EL MODERNISME

per Mª Carmen Francia Peñalver


1. Introducció

Cronològicament se situa el Modernisme entre 1892 i 1911.
El Modernisme és un concepte controvertit per diverses raons entre les que destaquen els cavalcaments cronològics amb altres moviments literaris (Noucentisme) i la comparació amb corrents contemporànies de les literatures veïnes, com fou el cas del Modernismo castellà.
El modernismo era un moviment poètic hispanoamericà que va arrelar en els components de la generació del 98 sobretot a partir de la vinguda de Rubén Dario a Espanya. El modernismo és convertí en un element més dins de la generació del 98, i tenia com a notes característiques un esperit de recerca i d'alliberació.
Per tant podem dir que el mot Modernisme no correspon al mot castellà Modernismo tot hi haver-hi certs elements de contacte com els que trobem en eixa voluntat de superació del passat que defensa una valoració del modern enfront de l'antic.
Dues revistes modernistes de l'època, L'Avenç i Joventut, evidencien la filosofia modernista on tot allò "nou" o "jove" assoleix una valoració positiva enfront de les actituds tradicionals endarrerides.
Els intel·lectuals modernistes eren partidaris de tot allò que es considerava modern o progressista en una societat que consideraven endarrerida. Aquests intel·lectuals d'origen burgés, però sovint revels d'allò que representava la seua classe social, plantejaven el projecte d'un nacionalisme de nou encuny, un nacionalisme català obert als aires europeus, desvinculant-se de la societat espanyola de la Restauració, oligàrquica i caciquil.
Els intel·lectuals modernistes seran també polítics i començaran a plantejar l'exigència d'una autonomia catalana des de posicions culturals.

Però, per tal de perfilar el terme Modernisme, no podem oblidar les particularíssimes característiques de la cultura i la societat catalana.
En les darreries del segle XIX i principis del segle XX, la societat catalana és una societat amb una ciutat fortament industrialitzada, Barcelona, que compta amb mig milió d'habitants, en bona part procedent de la immigració. La meitat d'aquest nombre eren valencians, per la qual cosa encara no es va produir la castellanització de la classe obrera.
Per altra banda, Barcelona era una ciutat burgesa, amb teatres, òpera, edificis de Gaudí... Era una ciutat oberta a Europa però que presentava molts contrastos socials que desembocarien en lluites sindicals i revoltes obreres que donarien lloc a la Setmana Tràgica de 1909.
Els anys 90 són anys de terrorisme: la bomba en el Liceu, en Canvis Nous, els processos de Montjuïc on es decideix afusellar cinc dirigents obrers, quatre dels quals no tenen res a veure amb el terrorisme.
La repressió d'aquest esclat terrorista serà molt forta, i encara que els nuclis que predicaven el terrorisme eren molt reduïts i moltes vegades no tenien cap vincle amb els moviments sindicals, van ser aquestos els grans perseguits per les autoritats.
Els processos de Montjuïc allunyaren els liberals d'esquerres catalanistes dels moviments obres perquè els va aterrir la repressió ferotge e indiscriminada que es dugué a terme. L'intent de crear una cultura obrera catalanista es va trencar en aquest moment històric, i aquesta divergència quedarà palesa al llarg del segle XX.
Podem concloure que el modernisme fou un procés de transformació de la cultura catalana, on es produeix un canvi decisiu caracteritzat pel pas d'una cultura regional, peculiar i tradicionalista a una cultura nacional, normal i moderna.
Artísticament parlant, el modernisme manifesta una vocació d'art total, on la relació entre la literatura i les diverses arts és més íntima; l'arquitectura, l'escultura, la música, el cartellisme i totes les arts menors, tenen un valor artístic indiscutible.

Els dos pols que performen el modernisme, són, per la part francesa, l'impressionisme i el naturalisme, i per la part anglesa, el simbolisme. Els mots Modern Style, Style Liberty o Art Nouveau serveixen per nomenar aquest període en altres països europeus.
Els temes florals, artificiosos i amb corbes, la utilització de colors plans, fàcils de reproduir per les incipients arts gràfiques, les estampes japoneses, la asimetria i la delicadesa, són constants en les expressions artístiques d'aquell moment.
Musicalment parlant, amb el modernisme es va introduir a Catalunya la música Wagneriana.
Fruit de tots aquestos factors podem parlar de dues tendències dins del moviment modernista; el corrent esteticista de caire decadentista i evasiu (Influencia de D'Annuzio) i el corrent regeneracionista o vitalista, més compromés ideològicament.
Cronològicament se sol dividir el modernisme en dues etapes, separades pel tombant del segle. La primera més combativa i crítica, arriba fins al 1900 i giraria entorn de les fes-te de Sitges, i les revistes com ara L'Avenç, Catalònia, Els Quatre Gats, així com dels diaris La Vanguardia i el Diario de Barcelona. la segona, de consolidació, se servirà com a mitjans de difusió principals, de la revista Joventut i dels diaris El Poble Català i La veu de Catalunya. És en aquest període quan s'escriuen les grans novel·les modernistes.

La data de la publicació al 1912 de la novel·la "La vida i la mort d'En Jordi Fraginals", de Pous i Pagés, o bé la data de la mort de Joan Maragall al 1911, serveixen als crítics per a situar el final del període, tot i que ja al 1906 Eugeni D'Ors ja havia publicat les seues primeres gloses, que iniciaren el període noucentista.


2. La poesia: Maragall

Es considera a Joan Maragall com el primer gran poeta català del segle XX. La seua figura se sol contraposar a la de Verdaguer, més vuitcentista, i de fet alguns dels temes tractats per Maragall suposen una rèplica a la versió verdagueriana.
Les fórmules poètiques que defineixen les dues posicions són , per una banda l'al·legoria verdagueriana i, per altra, el símbol modernista. Els continguts que l'al·legoria preten explicar queden intactes, no canvien el fet que volen explicar. Però el símbol s'apodera del contingut i en dóna una versió que es pot entendre de moltes maneres, per tant el contingut no queda intacte, sinó que resta modificat. I aquesta és la acció de la poesia anomenada simbolista.
Doncs, en la poesia de Maragall es troba un tractament simbolista más adient amb la sensibilitat moderna i una defensa del valor de la intuició. Podem dir que la poesia de Maragall es troba a cavall de l'impressionisme literari i el simbolisme, i es situa de ple en el panorama contemporani europeu.
Maragall reflexiona profundament sobre la paraula, el llenguatge i la poesia. La seua concepció és d'arrel romàntica (romanticisme alemany). En aquest sentit la paraula, i més encara la paraula poètica ha de ser viva, espontènia, dialectal si cal. Segons Maragall, sols a paratir de l'expressió popular, es poden assolir valors d'universalisme humà: "Jo sento en cada home un dialecte personal que és la seva manera de parlar la humana llengua". No ens ha de sorprendre que els noucentistes,enderiats en la tasca normativitzadora, miraren amb suspicàcia la teoria de la paraula viva.

En la poesia de Maragall també es fa palesa una actitud de crítica i compromís polítc envers les realitats socials de la seua època: la ODA A ESPANYA i la ODA NOVA A BARCELONA varen ser escrits en dades molt significatives de la nostra història. La primera en 1898 i la seguna en 1909, redacció que va quedar truncada pels fets de la Setmana Tràgica que va ocorre a Barcelona del 26 al 31 de juliol.
El més important poema de Maragall és el Compte Arnau, reelaboració original del del tema tradicional, quasi mític, ja tractat en les cançons i les llegendes. Arnau, rapta a la abadesa Adalaisa en un egercici suprem de voluntat individual, l'abandona més tard i continua sol un vagabundeig per l'eternitat com a ànima en pena: el retrobament amb la seua esposa Elvira, i la pròpia virtualitat de la cançó (paraula viva, poesia) hi seran possibilitats redemptores.
L'Escriptor Carles Riba relaciona aquest poema de Maragall amb el nietzscheanisme i les corrents del pensament vitalista europeu, que ens fan recordar que Maragall era sens dubte un home amb una sòlida formació intel·lectual.



3. La Narrativa

L'època modernista és molt fecunda en la narrativa, on podem parlar d'un veritable "boom" dins de les proporcions de la nostra literatura d'aleshores.
La novel·la modernista ha de ser vista com com una reacció a la novel·la de tipus realista i naturalista, el principal representant de la qual va ser Narcís Oller. Enfront de la narrativa del realisme, la modernista ofereix els trets de fragmentarisme i de simbolisme. Així trobem com la novel·la modernista opta per la disolució de l'estructura en quadres, estampes o relats breus, en lloc compacta estructura de l novel·la vuitcentista. I també es passa de la visió realista de la realitat cap a un intensificació subjectiva, que s'acosta o bé al lirisme o bé al dramatisme plantejat en termes d'oposició entre les forces del Bé i del Mal.
La publicació d'aquesta narrativa correspon a la segona etapa del període (1900-1912) i ve representada principalment per les següents obres:
- Els sots feréstecs, de Raimon Casellas.
- Drames Rurals, de Victor Català.
- Marines i boscatges, de Joaquin Ruyra
- La punyalada, de Marià Veyreda
- Solitud, de Victor Català.
- Josafat, de Prucenci Bertrana.
- L'Auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol.
- Cuentos lírics, d'Eduard López-Chavarri.
- Camí de llum, de Miquel de Palol.
- La vida i la mort d'en Jordi Fraginals.



Aquesta producció narrativa es pot classificar en tres grans grups.
- Ruralista (Solitud, Drames rurals, Els sots ferestecs...)
Aquest grup es carracteritza per una visió fatalista i èpica de la realitat, parteix del naturalisme però intensifica els conflictes a confrontacions idealitzades.

- D'influència decadentista (Camí de llum, Josafat...)
Aquest grup també representa un trecament amb la novel·la naturalista, per la via d'una exaltació de la sensibilitat, de caire simbolista, més delicada que la de la narativa nruralista però també amb una tendència al pessimisme.
- D'inspiració costumista (L'Auca del senyor Esteve, Cuentos lírics...)
La narrativa d'inspiració constumista s'inspira en el quadre de costums per tal de resoldre la estructura del relat en fragments relativament autònoms, però l'actitud té poc a veure amb amb el sentit amable i enyoradís dels narradors de costums ja que aboca sobre aqueixos quadres un fort sentit crític i de sàtira social.



4. El teatre

En el teatre trobem la mateixa doble tendència que em trobat en les manifestacions literàries ja analitzades, per una banda la tendència esteticista i per altra la tendència més compromesa ideològicament, de vegades de caire fins i tot anarquista.
Aquestes dues tendències es poden trobar en un mateix autor com és el cas de Santiago Rusiñol, autor paradigmàtic del moviment modernista, que com a dramaturg escrigué "L'alegria que passa" i "Cigales i formigues" encara que també conreà la novel·la amb "L'Auca del Senyor Esteve".
Rusiñol era de fill d'industrials barcelonins, ben jove es decanta per la pintura i la literatura. Visqué la bohèmia daurada a París i es convertí en el gran animador cultural del moviment modernista amb una gran imaginació renovadora i un menyspreu absolut dels valors de la societat establerta. Convoca les Festes Modernistes a Sitges (1892,93,94,99) i comença a mostrar una curiositat extraordinària per objectes que fins aleshores no havien estat valorats estèticament: la sortida del sol, els ferros vells...



Altre dels dramaturgs de l'època va ser Apel·les Mestre, personalitat que exemplifica la tendència a la síntesi artística de la teoria de l'Art total, procedent de Wagner i dels wagnerians europeus, donat que conrea no sols el teatre sinó també poesia, pintura i fins i tot jardineria.


Adrià Gual va ser un altre dramaturg de l'època que es va deixar enlluernar pel cinema i que va filmar al 1914 una pel·lícula amb el mateix títol i argument que una obra teatral seua: Misteri de dolor, hui en dia incompletament conservada. Morí quasi oblidat l'any 1943.


Felip Cortiella és l'exemple del teatre manifestament ideologizat, de caràcter anarquista i subversiu. Molts dels seus textos no ens han pervingut donat que aquest teatre quedà totalment prohibit després dels fets de la Setmana Tràgica (1909).


5. Modernisme Valencià i Balear

El Modernisme tingué una existència fugaç i passatgera tant a València com a les Illes Balears. Mai no va ser assumit pels intel·lectuals ni per la burgesia local.
A València, aquest fet és pot explicar per la quasi inexistència d'una burgesia local industrial així com pel pes del llorentisme retardari, ancorat en concepcions renaixentistes i jocfloralesques i que perdurà més enllà de la mort de Llorent l'any 1911. Altra raó podem trobar-la en el fet que Blasco Ibáñez, el novel·lista valencià més important a començos de segle, es passà a conrear literatura en castellà després d'unes provatures en la llengua pròpia.
Tot i això, encara trobem alguns autors amb característiques purament modernistes com són Gonzalez Martí, Gascó Contell i el més destacable Eduard López Chavarri, musicòleg i amic de Rusiñol. Publicà “Cuentos lírics", que va ser ben rebut per la crítica modernista encara que amb matisacions, però es quedà ancorat en postures més conservadores amb les obres posteriors.
A Mallorca el Modernisme tampoc va arrelar. La societat illenca era una societat agrària, que no havia experimentat la Revolució Industrial, i els modernistes locals no manifestaren una voluntat de crítica o de conflicte amb la seua societat.
Els fruits modernistes els podem trobar, doncs, en la poesia i l'arquitectura. Els altres gèneres literaris eren mínims o pràcticament inexistents.
La triada modernista mallorquina la constitueixen els autors Miquel Costa i Llobera, Juan Alcober i Gabriel Alomar, encara que no sempre han estat acceptats com a modernistes, i ells mateixos feren crítiques al modernisme.
Miquel Costa i LLobera i Joan Alcover, caps de l’anomenada Escola Mallorquina, actuaren com a pont entre la Renaixença i el Noucentisme.

En Costa i Llobera els poemes La vall o El pi de Formentor, reflecteixen encara la sensibilitat romàntica, però el els escrits de la seua maduresa, apareixen definits els principis i l'estètica del Noucentisme. I aquesta és en general la dinàmica que podem observar en la poesia illenca; pas del romanticisme floralesc al Noucentisme, sense passar pel Modernisme. La qual cosa no lleva que hi trobem elements modernistes en els autors mallorquins, però no són aquests els qui els defineixen.
En Joan Alcober, els elements més fàcilment interpretables com a modernistes són la tendència al paisatgisme i la identificació amb la terra. El més famós poema d'Alcover és La Balanguera, que s'ha convertit en una mena d'himne regional i que ha estat cantat per Maria del Mar Bonet.
I ja per a concloure ens quede parlar de Gabriel Alomar, intel·lectual en el que ja trobem trets noucentistes però amb característiques modernistes per la seua actitud política radical i anticonservadora. Va escriure un únic llibre de poesies, La columna de foc l'any 1911.
----