA D.S.




RESSENYA DEL LLIBRE DE MERAVELLES



Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot, al 1924. En la seua joventut, va treballar al negoci familiar, el forn ; més tard va treballarl'orfebreria. Gràcies a una beca va poder estudiar a l'escola oficial de periodisme i tot seguit es va dedicar a la crítica literària i cinematogràfica. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigable, i alguna vegada els publicava: Ciutat a cau d'orella, editat a València el 1953, fou el primer dels quatre poemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cinquanta i dels seixanta. De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés inicia la seua producció poètica a la postguerra.
Les seues obres estan caracteritzades per una sèrie de trets que el fan particular, diferent de la resta d'autors:
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpret dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble. S'identifica com un més, que pertany a la col.lectivitat, i no es considera en un graó més amunt de la resta pel fet de ser poeta (com feien els poetes anteriors, d'altres èpoques).

Es tracta d'una literatura realista, que s'aproxima molt a la realitat ja que es centra en fets casolans. Per a aconseguir-ho, utilitza un llenguatge col.loquial, que en ocasions resulta fora de lloc (quan parla de l'orina, o de l'entrecuixa, etc…), i a vegades utilitza comparacions i metàfores relacionades amb el món del forn (el negoci familiar). També per donar als seus poemes un caràcter col.loquial, alguns dels seus textos els escriu en segona persona.

La seua temàtica es centra en les realitats que l'envolten, com ara l'amor, (tant quan parla d'amors furtius —que sovint intuïm vivament pintats per la seua imaginació— com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa, un amor "per a tota la mort") que esdevé el moll de l'espinada de tota la seua lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats. Una manera insòlita en la poesia catalana anterior i poc freqüent en la posterior.

Per a situar els seus poemes en una escena, sobretot menciona llocs “normals”, sense característiques meravelloses i extraordinàries (“el racó de l'escala”, “al costat del riu”,…), sinó que utilitza els espais reals, propis de la quotidianitat, del dia a dia.
Pel que fa als recursos que utilitza, hem de dir que fa ús expressiu de topònims carregats de simbolisme, tant si es tracta de noms de carrers de València o de partides rurals locals (carrer de les Barques, l'Albereda; poblats com Benifaraig, Borbotó...).

I, per què es diu “Llibre de meravelles? Ramon Llull va escriure aquesta ambiciosa novel•la didàctica durant la primera estada a París, entre l'any 1287 i el 1289. El protagonista, Fèlix, nom amb el qual també es designa correntment l'obra, és un pelegrí que observa la realitat i descobreix amb dolorosa sorpresa la distància que separa la conducta humana de l'ordre diví de la creació. El terme medieval `meravella' fa referència a aquesta dolorosa sorpresa de Fèlix davant les variades formes del mal, però també designa l'entusiasme positiu del viatger quan assoleix aspectes de la veritat per boca de filòsofs i ermitanys que dialoguen amablement amb ell.

Es diu que Estellés va voler fer una mena d'homenatge a l'escriptor d'aquesta obra, però en aquest cas, al llibre de l'Estellés, no es tracta de meravelles extraordinàries, sinó les meravelles d'aquella època, la postguerra: la fam, la mort, la misèria…

Vicent Andrés Estellés presenta en el Llibre de meravelles una visió real entre crua i meravellosa del seu país en una època molt concreta de la vida del poeta: la guerra i la dura postguerra. És un recorregut per la València que el poeta ha conegut, amb noms i llocs coneguts per tothom, per la gent del poble, sobretot, perquè ell, amb la seua poesia, vol arribar a aquest poble, vol arribar a ser poble. Les coses petites de cada dia, tan importants, els racons amagats, els secrets prohibits... València.

Al llarg de l'obra podem observar que parteix d'episodis i anècdotes que transcorren entre els dotze anys (moment en què s'inicia la guerra civil) i la trentena de l'autor (moment del matrimoni i de la responsabilitat d'una família). Com que l'adolescència i la joventut del poeta transcorren durant la guerra i, sobretot, en la postguerra, aquest és el llibre estellesià de la postguerra per excel.lència.
Per acabar, podem parlar del context històric de l'època. L'esclat de la Guerra Civil (1936) i la victòria de les tropes franquistes arreu de l'Estat (1939) suposen un tall brusc de totes les iniciatives anteriors i l'inici d'un període caracteritzat per la repressió i la persecució de la llengua i la cultura catalanes.

El franquisme impulsa un projecte polític uniformitzador de l'estat, en què no hi ha lloc per a les diferències ideològiques, culturals o lingüístiques. Per això s'adopten una sèrie de mesures destinades a arraconar l'ús de la llengua catalana i a imposar una cultura oficial espanyola. Aquesta política repressora és molt intensa fins als anys cinquanta, quan, després del pacte amb els Estats Units i el Concordat amb el Vaticà (1953), el Règim es veu obligat a d'atenuar la seua política interior.

Per aquest motiu, els anys quaranta es caracteritzen per una producció literària que ha de difondre's a través d'uns mitjans anormals, atès que la censura no permet que el català sigui utilitzat.

Així, les publicacions periòdiques, la novel·la, les traduccions d'obres estrangeres, els estudis i llibres d'investigació o les obres d'autors son vetats. És a dir, hi ha una desarticulació del funcionament normal del circuit literari, que no permet l'arribada normal de les obres als lectors. Igualment, s'impedeix la penetració dels nous corrents o de les tendències que es produeixen fora de l'Estat Espanyol, per la qual cosa els anys quaranta es caracteritzen per la manca generalitzada d'innovacions estètiques.

(FALTA UNA CONCLUSIÓ FINAL)

SANDRA D.S.





RESSENYA SOBRE PERE CALDERS


Pere Calders va nàixer el 1912 a Barcelona, però va viure en una massia del Vallès Occidental els primers vuit anys de la seua vida. Al voltant de 1920, la seua família es va instal·lar a Barcelona, fet que li va possibilitar l'accés a l'Escola Superior de Belles Arts, després dels estudis primaris. Posteriorment va treballar com a dibuixant d'un publicitari, i com a periodista a El Diario Mercantil i a l'Avui dels anys trenta, i a revistes com L'Esquella de la Torratxa. A l'Avui va publicar el seu primer conte, encara que ell considerava el dibuix i la il·lustració el seu ofici principal, entre altres motius perquè coneixia la dificultat de guanyar-se la vida com a escriptor professional en català.

Ben aviat, l'any 1936, va publicar els seus dos primers llibres, el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén, on ja s'insinuaven els trets característics del que havia de ser la seua obra posterior, com l'absurd, l'imprevist o l'atzar. Amb l'esclat de la guerra civil espanyola, va adoptar una actitud compromesa col·laborant en publicacions polítiques i de suport al soldat, sense abandonar el conreu de la ficció: els contes de L'any de la meva gràcia (que anys més tard inclouria, en la seua major part, a Cròniques de la veritat oculta), i la narració La cèl·lula, que es va perdre sense publicar-se.

El 1937 es va allistar com a voluntari a l'exèrcit de la República i va ser destinat com a cartògraf a la reraguarda de Terol, on va escriure per encàrrec les seues impressions personals a la crònica Unitats de xoc. Aquest dietari de guerra es va publicar el 1938 amb un pròleg de l'escriptor Carles Riba, i constitueix un dels documents literaris més significatius de la guerra civil espanyola.

De retirada cap a Barcelona va ser capaç d'escriure la seua primera novel·la llarga, Gaeli I'home Déu, tot i que no es va publicar fins al 1986. Amb la caiguda de la República, Calders va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló. Va aconseguir evadir-se del camp de concentració i, després d'una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seua primera dona i un fill, es va exiliar a Mèxic, on de seguida va contactar amb els catalans també exiliats, com Josep Carner, de qui va rebre el primer ajut. A Mèxic, hi va estar vint-i-tres anys, va tenir tres fills amb Rosa Artís, la seua segona dona, germana de l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner".

Pere Calders no es va integrar mai del tot a Mèxic perquè va mantenir viu el desig de tornar a Catalunya, a part que es va relacionar de manera habitual amb els cercles intel·lectuals i socials dels catalans exiliats. En aquell país, va treballar per a l'editorial Uteha a més de fer altres feines per a la subsistència econòmica, sense deixar mai de promoure i col·laborar en les revistes que els catalans de Mèxic feien possible. Per exemple, durant uns mesos de 1958 i 1959 va editar els Fascicles literaris, de periodicitat mensual, escrits i pagats íntegrament per ell, on parlava de l'actualitat catalana. Alhora, no va deixar d'aprofundir en la seua faceta de contista i novel·lista, i va anar publicant tota la seva obra de ficció a Barcelona, encara que al principi va tenir moltes dificultats per trobar editor.

L'any 1942 va publicar el seu primer recull de contes posterior a la guerra civil espanyola, Memòries especials, però no va ser plenament reconegut per la major part de la crítica catalana fins a l'any 1955 amb una altre recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, on va incloure molts contes de la seua primera època. També són reculls de contes els dos llibres que van seguir: Gent de l'alta vall (1957) i Demà a les tres de la matinada (1959).


L'editorial mexicana on treballava va comprar la barcelonina Montaner i Simon, i aquest fet li va facilitar el retorn a Catalunya l'any 1962. En el viatge de tornada portava alguns originals inèdits, però un d'ells va extraviar-se irremeiablement per la pèrdua d'una maleta. De seguida va publicar les novel·les L'ombra de l'atzavara (1964), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi i Ronda naval sota la boira (1966) - per a alguns crítics la seua millor obra-, i la narració curta Aquí descansa Nevares (1967).

Aquesta obra, els contes de Gent de l'alta vall i La batalla del 5 de maig (que inclouria a Invasió subtil), conformen el que el mateix Calders anomenava "l'obra de tema mexicà" o "les mexicanes". D'altra banda, a L'ombra de l'atzavara mostra la dura experiència de l'exili, tant individual com col·lectiva.

Pel que fa als contes, l'any 1968 els reuneix tots i n'afegeix algun d'inèdit al volum Tots els contes, que va obtenir el Premi de la Crítica Serra d'Or l'any següent. Per llegir més contes inèdits, els lectors van haver d'esperar fins al 1978, amb Invasió subtil i altres contes (Premi Lletra d'Or i Premi de la Crítica Serra d'Or el 1979), i posteriorment Tot s'aprofita (1983, Premi de Creació Literària de la Generalitat), De teves a meves (1984) o El barret fort (1987). Val a dir que, malgrat el reconeixement dels cercles intel·lectuals a la seua obra, no va aconseguir un èxit popular important fins que, el setembre de 1978, el grup de teatre Dagoll Dagom va escenificar alguns contes seus amb el muntatge Antaviana, que va representar un dels èxits teatrals del moment.

Pere Calders va col·laborar en llibres col·lectius i va continuar escrivint articles per a Canigó, Serra d'Or, El Temps i Avui. L'any 1984 es va iniciar la publicació de les seues Obres Completes a la col·lecció Clàssics Catalans del segle XX, d'Edicions 62, i el 1986 va rebre el Premi d'honor de les Lletres Catalanes. Va morir a Barcelona la nit del 21 de juliol de 1994. El seu llegat literari, amb nombrós material narratiu inèdit, està dipositat a la Universitat Autònoma de Barcelona, que el va donant a conèixer gradualment. El primer volum -no venal- ha estat Entre la ratlla i el desig (1996). Cal destacar finalment que l'any 2000, Pere Calders i la seua obra van protagonitzar una exposició temàtica al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Pel que fa a l'obra Cròniques de la veritat oculta, podem dir que és una obra clau dins la narrativa caldersiana i va representar el descobriment, per part del públic, d'un narrador extraordinari. L'humor i fantasia propis de l'autor han guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambiguitat; i les històries es mouen en uns ambients que a voltes ens recorden Poe, a voltes Kafka, i fins i tot el refinament intel.lectual de Borges. El protagonista d'aquests contes és quasi sempre un home somniador i abúlic el qual finalment rebutja una fantasia que podria alliberar-lo d'una vida aclaparadora, que sovint pren la forma d'un destí enfront del qual l'home no hi pot fer res. El desencant que això provoca queda, tanmateix, mitigat gràcies a l'humor.

Els llibre apareix dividit en tres parts:
La imprevista certesa; Ver, peró inexplicable i L'escenari desconcertant. Tenim un recull de trenta-un contes que segueixen la línia argumetal ja esmentada. A destacar per exemple tenim La consciència, visitadora social: el narrador ens presenta la vida quotidiana d'un assassí que es lleva com aquell que va a treballar a la fàbrica i que es prepara pel seu pròxim treball que serà un assassinat. Un àngel se li apareix i li adverteix de les possibles conseqüències que pot tindre el seu pròxim assassinat, però ell segueix com si res. Un element a destacar seria la aparició de l'àngel, que el fa veure com un element totalment “normal”.

Un altre conte a destacar seria
La clara consciència. El protagonista és un home que mor a causa d'un bombardeig, i li conta al seu amic una teoria de com canviar el destí de les persones, comprovant per sí mateix que no es pot. Escrit el 1938 en plena Guerra Civil queda plasmat en l'ambient i l'entorn, però potser el que crida més l'atenció són les dues últimes frases que en mig d'aquella època i en aquell ambient, destaquen per ser optimistes i transmetre l'esperança i ganes que el conflicte i el sofriment s'acaben ben aviat: “l'han matat les il·lusions, no us sembla?” i el doctor respon: “No ho cregueu pas. Les il·lusions no maten a ningú”.

Un conte que m'ha cridat l'atenció és L'home i l'ofici. Pere Calders pretén en aquest conte fer una reflexió sobre la importància de dedicar-se completament a la feina sense realitzar-se en cap més aspecte humà. Així doncs el protagonista és un inventor obsedit per inventar i inventar sense ni tan sols viure ni relacionar-se amb altra gent, ni menjar, ni dormir... L'autor també fa una reflexió sobre els matrimonis de conveniència encara usuals en l'època en què està escrita el conte, 1949. A part de les reflexions que fa Calders sobre la seua societat, també inclou com sempre trets del realisme màgic com és el de l'aparició d'un àngel de la guarda que acompanya el protagonista durant un trajecte pel carrer i amb el qual fins i tot l'inventor parla i s'enfada.

Per a mi i sense dubte el conte més desconcertant seria Coses de la providència. L'acció es situa en un matí de diumenge quan el protagonista es lleva i com que se sent d'una manera especial decideix vestir-se elegantment per anar a fer una volta pel barri. Tot el que passa és normal fins que un cop l'home està a punt d'arribar a casa i busca les claus, no les troba perquè les té en un altre vestit. La situació en principi però no li planteja cap problema, perquè a casa seua hi ha d'haver una criada que l'hauria d'obrir. La història però dóna un gir copernicà quan al trucar al timbre al protagonista li òbriga la porta un home de mitjana edat i que li pregunta què desitja. Aquest totalment desorientat pregunta per la seua criada i l'home li respon que al pis no viu ningú amb aquest nom però que de totes maneres el convida a entrar i a dinar amb la família. Un cop a dins l'home tot sorprès veient com el seu pis amb els mateixos mobles, decoració, catifes, ... és habitat per altres persones, insisteix a demostrar que el pis és seu, però el pare de família li ensenya els papers que justifiquen qui és el propietari.

Després d'aquesta absurda situació inicial el pare li comenta ràpidament al convidat si la manera com ha entrat a la casa és un truc per estar amb la filla gran de la família i li pregunta si és el seu promès. Tot sorprès l'home diu que no mentre veu com apareix la filla i és captivat per la seua bellesa. Després d'aquests fets Calders torna al present i el narrador, que és a la vegada el protagonista de la història, explica com és actualment la seua vida i el matrimoni amb aquesta.

Si els contes de Calders sorprenen per la seua singularitat, aquest seria un dels exemples més clars. L'escriptor presenta una situació absurda i totalment extravagant a partir de la qual fa una reflexió sobre el destí i com aquest influeix en les nostres vides marcant-nos el camí a seguir sense que hi puguem fer res.


SANDRA D.S.




RESSENYA “CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA”

PERE CALDERS


Pere Calders viu el temps de la postguerra, un període crític per la literatura catalana, sobretot per la instauració de la dictadura franquista que imposa una censura molt rígida i la utilització en la parla i l´escriptura de l´espanyol com a llengua única.
Un dels objectius essencials de la dictadura és la unificació d´Espanya i la destrucció de les altres realitats culturals i polítiques que, com la catalana, havien aconseguit nivells de certa normalitat en els anys anteriors a la Guerra Civil.
Així, després de la guerra són temps difícils per la literatura catalana, per això es pretén, no pas tant normalitzar estèticament la narrativa, sinó augmentar el públic lector mitjançant uns productes literaris de fàcil lectura com són els contes.
Un dels autors més importants dins del gènere del conte és Pere Calders.

Pere Calders i Rossinyol naix en 1912 a Barcelona. Gràcies al seu pare, amb vocació literària, s´interessa per la literatura.
Comença a escriure molt jove. Així als 14 anys escriu el conte “El primer arlequí” que el publiquen anys després.
La derrota a la Guerra Civil suposa per a Calders el camí a l´exili cap a Mèxic.
Calders pensa en la literatura com a terreny per l´especulació intel·lectual i l´experimentació formal, gràcies especialment a l´humor. Per això posa en pràctica el “realisme màgic”, amb el qual desdobla la realitat cap a situacions insòlites, amb molta imaginació i fantasia.
L´escriptor utilitza sempre un llenguatge natural i col·loquial, però d´una correcció literària impecable. És un llenguatge que obliga a acceptar com a natural el succés més inversemblant.
La seua obra més característica,“Cròniques de la veritat oculta” (1955), assenyala la reincorporació de l´escriptor a la literatura catalana de l´interior i a una activitat, que després d´un llarg i dolorós parèntesi, podrà novament desenvolupar amb normalitat.
Esta obra consta de diferents contes que, amb humor i fantasia, tenen com a protagonista, quasi sempre, a un home somniador i abúlic que rebutja una fantasia que podria alliberar-lo d´una vida aclaparadora.

M´agradaria citar dos contes que m´han cridat l´atenció d´este llibre.

El primer conte és “El principi de la saviesa” que narra la història d'un milionari que té una casa i un jardí i on un bon dia troba una mà humana entre unes flors. Sorprès per la troballa i desitjós de saber la història, l'origen i el propietari de la mà, decideix posar un anunci al diari dient que es busca el propietari d'una important mercaderia que ha estat oblidada en una casa bona. Amb aquest pretext passen per casa del protagonista diferents personatges, tots ells realment especials i amb històries molt peculiars, els quals asseguren haver perdut al jardí del milionari importants pertinences: des d'un lladre que ha perdut la seva cartera fins a un lampista que ha perdut la memòria. Finalment arriba a la casa del milionari un personatge que es dedica a la quiromància al qual li donen la mà amputada perquè la lliga. Finalment es descobreix que la mà és d'un conegut filòsof que viu a prop. Després d'estar parlant una estona amb el protagonista, el filòsof li diu que l'únic que volia fer deixant-li la mà al jardí era donar-li una lliçó. La conversa continua i llavors el milionari s'adona que realment el seu jardí té una atracció especial per a la gent del voltant i li pregunta al filòsof què pot fer per arreglar-ho. La frase final que pronuncia el filòsof és desconcertant: convertiu el vostre jardí en municipal i ompliu-lo de rètols que diguin que està permès fer malbé les flors i desplomar els ocells, aleshores no hi vindrà ningú.
En este conte Calders introdueix personatges absurds, buscant coses inimaginables, i criticant que la gent es fica en allò que és desconegut i prohibit, però, com diu l´última frase, si es fa públic ja no interessa tant.

L´altre conte que m´ha cridat l´atenció és “Coses de la providència”, en el qual l´acció es situa en un matí de diumenge quan el protagonista es lleva i com que se sent d'una manera especial decideix vestir-se elegantment per anar a pegar una volta pel barri. Tot el que passa és normal fins que l'home està a punt d'arribar a casa i busca les claus, no les troba perquè les té en un altre vestit. La situació en principi no li planteja cap problema, perquè a casa seua hi ha d'haver una criada que l'hauria d'obrir. Però la història dóna un gir quan el protagonista crida al timbre i li obri la porta un home de mitjana edat que li pregunta què desitja. Este totalment desorientat pregunta per la seua criada i l'home li respon que al pis no viu ningú amb este nom però que de totes maneres el convida a entrar i a dinar amb la família. Una volta dins l'home tot sorprès i veient com el seu pis amb els mateixos mobles, decoració, catifes, ..., és habitat per altres persones, insisteix en demostrar que el pis és seu, però el pare de família li ensenya els papers que justifiquen qui és el propietari. Després d'esta absurda situació inicial el pare li comenta ràpidament al convidat si la manera com ha entrat a la casa és per estar amb la filla gran de la família i li pregunta si és el seu promès. Tot sorprès l'home diu que no, mentre veu com apareix la filla i és captivat per la seva bellesa.
Al final l´home desorientat acaba casant-se amb esta xica per coses del destí, després que els pares d´ella li contaren la seua història absurda de quan es vàren conèixer.

Si els contes de Calders sorprenen per la seua singularitat, este seria un dels exemples més clars. L'escriptor presenta una situació absurda i totalment extravagant a partir de la qual fa una reflexió sobre el destí i com este influeix en les nostres vides marcant-nos el camí a seguir sense que hi puguem fer res.

Per concloure, m´agradaria dir que la lectura del llibre de Pere Calders, ha sigut molt amena i interessant, ja que els contes et fan reflexionar en la idea final que l´escriptor vol transmetre i a més et fan passar una estona agradable amb les històries tan absurdes i fantàstiques que mai t´esperes que poden ocòrrer.

RAQUEL



RESSENYA “ SER JOAN FUSTER”


Joan Fuster és un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana. Però li toca viure al temps de la postguerra, un període crític per la literatura catalana, sobretot per la instauració de la dictadura franquista que imposa una censura molt rígida i la utilització en la parla i l´escriptura de l´espanyol com a llengua única.
Un dels objectius essencials de la dictadura és la unificació d´Espanya i la destrucció de les altres realitats culturals i polítiques que, com la catalana, havien aconseguit nivells de certa normalitat en els anys anteriors a la Guerra Civil.

Fuster naix a Sueca en 1922, i és fill de llauradors i artesants que s´afecciona a la lectura.
Estudia Dret a la Universitat de València, on descobreix les possibilitats del català com a llengua de cultura i s´inicia en l´escriptura de poesia.
Però, concretament, l´obra de Fuster es centra en l´assaig, un gènere que li permés tractar molts temes diferents.
L´assaig és prosa no narrativa amb una reflexió, breu i àgil, que respon a una visió personal, expressada des de la meditació que l´autor fa al lector. La dificultat romàs en establir uns límits.
La repressió i la censura són especialment rigoroses amb la reflexió assagística, considerada pel règim franquista molt més perillosa.
L´assaig en català no es comença a recuperar fins a final de la dècada dels cinquanta i, sobretot, al llarg dels seixanta, afavorit per un rellançament econòmic i per una relativa atenuació d´una censura rigorosa.

L´escriptura fusteriana es caracteritza per la claredat expositiva, l´amenitat, la distinció, la intuïció, la provocació i la ironia.
Fuster intenta fer dels valencians un poble culte, modern i respectable. La seua reflexió postula la dignitat de la nostra identitat, i desperta la consciència nacional dels valencians. Així, pretén la plena normativització de la llengua.
És possible distinguir tres directrius en l´obra de Fuster: els assaigs humanístics, els escrits sociopolítics i els estudis d´història cultural i literària.

Els assaigs humanístics tracten temes com la ciència, el poder, el marxisme, el capitalisme, aspectes de la vida quotidiana, etc. Ací, l´escepticisme fusterià, de vegades, està pròxim al pessimisme.
Per exemple un assaig d´este llibre parla d´aspectes de la vida quotidiana és “Importància del carrer”, que critica la decadència que està sofrint el carrer com a espai de convivència.
Els escrits sociopolítics tracten de les peculiaritats socials, polítiques i culturals del País Valencià, oscil·lant entre la teoria, la crítica i la divulgació, amb textos polèmics i influents.
Un altre assaig del llibre és “La dificultad de ser polític” que exposa com els polítics ho aguanten tot, a condició de continuar en el càrrec o a la seua expectativa; i també com hi ha una lluita continua entre els diferents partits polítics envers de centrar-se en allò realment important.
Els estudis d´història cultural i literària primer es centraren en els clàssics valencians: Sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Jaume Roig, Ausiàs March i Roís de Corella; i després cap a èpoques més properes com és la Decadència.

En conclusió, Joan Fuster ha viscut en una època difícil per la literatura catalana, però la seua lluita i l´amor per la nostra llengua ha donat uns resultats impressionants.
Així, en la meua opinió els assaigs escrits per l´autor són una mostra de les seues idees i reflexions al voltant d´una gran diversitat de temes que interessen a les persones que els lligen, ja que també formen part de la seua realitat. Per això, mentres anava llegint els seus textos anava assentint i reflexionant sobre allò que l´escriptor proposava, i em portava dins de la lectura, de les lletres i dels temes tractats.

RAQUEL.



SER JOAN FUSTER. ANTOLOGIA DE TEXTOS FUSTERIANS.



Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca el 23 de novembre de 1922. Va ser fill d'una família de llauradors i artesans. El seu pare anà a viure a València on alternà les faenes de tallista d'imatges amb les de professor de dibuix. Ell però, s'afeccionà a la lectura en plena crisi de l'adolescència i amb la guerra civil pel mig. El 1943 s'inicia la carrera de Dret a València. L'any 1944 publicà el seu primer article escrit en català: “Vint-i-cinc anys de poesia valenciana”. Col.laborà en la premsa de València i durant deu anys, des del 1946, codirigí amb Josep Albí la revista
Verbo. Acabada la carrera l'any 1947, tornà al seu poble i durant uns anys exercí d'advocat. A partir de 1949 emprengué la publicació dels seus llibres. Com ha estat tradicional entre els escriptors valencians fins a èpoques prou recents, els seus primers passos foren poètics. Però en començas la dècada dels cinquanta Fuster decidí abandonar l'ofici d'advocat per professionalitzar-se en l'escriptura i exercir, com ell mateix ha dit, “l'ofici de ser Joan Fuster”. Professionalitzar-se significava conrear el periodisme i fer-ho bàsicament en llengua castellana, i a més, deixar de banda la confecció poètica. Joan Fuster abandona la poesia a favor de l'assaig, que per la seua essència encara resultava més provocador en el si d'una societat on la falta d'idees era pràcticament total. Les seues col.laboracions periodístiques van començar a ser freqüents i no sols en la premsa de València, sinó també en la de Ba rcelona i Madrid, així com en les revistes catalanes de l'exili. L'any 1955 publicà el seu primer llibre d'assaig, El descrèdit de la realitat, i inicià d'aquesta manera una de les trajectòries més brillants que l'ha portat a ser no sols un dels intel.lectuals millors de la literatura catalana, sinó també un pensador europeu entre els més destacats de la segona meitat de segle.


En quant a la seua obra poètica, Antoni Ferrer suggeria tres possibles línies de lectura que oferien també una interpretació cronològica. La primera línia feia referència a la vida viscuda i es detectava clarament en els primers llibres de Fuster: Sobre Narcís, Ales o mans i en part, Terra en la boca. En aquest tipus de poesia, l'autor s'interrrogava sobre el sentit de l'existència i de la vida. La segona línia tenia com a centre l'amor, però l'amor vist com la forma més intensa i excel.lent de viure la vida. Destaca Escrit per al silenci, on, de forma paradoxal, l'autor ens parla d'un amor que va ser però que continua sent i és signe d'una perduració més alta. Finalment, la tercera de les línies de lectura la poesia amorosa deixava pas a la social. Aquest tipus de poesia predomina en aquells llibres que han restat durant més temps inèdits. Entre ells destacaríem Ofici de difunt. Potser Fuster anava perdent contenció i perfecció formal, pero guanyava en intel.ligència, en ironia i en precisió expressiva.


En quant a la seua obra en prosa, s'ha dividit en tres grans grups: els assajos humanístics, els escrits sòcio-polítics i els estudis d'historia cultural. Els primers constitueixen el nucli central i la part més interessant i perdurable de la seua obra. Tot i la diversitat de temes, centra l'atenció al voltant de dos grans blocs temàtics: les manifestacions de l'activitat creadora (la pintura, la música, la cultura en general) i la crisi de l'home en el món canviant d'avui. Així, els grans temes de l'època en què viu queden reflectits: el paper de la ciència i la tecnologia, el marxisme, la revolució sexual, l'ecologisme, la funció de l''intel.lectual en un món dividit...entre molts altres. Així, tenim assajos escrits al voltant d'un tema central com El descrèdit de la realitat (1965), Les originalitats (1956), la segona part de Figures de Temps (1957) i Exploració de l'ombra (1974). Ha utilitzat el recurs aparent de l'ordrenació alfabètica en Diccionari per a Ociosos (1964), la recopilació d'articles i assajos breus al voltant d'una temàtica semblant en L'home, mesura de totes les coses (1967) i Babels i babilònies (1972), i també la forma més fragmentària de l'assaig, l'aforisme, en els llibres Judicis finals (1961), Consells, proverbis i insolències (1968) i en una part de Sagitari (1984).
Causar-se d'esperar (1965) i Diari 1952-1960 (1969) són exemple de la forma assagística on l'autor, sembla més còmode, la del dietari. Els escrits sòcio-polítics han estat els més reconeguts i llegits de l'autor, encara que també els més polèmics i influents. Fuster ha tractat de plantejar-se d'una manera lúcida i crítica, la realitat del poble valencià sense els tòpics patriòtics i folkloritzadors que el despersonalitzen. Entre tots aquests llibres Nosaltres els valencians (1962) és el més important, ja que Fuster ens hi mostra una nova manera d'entendre la història dels valencians i deixava entreveure unes possibles línies d'actuació per a superar la feblesa nacional. Aquestes línies d'actuació exigien, segons Fuster, el reconeixement de la catalanitat dels valencians.
Dintre dels estudis d'història cultural va dirigir aquesta dedicació en tres grans direccions: l'estudi dels clàssics, especialment valencians, la literatura i la història social de la llengua en els segles de la “decadència” i els autors i la literatura del segle XX. Entre els del primer grup podríem esmentar “Notes per a un estudi de l'oratòria vicentina” (1954), “El món literari de sor Isabel de Villena” (1957), “Jaume Roig i sor Isabel de Villena” (1958) i “Ausiàs March, el ben enamorat” (1962), publicats majoritàriament a la Revista Valenciana de Filología. Al segon apartat esmentem Serrallonga, vida i mite d'un famós bandoler (1961), Poetes, moriscos i capellans (1962), El bndolerisme català. La llegenda (1963) entre d'altres.En el tercer apartat destaquem Literatura catalana contemporània (1972) i Contra el Noucentisme.
Després de fer aquest recorregut per la seua obra, anem a parlar del llibre a analitzar, Ser Joan Fuster. Aquest llibre és una antologia de textos fusterians, feta principalment per apropar el gènere assagístic a les noves generacions de lectors. Per tant, s'han eliminat temes on les referències sobre altres autors, tendències o dades històriques dificultaren la comprensió per part dels nous lectors.
Els textos no estan ordrenats cronològicament, i estan agrupats per temes. Al primer bloc temàtic (El món de cada dia) l'autor abraça temes tan importants com la delinqüència, la cultura popular, l'hedonisme, i coses tan trivials com la confecció d'un porro. En aquest apartat l'autor tracta que el lector reflexione sobre aquests temes que envolten la nostra vida diària i siguen conscients de la seua importància. Crida l'atenció el text La importància del carrer, on parla de la importància per als xiquets d'eixa “cultura de carrer” que pareix ja no existeix, ja que a hores d'ara els xiquets no ixen al carrer i estan tot el dia tancats en l'escola o en casa. També m'agrada el text que parla de la cultura popular, ja que parla d'una “subcultura” exsitent englobada en aspectes com el cinema, els còmics... que en el fons de vegades costa accedir a ells perquè no són accessibles econòmicament.
El segon bloc en què estan englobats els textos es diu “En la nostra societat de consum”. En aquest apartat parla de la manera en què s'utilitza el consumisme comparant-nos amb una espècie de titelles lligades a la publicitat. Potser el que intenta fer ací és que, reaccione'm davant la intenciò del consumisme i l'economia, per elegir nosaltres el nostre camí, que aquest no estiga marcat ja per unes pautes publicitaries i manipuladores. Ací no sols parla de la publicitat, sinó en general, de tota la manipulaciò existent, ja siga publicitària com també política.
El tercer bloc,
Reflexions generals i diverses, la selecció de textos recull conceptes com la justícia, la covardia, mentir, l'orgull... Trobe a destacar “el gos”, text on fa una comparació del gos, que es diu que és el millor amic de l'home, amb l'amic “ideal” humà que voldríem tindre. Si el gos es submís i obedient, el seu equivalent humà hauria de ser de la mateixa forma. També m'agrada el seu concepte de la paraula “gent”, on ens explica que sempre que fem referència a eixe concepte parlem dels demès, excloent-nos nosaltres mateixos com a “gent”.
De joves i vells parla de les diferents edats i de quina manera influeixen per enfrontar-se a la vida d'una manera o altra. Respecte a l'enfrontament, Fuster li dedica altre apartat,
De la por a la guerra, on esmenta virtuts i defectes de cada posiciò front el combat: parla dels diferents aspectes de l'aprovaciò d'una guerra i també ho fa parlant de la gent (que com ell) no aprova aquesta postura, rememorant-se així inclús al Kremlin.

Parlant d'ideologies “modernes” també l'autor fa referències a l'ecologisme en un dels blocs. Fa una espècie d'aclariment de què és l'ecologisme real, ja que molts que diuen ser ecologistes no ho són del tot, ja que per a aprofitar els recursos naturals de veritat hauríem de viure com al paleolític. Fa una proclama de la utilització de la bicicleta com a mitjà de transport.

Quasi ja finalitzant, tenim un recull de frases ingenioses, aforismes i assatjos breus, on en a penes dues línies recull pensaments a mode del “refranero” semblant fruit de la recollida del saber popular del poble.
En resum, podem dir que aquest llibre és molt interessant per introduir-nos de ple en el món fusterià i sobretot, com hem dit abans, per als lectors i lectores que no han llegit mai a aquest autor, els temes són els més adequats perquè, encara que han sigut escrits algunes dècades enrere molts dels temes que tracta són molt atractius i d'interés a hores d'ara.


SANDRA D.S.