14.Literatura de postguerra (narrativa, conte, teatre): Villalonga, Rodoreda, Calders, Ernest Martínez Ferrando, Enric Valor, Pla, Fuster...

0. INTRODUCCIÓ

El temps de la postguerra és un període crític per la literatura catalana, sobretot per la instauració de la dictadura franquista que imposa una censura molt rígida i la utilització en la parla i l´escriptura de l´espanyol com a llengua única.
Esta situació implica tots els gèneres literaris: la novel·la, el conte, el teatre, l´assaig i la poesia, a més del periodisme com a impulsor de la literatura catalana.
Però, hi ha molts escriptors que no volen perdre la seua cultura i identitat i lluiten per aconseguir una normativització de la llengua catalana. Es neguen a deixar d´escriure en català i continuen la seua literatura, encara que siga en la clandestinitat o a l´exili.
D´esta manera, podem veure molts autors importants en este període de la postguerra que continuen lluitant per fer una literatura catalana de nivell, com són: Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Joan Fuster, Josep Pla i Enric Valor.

1. LA POSTGUERRA CATALANA (1939 – 1972)

Durant la 2ª República, al voltant de 1930, el valencianisme té presència en la vida política i cultural, i a més n´hi ha una gran producció literària en català. Però en 1936 i fins a 1939 es dona la Guerra Civil, en la qual es produeix la pèrdua de la República i la instauració de la Dictadura franquista. Açò fa que hi haja una represa literària per part del règim de Franco envers les llengües i literatures no castellanes. És a dir, hi ha una imposició de l´espanyol com a única llengua i una dura repressió contra les persones i les idees contràries al nou règim establert.
Un dels objectius essencials de la dictadura és la unificació d´Espanya i la destrucció de les altres realitats culturals i polítiques que, com la catalana, havien aconseguit nivells de certa normalitat en els anys anteriors a la Guerra Civil.
A Catalunya s´aboleix la Generalitat i l´Estatut d´Autonomía i es prohibeix l´ús públic i oficial, i també l´ensenyament, de la llengua catalana. A Mallorca la violència de la persecució cultural i lingüística és més primerenca, ja des de 1936. I, en el cas de València, la persecució no és tan gran perquè no havia arribat a perfilar-s´hi una cultura tan forta ni eren tan arrelades les expectatives nacionalistes; però no per això les autoritats franquistes la propiciaren, al contrari, també n´hi havia una censura.
Per altra banda, les entitats culturals catalanes són prohibides, es clausuren les editorials i desapareixen les revistes, els diaris i les emissores de ràdio en català.
D´esta forma, sense cap possibilitat de poder funcionar públicament, als escriptors catalans no els queden més opcions que el silenci, la claudicació, l´exili o la clandestinitat.
A l´interior la literatura catalana s´ha d´organitzar en la més absoluta il·legalitat. N´hi ha una voluntat de salvar la llengua i fer-li recuperar el seu prestigi social i cultural mitjançant una sèrie de propostes: aparició de tertúlies literàries, grups reduïts que forçaren l´establiment d´una disminuïda, però viva activitat cultural que ha de desenvolupar-se en cercles privats; la publicació de revistes clandestines com “Estimats Amics”;...
A l´exterior, es fa una literatura de l´exili, és a dir, una producció literària escrita en llengua catalana fora de la península per escriptors que es marxaren per raons polítiques, i que té com a temàtica el mateix fet de l´exili, amb experiències viscudes pels propis autors. Incorpora elements no habituals en la literatura catalana: el tema de l´enyorança de la terra i de la vida que s´han hagut de deixar; l´experiència individual es converteix en experiència col·lectiva; i es denuncia la guerra i les seues conseqüències amb una xicoteta esperança. A més a més, el lloc i l´any d´escriptura no sempre coincideix amb el de publicació i aparició.
La situació de l´escriptor català és, per tant, entre 1939 i principis dels anys 50, d´una precarietat absoluta i sense cap possibilitat de poder convertir-se en un professional de la literatura en català. El panorama que l´envolta és un desert cultural sense diaris i revistes on col·laborar.
A partir de 1945 i, sobretot, de 1950, és quan el règim franquista suavitza a poc a poc el seu control ideològic i cultural i s´inicia un progressiu ressorgiment de la literatura catalana.
En 1966 ix una Llei de Premsa i Impremta que acaba amb la censura prèvia i s´autoritza publicar traduccions al català. D´esta manera comença a refer-se el circuit literari català en general, i el valencià en particular.

2. LA NOVEL·LA

La novel·la és el gènere que més ha patit les conseqüències de la postguerra. Les dificultats de publicar per part de les editorials, la manca de lectors i l´obstrucció de la censura han dificultat molt el cultiu del gènere.
De resultes de totes estes dificultats, la novel·la catalana duu una vida precària, subordinada a altres gèneres i partida, a més, entre l´interior i l´exili. Es veu condemnada a insistir, durant alguns anys, en actituds i tècniques d´abans de la guerra.
És important fer menció de la sorprenent aparició d´escriptores, que fins ara havien jugat una funció molt secundària en la producció literària, i que açò repercutirà en la incorporació de la temàtica feminista i un major protagonisme dels personatges femenins.
Un pas important es dona el 1947, quan l´editorial Aymà obté el permís per a convocar el premi Joanot Martorell, en el qual es poden donar novel·les en llengua catalana, i les obres premiades entren a formar part de la col·lecció literària d´esta editorial.
En efecte, si bé la censura continua pesant sobre els novel·listes, les possibilitats de publicar s´han anat eixamplant. Així, la novel·la es renova i recupera a finals de la dècada dels 60.
Les quatre tendències principals de la novel·la de postguerra són:
1) La pervivència del naturalisme, que evolucionà en la novel·la psicològica.
2) Una tendència innovadora com és el realisme històric o social.
3) Una tendència experimental que juga amb les estructures narratives i té una reflexió existencial.
4) El realisme màgic, en el qual es defensa la mitificació de la realitat, entre la realitat i la fantasia.

2.1. La novel·la psicològica

Per novel·la psicològica s´entén l´intent de reflectir el món interior dels personatges, els seus pensaments, vida interior, maduració i evolució, sentiments, caràcter, ideologia, visió del món, valors,... Els narradors es valen de diversos recursos per aconseguir-ho
Els autors més característics de la novel·la psicològica són Mercé Rodoreda i Llorenç Villalonga.

Mercé Rodoreda
Mercé Rodoreda nàix a Barcelona en 1908. Viu una infantesa envoltada d´un ambient afectuós i molt sensible als moviments culturals catalans de l´època i al catalanisme.
La seua atracció per la literatura es concreta en col·laboracions amb diversos diaris i revistes de l´època, generalment en forma de contes.
Durant la Guerra Civil escriu “Aloma”, una de les seues novel·les més importants, considerada psicològica i autobiogràfica. Tracta de l´enfrontament d´una xica adolescent amb el món que va descobrint i que experimenta situacions emocionals límit.
El caire que pren la guerra obliga a Mercé Rodoreda a exiliar-se i per a ella són uns anys de patiment.
Ja en una etapa de maduresa, en 1958, apareix la seua obra “Vint-i-dos contes”, que reflecteix les seues experiències i un profund sentiment de pessimisme i amargor, sempre amb diversos protagonistes que són infeliços.
Un punt importantíssim de l´etapa de la maduresa de l´autora és l´any 1962 amb la publicació de “La plaça del Diamant”. Es tracta de la seua obra clau i que més èxit ha tingut. Ací es centra en un personatge femení que passa per dificultats: la mort del marit i dels amics al front, la manca de menjar, la soletat, l´intent de suïcidi,... La novel·la té una gran densitat i dramatisme, que reflecteix la maduració de Rodoreda lligada amb la història de Catalunya: abans, durant i després de la guerra.
Es diu que la darrera obra publicada “ El carrer de les camèlies” (1966) és una continuació de l´anterior, ja que la protagonista està marcada per la soletat i l´estranyesa al món en el temps de la postguerra d´una Barcelona desolada.
A pesar de l´èxit dels seus llibres, l´escriptora continua portant una vida solitària.
A mitjà de la dècada dels 70 Rodoreda torna a Catalunya definitivament i continua escrivint en la seua època de vellesa.

Llorenç Villalonga
Llorenç Villalonga naix a la ciutat de Mallorca l´any 1897. Prové d´una família aristocràtica i durant el batxillerat comença a interessar-se per la literatura.
A partir de 1932 s´intensifiquen les col·laboracions periodístiques i entra en contacte amb els cercles intel·lectuals mallorquins més cosmopolites i amb artistes i escriptors estrangers.
Durant la Guerra Civil es retira amb la seua dona.
A partir dels anys 50, Villalonga reprèn els contactes amb el món intel·lectual de l´illa, i, concretament, amb els cercles més catalanistes.
Després d´haver intentat sense èxit guanyar-se el prestigi com a escriptor en castellà, Villalonga aconsegueix el reconeixement dels lectors escrivint en català, perquè se li ofereix esta opció, malgrat que ell vol escriure en castellà. Però el seu problema és que tenia escassos coneixements gramaticals i normatius del català, fet que obliga els correctors de les editorials a intervenir prenent decisions de vegades dràstiques i poc flexibles.
El nostre escriptor no és partidari del realisme, ja que afirma que ningú pot escriure amb tanta objectivitat i, per açò, proposa de fer una interpretació psicològica de la realitat. A més a més, la seua obra té una base autobiogràfica, perquè reflecteix l´ambient aristocràtic de la seua Mallorca i del seu entorn familiar, amb personatges reals que havia conegut.
Els motius temàtics de les seues obres són molt variats: l´homosexualitat, la demència, la crítica de l´art i la literatura, les relacions amoroses entre una dona major i un jove,...
Els seus personatges masculins representen la vida més primària i la grolleria. Les dones, en canvi, són molt més representatives i simbolitzen la delicadesa, el refinament, la intel·ligència i l´equilibri.
Entre les seues obres més característiques escrites durant la postguerra destaquen les següents separades pels diferents cicles pels que passa l´escriptor:
-“Cicle de Bearn”: on descriu un món més mitificat e idealitzat. La novel·la “Bearn o la sala de les nines” publicada en 1961 (la seua versió completa en 1966) parla de Maria Antonia de Bearn una dona que sintetitza la personalitat de les dues dones estimades i idealitzades per l´autor, la seua mare i la muller.
- “Cicle de la raó i els seus dimonis”: l´autor veu la societat de consum que l´envolta desfeta per la barbàrie i la irracionalitat. Destaquen les obres“Desenllaç de Montlleó” publicada en 1963 en català (abans, en 1958, ho intentà en castellà), “L´àngel rebel” de 1960, “Les fures” de 1967, “La gran batuda” de 1968, “La Lulú” de 1970 i “Lulú regina” de 1972.
- “Cicle elegíac de les etapes vitals”: en este cicle Villalonga parla d´un temps retrobat, narra els records personals. Destaquen “Falses memòries de Salvador Orlan”de 1967, “La Virreyna” de 1969 i “El misantrop”de 1972.

2.2. El realisme social o històric

El terme “realisme històric” no sorgeix fins entrada la dècada dels 60. Abans es parlava de literatura social, ja que la censura feia difícil el tractament literari de la temàtica realista del moment.
Les característiques del realisme social o històric són:
- Desapareix el narrador-déu omniscient que ho sap tot dels seus personatges, i així, la veu narrativa no pot penetrar ni conèixer la interioritat dels personatges, sinó que es limita a mostrar el màxim, és a dir, només ens pot transmetre allò que veu i que escolta.
- S´incorporen llargues escenes que permeten donar la informació directa al lector.
- En relació a la temàtica tracta de mostrar objectivament un fragment viu de la societat en tota la seua cruesa i veritat. Per tant, substitueix l´heroi i l´heroïna individuals de la novel·la tradicional pel protagonista col·lectiu.
Els primers aires de signe neorealista en la literatura catalana foren introduïts per Josep Maria Espinàs.

Josep Maria Espinàs

En 1954 apareix la seua primera novel·la “Com ganivets o flames”, la qual tracta d´incorporar la literatura catalana a la normalitat. Però és una novel·la neorealista, ja que l´obra no reflecteix la realitat de la societat catalana, ni barcelonina. El realisme d´Espinàs no és encara pròpiament històric.
L´escriptor continua evolucionant cap a un creixent realisme i un creixent compromís social. D´esta manera escriu “El gandul” en 1955 que aprofundeix la línia realista amb escenaris localitzats i típics.
En 1956 publica “Tots som iguals” essent ja una novel·la social, ja que estableix el quadre d´una societat dividida en dues classes no sols separades, sinó antagòniques.

2.3. Altres autors importants

Manuel de Pedrolo
La seua activitat literària comprèn la poesia, el teatre i els articles periodístics, però ha estat en el camp de la narració, a través de novel·les i contes, on ha concentrat amb preferència la seua atenció.
Va ser perseguit per la censura i això explica que el gruix de la seua producció no pogués eixir a la llum pública fins a la dècada dels anys 60, i d´una forma irregular.
Pedrolo contribueix a la renovació i actualització de la novel·la de postguerra.
La seua temàtica és molt variada: novel·les policíaques, polítiques, simbòliques, de ciència ficció, sobre la incomunicació humana, la visió d´un món futur, les repressions sexuals, els conflictes socials, etc.
Algunes de les seues obres són: “Mecanoscrit del segon origen” de 1974, “Un camí amb Eva” de 1958 i “L´inspector arriba tard” que és una novel·la policíaca de 1960.

Enric Valor
Sens dubte és l´autor més important de la narrativa valenciana del temps de la postguerra.
Enric Valor naix en 1911 a Castalla en el si d´una família de la xicoteta aristocràcia rural.
La seua activitat més coneguda és la de dramàtic i la de folklorista, com a recol·lector i reel·laborador de rondalles populars, que ha editat en una sèrie de volums i que han tingut un ampli ressò, culminant en l´obra “Rondalles Valencianes” (1958).
La seua novel·lística és molt reduïda i, a més, publicada amb retard en relació al moment de la seua escriptura.
La primera obra va ser “ Foia de Castalla” de 1951, en la qual descriu la vida rural, amb un llenguatge normatiu, però d´una gran riquesa lèxica.
Una altra obra d´Enric Valor és “L´ambició d´Aleix”, publicada en 1960.

3. EL CONTE

Com ja he comentat abans, després de la guerra són temps difícils, per això es pretén, no pas tant normalitzar estèticament la narrativa, sinó augmentar el públic lector mitjançant uns productes literaris de fàcil lectura com són els contes.
En general, hi ha una major absència del català en els models narratius de major difusió, com és la novel·la, i major presència en els contes, que és un gènere que actua en èpoques de crisi literària com a substitut de la novel·la.
Durant els anys 40, la producció original a l´interior fou pràcticament nul·la, però a l´exili va ser prou interessant, com per tenir-la en compte.
Els anys 50 foren de predomini del conte sobre els altres gèneres narratius, més per la qualitat literària que no per la quantitat. A més, durant este període es donen a conèixer mitjançant el conte alguns dels novel·listes més importants del moment com Pedrolo, Villalonga o Mercè Rodoreda.
Podem distinguir tres tendències dins del conte:
- Una tradició psicologicorealista, predominant a l´exili, l´objectiu de la qual és l´observació psicológica d´uns personatges davant d´una determinada situació.
- Recreació de la realitat a través de la imaginació i la fantasia, on Pere Calders fou l´autor més representatiu.
- Una temàtica existencialista i de situacions kafkianes, com era el cas de Manuel Pedrolo.
En els anys 60 predominava la tendència del “realisme històric i social”. Per això, el conte tendeix a ser objectiu, captant la realitat i explicant-la al lector. Ací afegeixen dues característiques complementàries: la utilització d´elements humorístics i la captació de l´absurd de la vida quotidiana. Però, a mesura que anem avançant, els relats van més enllà de la captació de la realitat i n´hi ha una major intencionalitat crítica.
Dins de la narrativa curta i el conte al País Valencià destaquem a Enric Valor i la seua obra “Rondalles valencianes”, que ja he citat anteriorment.
Però un dels autors més importants dins del gènere del conte és Pere Calders, del qual necessita fer-se una menció a banda.

Pere Calders

Pere Calders i Rossinyol naix en 1912 a Barcelona. Gràcies al seu pare, amb vocació literària, s´interessa per la literatura.
Comença a escriure molt jove. Així als 14 anys escriu el conte “El primer arlequí” que el publiquen anys després.
La derrota a la Guerra Civil suposa per a Calders el camí a l´exili cap a Mèxic.
Calders pensa en la literatura com a terreny per l´especulació intel·lectual i l´experimentació formal, gràcies especialment a l´humor. Per això posa en pràctica el “realisme màgic”, amb el qual desdobla la realitat cap a situacions insòlites, amb molta imaginació i fantasia.
L´escriptor utilitza sempre un llenguatge natural i col·loquial, però d´una correcció literària impecable. És un llenguatge que obliga a acceptar com a natural el succés més inversemblant.
La seua obra més característica,“Cròniques de la veritat oculta” (1955), assenyala la reincorporació de l´escriptor a la literatura catalana de l´interior i a una activitat, que després d´un llarg i dolorós parèntesi, podrà novament desenvolupar amb normalitat.
Esta obra consta de diferents contes que, amb humor i fantasia, tenen com a protagonista, quasi sempre, a un home somniador i abúlic que rebutja una fantasia que podria alliberar-lo d´una vida aclaparadora.
En 1962, Pere Calders torna a Barcelona del seu exili. A l´any següent guanya el premi Sant Jordi amb una novel·la psicològica, “L´ombra de l´atzavara”, que s´aparta dels trets més característics de la seua producció habitual. Esta obra ens ofereix un quadre de la situació conflictiva dels catalans exiliats a Mèxic.

4. EL TEATRE

El teatre en català en els anys posteriors a la instauració de la dictadura està prohibit de forma professional, fins a 1946, quan pot començar a reprendre les seues activitats. Per tant, les manifestacions teatrals es feien de manera clandestina.
Una conseqüència de la mancança del teatre fou la desconnexió absoluta amb les línies mestres del teatre estranger contemporani, agreujada per la prohibició expressa de traduir obres estrangeres.
Les primeres representacions teatrals de postguerra es realitzen a Castelló de la Plana, on sembla que les pressions envers el català no foren tan dures, encara que també n´hi havia censura.
Però, el pes de l´activitat teatral en català el constitueix la programació de València amb dos corrents bàsics: el sainet i el teatre religiós.
Així, a partir de 1946, el teatre de sainet té un gran èxit, esdevenint teatre popular. Però, a partir de mitjan dècada dels anys cinquanta, els canvis de la societat valenciana van conformant un públic que exigeix un nou tipus de teatre. A més, sorgeixen dos espais d´oci alternatius al teatre: el cinema i la televisió.
Per altra banda, en relació al teatre religiós, les primeres manifestacions permeses durant la postguerra són les dels miracles de Sant Vicent Ferrer.
Entre les institucions privades de València que ajuden a reestablir el teatre en valencià cal ressaltar l´Ateneu Mercantil i el Teatre Estudi de lo Rat Penat.
Dels autors que intenten renovar i actualitzar el teatre valencià destaquen Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera i Joan Alfons Gil Albors.
Una altra eixida per al teatre en català és la creació de l´Agrupació Dramàtica Catalana en 1955, aconseguint connectar una altra vegada amb els corrents dominants del teatre estranger i fent un teatre del l´absurd.
Els autors que cal destacar dins de la renovació del teatre en català són Josep Maria Espinàs i Manuel de Pedrolo.

5. L´ASSAIG

En primer lloc, és necessari fer una xicoteta definició d´assaig. Així, l´assaig és prosa no narrativa amb una reflexió, breu i àgil, que respon a una visió personal, expressada des de la meditació que l´autor fa al lector. La dificultat romàs en establir uns límits.
La repressió i la censura són especialment rigoroses amb la reflexió assagística, considerada pel règim franquista molt més perillosa.
L´assaig en català no es comença a recuperar fins a final de la dècada dels cinquanta i, sobretot, al llarg dels seixanta, afavorit per un rellançament econòmic i per una relativa atenuació d´una censura rigorosa.
El tema dominant d´este gènere literari, en avançar els anys de la dictadura i augmentar la tolerància censora, és “el país”. Encara que, també hi ha altres temes com el debat cristià, el capitalisme i el marxisme, la incorporació dels elements quotidians, els problemes del tercer món, els problemes de la joventut,...
Dues revistes reflecteixen amb assiduïtat estos interessos i, alhora, esdevenen plataformes de debat polític: Qüestions de vida cristiana i Serra d´Or.
Per altra banda, les editorials s´esforcen a oferir al públic un ampli ventall d´interpretació d´estos temes candents, seent la més significativa Edicions 62.
La producció de l´assaig és iniciat per Joan Fuster, i més tímidament, per algunes pàgines de Sanchis Guarner. D´esta forma cal parlar un poc més de Fuster.

Joan Fuster

Joan Fuster és un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana.
Naix a Sueca en 1922, i és fill de llauradors i artesants que s´afecciona a la lectura.
Estudia Dret a la Universitat de València, on descobreix les possibilitats del català com a llengua de cultura i s´inicia en l´escriptura de poesia.
Però, concretament, l´obra de Fuster es centra en l´assaig, un gènere que li permés tractar molts temes diferents.
L´escriptura fusteriana es caracteritza per la claredat expositiva, l´amenitat, la distinció, la intuïció, la provocació i la ironia.
Fuster intenta fer dels valencians un poble culte, modern i respectable. La seua reflexió postula la dignitat de la nostra identitat, i desperta la consciència nacional dels valencians. Així, pretén la plena normativització de la llengua.
És possible distinguir tres directrius:
1) Els assaigs humanístics: que tracten temes com la ciència, el poder, el marxisme, el capitalisme, aspectes de la vida quotidiana, etc.
Ací, l´escepticisme fusterià, de vegades, està pròxim al pessimisme.
Algunes obres d´esta vessant són:
- “Diccionari per a ociosos”.
- “Judicis finals”.
- “Diari”.
- “Consells, proverbis i insolències”.
2) Els escrits sociopolítics: tracten de les peculiaritats socials, polítiques i culturals del País Valencià, oscil·lant entre la teoria, la crítica i la divulgació, amb textos polèmics i influents.
Destaquen les següents obres:
- “Nosaltres els valencians”.
- “El País Valencià”.
- “L´Albufera de València”.
- “Combustible per a falles”.
3) Els estudis d´història cultural i literària: primer es centraren en els clàssics valencians: Sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Jaume Roig, Ausiàs March i Roís de Corella; i després cap a èpoques més properes com és la Decadència.
Les obres més importants d´esta directriu són:
- “Nots per a un estudi de l´oratoria vicentina”.
- “Ausiàs March, el ben enamorat”.
- “El món literari de sor Isabel de Villena”.
- “La Decadència al País valencià”.

6. EL PERIODISME

Durant la postguerra hi ha una forta censura per part del règim franquista, la qual no deixa escriure en una altra llengua que no siga el castellà. Allò que té d´exemplar és la tenacitat que els escriptors refugiats posaren a continuar la seua obra en català.
Les edicions catalanes a l´exterior resulten molt difícils, ja que la difusió i la venda posterior es fan més que problemàtiques fora de Catalunya. Però, en 1939, la revista “Catalunya” de Buenos Aires, inicia una Col·lecció de Llibres Catalans Inèdits patrocinada per l´Agrupació d´Ajut a la Cultura Catalana.
Un lleuger canvi s´insinua el 1943 a l´interior, ja que el règim autoritza publicar “determinades coses” com algun diari o revista, sobretot de tipus religiós.
A partir de 1945 comencen a ressorgir algunes revistes de forma clandestina, per consegüent podien desaparèixer en qualsevol moment.
L´únic cas de revista legal és “Silania”, revista bilingüe que te unes pàgines en castellà i altres en valencià.
Ja en 1966 la censura és molt més permissiva de manera que hi ha una certa llibertat d´acció, encara que no es pot oblidar definitivament, ja que s´ha de passar una revisió abans de publicar. Per això, a partir d´este moment es comença a desenvolupar la recuperació de la llengua i, també, el periodisme popular.
Cal destacar la tasca que va fer la revista valenciana “Groc”, creada en 1969, en el manteniment del prestigi de la llengua catalana i la difusió de la nostra literatura, com a revista sobre llibres.
Uns dels autors més importants dins del periodisme d´esta època és Josep Pla.

Josep Pla
Josep Pla naix el 1987. Cursa la carrera de Dret a Barcelona, tot i que és el periodisme i la creació literària l´única activitat professional que duu a terme.
Pla a través de les seues reflexions ens mostra la seua concepció del món d´una forma analítica, i amb una claredat i senzillesa d´estil, tal que provoca una immediata i fàcil comprensió.
Abasta dos grans blocs temàtics: el primer, “de la natura a la societat”, que comprèn elements com ara la natura, la història, la política i l´economia; el segon, “les classes socials”.
Pla escriu dues novel·les narratives, assaig (la majoria procedent del periodisme), llibres de viatges en el quals podem incloure la seua experiència periodística com corresponsal, biografies, dietaris i memòries, i molts articles per a periòdics com ara “La Veu de Catalunya”.

7. CONCLUSIÓ

Concloent, el temps de la postguerra són uns anys difícils per la literatura catalana, com ja s´ha pogut vore. En narrativa i teatre, malgrat els esforços invertits, els resultats no passen de discrets i insuficients. En canvi, en poesia i en assaig els resultats foren més positius.
S´ha de tenir en compte els esforços fets pels diversos autors que visqueren este període, per escriure una literatura en català, malgrat les dificultats imposades pel règim de Franco.
Detacar que per fer este treball he consultat dues fonts fonamentals: el llibre “La recuperació literària en la postguerra valenciana” i els temes redactats per Toni Teruel.



literatura