8. LITERATURA MODERNA: S. XVI-XVIII. RENAIXEMENT, BARROC I IL·LUSTRACIÓ

La Decadència és el període de la literatura que abraça els segles XVI, XVII i XVIII i que arriba fins als inicis de la Renaixença, en el segle XIX. Es tracta d’una època en què s’afebleix (i anul•la oficialment) la personalitat política de la Corona d’Aragó, hi ha una davallada de la consciència lingüística col•lectiva i minva la producció d’obres literàries cultes.

Factors històrico-polítics considerats concauses d’aquesta decadència:
- Canvi de dinastia produït a la mort de Martí l’Humà i entronització, després del Compromís de Casp, de la casa de Trastàmara, d’origen castellà.
- Diverses guerres civils que assolaren el país i el fenomen del bandolerisme.
- La revolta de les Germanies valencianes i mallorquines, que culminà amb la repressió de Germana de Foix (viuda de Ferran el Catòlic i virreina de València en el segle XVI) i la constitució a València d’una cort virreinal amb una aristocràcia castellanitzadora lingüísticament i vinculada als interessos sòcio-polítics castellans.
- La davallada demogràfica de la Corona aragonesa.
- L’expulsió dels moriscos a l’inici del segle XVII, amb conseqüències nefastes per a l’economia i la societat valencianes.
- La pèrdua de la guerra de Catalunya contra el comte-duc d’Olivares (Guerra dels Segadors) cap a la meitat del segle XVII.
- La guerra de Successió Espanyola que culmina amb el triomf de Felip d’Anjou amb la consegüent repressió política i cultural.

Factors d’ordre literàrio-cultural:
- Competència del llatí en la prosa humanística.
- Oblit progressiu dels nostres clàssics i prestigi creixent de la literatura castellana (Edat d’Or).
- Bilingüisme i posterior substitució de la nostra llengua pel castellà entre l’aristocràcia.
- Afluixament de la consciència d’unitat lingüística i desconnexió literària i cultural entre les nostres terres.

SEGLE XVI – RENAIXEMENT
L'allunyament que es produí entre la noblesa i el poble originà un desigual desenvolupament de la literatura culta i de la literatura popular. Mentre que la literatura culta sofrí la influència de la cort virreinal i de la literatura castellana, la literatura popular visqué un període de plenitud durant el qual es produí una gran quantitat d'obres formalment i temàticament molt variades.
La literatura popular, expressió de caràcter d'una comunitat, continuà durant els segles XVI, XVII i XVIII la tradició de la poesia religiosa i festiva iniciada a l'Edat Mitjana.
En la literatura popular el text en ell mateix no era tan important com el context on es desenvolupava. Aquest tipus de literatura ha anat passant de generació en generació sota l'anonimat i no hi havia, per tant, un principi d'autoria. Per això l'intèrpret podia modificar algun vers, alguna tonada o la melodia sencera. La poesia del segle XVI, oscil•la entre la pervivència dels models medievals, especialment d'Ausiàs March, i l'assimilació de les innovacions mètriques i temàtiques renaixentistes. Es conreà a més una lírica de tipus popular, lligada a dos vessants diferents:
- La poesia de certamen amb tema religiós i forma trobadoresca.
- La poesia que continuà el corrent eròtico−burlesc.
És de suposar que en ambients més o menys rurals hi havia un teatre en català. Els “misteris” és el gènere que constitueix la base d’aquest teatre. Es representaven amb motiu de festivitats religioses i els seus temes eren: Adam i Eva, el naixement de Crist, el rei Herodes, l’Assumpció de la Verge (Misteri d’Elx), etc.

JOAN TIMONEDA (1518−1583)
Figura cabdal d'aquest segle és el valencià Joan Timoneda, a qui se li deu la popularització del fet teatral amb la incorporació de nous personatges i temes italianitzants.
Llibreter i editor, és la figura més notable del segle XVI valencià. Timoneda, com Serafí i Ferrandis d’Herèdia, glossa i dóna un caràcter cortesà a les cançons i refranys populars. D’aquesta manera, en el Renaixement la cançó popular es converteix en cançó culta i constitueix –segons Fuster- la definitiva reacció contra la tradició ausiasmarquiana i contra el món del Cançoner satíric valencià. Dels cançoners que edità el que conté més textos catalans (54 per damunt d’un total de 273) és Flor d’enamorats, en el qual hi ha textos d’una gran vivacitat i agilitat.
Editor de fama i prestigi, Joan Timoneda publicà molts plecs poètics, entre els quals destaquen els cançoners Flor d'enamorats i Sarao de amor.
CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA
Flor d'enamorats és un cançoner elaborat a València, que consta de poemes en català i en castellà recopilats i editats per Joan Timoneda. El tema general del cançoner és la seducció amorosa.. Els poemes contenen els costums amatoris generalitzats a la ciutat de València. L'obra mostra, al costat d'elements populistes, elements propis de la tradició com són els temes trobadorescs (debat entre els ulls i el cor), la imatge ausiasmarquiana de les sagetes de l'amor o la discussió sobre la capacitat amatòria dels vells i dels joves.

SEGLE XVII – BARROC
Els autors del Barroc adopten front a la realitat l'actitud del desengany. Aquesta actitud apareix reflectida en el tractament donat a temes com l'amor, el somni o la mort. Trencat l'equilibri renaixentista, la poesia barroca sotmet el llenguatge a una sèrie de canvis violents per poder expressar aquesta nova actitud front a la vida.
L'autor barroc busca provocar el lector mitjançant els següents procediments:
- Deformació de la realitat, bé idealitzant−la, bé caricaturitzant−la.
- Contrast de conceptes: vida front a mort, bellesa front a lletgesa.
- Artifici formal per l'abric de figures retòriques complicades.
Dins la poesia barroca es manifesten dos corrents: la poesia conceptista i la poesia culterana.
La poesia conceptista es caracteritza per la densitat conceptual i l'ús de l'equívoc, la paradoxa i la caricatura. Entre els poetes conceptistes destaca Francesc Vicenç Garcia.
La poesia culterana es caracteritza per l'ús de la mitologia, la creació d'un món de bellesa absoluta i l'abús de les figures retòriques. Entre els poetes culterans destaca Francesc Fontanella.
Un gènere molt destacat al Barroc és el dels dietaris personals. Hom ha discutit si els autors de dietaris els elaboraven en català per inseguretat en l’ús escrit del castellà o per una voluntat, quasi inconscient, de resistir la castellanització i no desvincular-se de la tradició. En tot cas, ens han pervingut com a testimonis preciosos que ens ajudaren a reconstruir l’època en una mena d’història total. Del Principat conservem sis Dietaris de Jeroni Pujades d’excepcional valor, i del País Valencià mereix una especial atenció l’Autobiografia de Bernat Català de Valeriola (1568-1608), dietari que l’autor va començar en català i va continuar en castellà. També conservem els de Jeroni Sòria (1539-1557), Pere Joan Porcar (1589-1628), el d’aquest últim es titula Coses evengudes en la Ciutat e Regne de València, i el de Dídac i Àlvar Vic (1619-1632).

VICENÇ GARCIA (1579−1623)
És la figura més representativa de tot el XVII català. Va ésser ordenat sacerdot l’any 1605, al següent obtenia per oposició la rectoria de Vallfogona de Riucorb, on a penes va residir. Protegit per la poderosa família dels Montcada, contínuament el trobem als palaus episcopals de Vic, Girona, Barcelona i Tarragona. Va participar en diversos certàmens poètics. Assidu de la tertúlia literària que reunia el bisbe Joan de Montcada al seu palau de Barcelona, va ser amic de nobles i del bandoler Perot Rocaguinarda.
Vicenç Garcia va assolir una mítica popularitat per les seues composicions de caràcter còmic, obscè i escatològic, al costat de les quals elaborà una obra seriosa que s’edità molt després de la seua mort sota el títol de L’harmonia del Parnàs.

L’altra gran figura del XVII català és FRANCESC FONTANELLA. Pertanyia a una il•lustre família de jurisconsults, va prendre part molt activa en la guerra de Separació de Catalunya, causa per la qual va haver d’exiliar-se. La seua obra es divideix en dos grans gèneres: les composicions líriques i les proses dramàtiques de caràcter al•legòric i pastoral. Conscient de la progressiva castellanització de la llengua i literatura catalanes, pretén oposar-s’hi, incorporant els gèneres de moda, la temàtica i els procediments barrocs. Fontanella és conegut sobre tot pel seu patriotisme, que ateny la millor expressió en Lo desengany, panegíric fúnebre a la memòria de Pau Clarís.
Al País Valencià, la tradició satírica perviu durant el Barroc i accentua el contrast entre l’aristocratisme, els cerimonials i el gust pel ritual i la burla grollera, que assoleix en FRANCESC MULET (1624-1675) dimensions escatològiques. En efecte, Mulet (anomenat el “Quevedo valencià, que és una mena de paral•lel de Vicenç Garcia) és autor d’un Tractat del pet i paròdia la dramatúrgia castellana en dues comèdies: Los amors de Melisenda i La infanta Tellina i el rei Matarot.

SEGLE XVIII – IL•LUSTRACIÓ I NEOCLASSICISME
Durant la Il•lustració, els escriptors abandonaren el conreu de la literatura de ficció i es dedicaren a crear obres de caràcter erudit, seguint les idees dels enciclopedistes francesos. Aquestes idees es concretaren en els següents principis:
- L'exaltació de la raó com a font de coneixement.
- La confiança en el progrés científic.
- La importància de l'educació per al progrés individual i social.
- La defensa de la bondat natural de l'ésser humà.
A pesar que la Il•lustració ens aplegà tard, hi hagué obres erudites centrades en el foment de l'educació i la defensa de l'idioma, com l'obra Instruccions per a l'ensenyança de minyons, de Baldiri Reixach.
L'estudi de la llengua fou àmpliament desenvolupat al llarg de tot el segle XVIII. En aquest sentit destaca sobretot el treball de Carles Ros (1703−1773), orientat cap a les edicions d'autors clàssics i a l'elaboració d'estudis i de diferents diccionaris. Molt important fou també el treball de la Real Sociedad Económica de Amigos del País, preocupada per l'ensenyament i normalització de l'ortografia i que fou, amb el DIARIO DE VALENCIA, impulsora de la renaixença.

Al País Valencià
En aquesta època al País Valencià trobem, a nivell popular, un gran nombre de col•loquis, romanços i gèneres semblants referits a festes i patronatges. A nivell culte, però, se segueix conreant el castellà. Hi ha, però, com a Catalunya i Balears, un corrent reivindicatiu de la llengua.
Un gran defensor de la llengua és el notari Carles Ros (1703-1773), el qual va començar a publicar una col•lecció d’autors valencians antics i moderns. El seu primer tractat gramatical fou: Pràctica de ortografía para los idiomas castellano y valenciano, que va reprendre a Tractat d’adaques i refranys valencians. Va escriure també: Norma breve por la que los valencianos sabrán escribir la lengua castellana guiándose por la valenciana... També es dedicà a la lexicografia: Breve diccionario castellano-valenciano i Diccionario valenciano-castellano. I és, a més, autor de dos opuscles apologètics: Epítome del origen y grandeza del idioma valenciano i Cualidades y blasones de la lengua valenciana, en els quals parla de l’origen i qualitats del valencià, de l’antiga vinculació amb el llemosí. Es consuma així l’escissió lingüística començada al segle XVI.
Una altra personalitat és Marc Antoni d’Orellana, poeta i autor d’obres històriques i científiques. En una d’elles Valencia antigua y moderna, exposa les seues idees sobre la llengua, tot seguint el to apologètic i insistint en la seua perfecció i consegüent diferenciació respecte de les altres modalitats.
La qüestió de la llengua va interessar d’una manera general, així Joan Baptista Escorigüela va escriure a les escoles una carta sobre la necessitat d’ensenyar ortografia valenciana. Es va adherir al projecte Manuel Joaquim Sanelo que pensava que ha arribat el moment de fer renàixer la llengua i demana ajuda a la Sociedad Económica de Amigos del País. Sanelo va confeccionar un Diccionario valenciano anunciant el ressorgiment de la llengua i la cultura catalana al País Valencià.
Unes altres obres històriques i bibliogràfiques són Biblioteca valenciana de Just Pastor Fuster, Escritores del reino de Valencia de Vicenç Ximeno i els Viajes literarios d’Antoni Ponç i de Jaume Villanueva. També hi ha repertoris de refranys i modismes que són unes de les formes que presenta la preocupació de la llengua.
Al País Valencià les festivitats i commemoracions civicoreligioses van originar una gran abundància de textos populars en català: romanços, parlaments, tertúlies, col•loquis... que eren complement de les festes, sempre amb gran participació del poble. Dins aquest panorama literari els col•loquis ocupen un lloc preferent, amb la particularitat que el seu caràcter dialogat els situa en una posició intermèdia entre la poesia narrativa i el teatre. La major part d’autors d’aquesta època, com Carles Ros, Bartomeu Tormo, el pare Galiana, Josep Vicent Ortí, Carles León, composaren peces d’aquest gènere.
La poesia culta té els seus representants, a més del ja esmentat Carles Ros, en Bartomeu Tormo, autor d’una burlesca Gatomaquia valenciana; en Joan Collado que escriví Poesies Valencianes, i sobretot l’impressor Joan Baptista Escorigüela, de la producció del qual destaca la versió de la seqüència litúrgica Stabat Mater dolorosa i la composició en honor de sant Vicent Ferrer, El àngel de l’Apocalipsi.

LLUÍS GALIANA (1740−1771)
Lluís Galiana, un frare nascut el 8 de juny de 1740 al si d'una família acomodada d'Ontinyent, va morir l'any 1771, després d'haver dedicat la seua vida a l'estudi i el treball. A pesar que ja feia alguns anys que s'havia publicat el Decret de Nova Planta, fra Lluís Galiana va ser un home culte i preocupat per la supervivència de la seua llengua, com o demostren les seues obres, la seua actitud cívica i la seua amistat amb homes com Carles Ros o Gregori Mayans, il•lustrats com ell mateix i impulsors de l'estudi i la recuperació del valencià en una època difícil.
L'obra més coneguda de fra Lluís Galiana és la Rondalla de Rondalles, publicada l'any 1768 amb l'ajuda del notari Carles Ros. Es va publicar anònimament perquè l’autor sabia que a Mayans li desagradaria perquè l’obra era massa popular i presentava una mentalitat diglòssica i inferior.

Rondalla de Rondalles es tracta d'una obra important, no sols perquè l'autor va tractar de recollir en les seues pàgines totes les frases populars i girs que coneixia, sinó també perquè és el primer llibre en prosa, i en valencià, que apareix a València després de quasi dos−cents anys.
El llibre tracta de la història d'una jove obligada a casar−se amb l'home que els seus pares li aconsellen. Ella no vol casar−se i, segons la tia Bajuana, tindria que fer alguna cosa que perjudicara el prestigi de la família.
La gràcia del llibret són les expressions populars, les frases fetes i els modismes que Galiana encadena per a contar la història.
Rondalla de Rondalles és un llibre típic d'una època de decadència; d'un període de temps que es va caracteritzar pel poc ús literari del valencià i per l'escassa qualitat literària dels pocs llibres que es van publicar.



AMELIA J.G.