3.Les cròniques historiogràfiques (s. XIII-XIV)


A finals del segle XIII i durant el XIV foren escrites les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós. La seua finalitat comuna era, alhora de deixar constància d'uns fets que volien tenir valor didàctic o exemplar, la de justificar unes determinades actuacions polítiques.

Les quatre grans cròniques formen el millor conjunt historiogràfic de l'Europa Medieval. La de Ramon Muntaner és l'únic relat occidental que historia l'expedició catalana a Grècia. Però el que les destaca sobretot és el fet de narrar fets contemporanis dels seus autors, o poc anteriors, contràriament a les d'altres literatures, que es dediquen al passat llunyà (com el cas d'Alfons X de Castella). Les obres de Jaume I i de Pere el Cerimoniós són, d'altra banda, les úniques autobiografies de monarques medievals.



LLIBRE DELS FEITS (1213-1276)
El Llibre dels feits és la primera de les nostres grans cròniques. Narra, en forma autobiogràfica, la vida i les gestes més importants del rei (sobretot les conquestes de Mallorca i València). Jaume I no escriví materialment l'obra, pero en coordina directament la redacció. El llibre es basa en els records personals del monarca i, en diversos moments, en cançons de gesta que la crònica prosifica. Cal dir que no es conserva el text original i que, avui en dia, hem de llegir l'obra en la traducció llatina de Pere Marsili i en dos manuscrits catalans que en deriven.
La intenció didàctica i justificativa, i el sentiment religiós i providencialista (les victòries i els encerts s'han assolit per designi diví) es reflecteixen al llarg de tota la crònica. El rei sovint ens mostra els petits fets de la seua vida i els racons més íntims de la seua personalitat.
Tot això està escrit amb un llenguatge viu i popular (refranys, dites i expressions col.loquials), fet que fa que la sintaxi del text no siga gaire correcta.
Per donar més versemblança a la crònica, molt sovint els personatges d’altres nacionalitats utilitzen la seua llengua (català, castellà, aragonés, àrab, francés, occità,...). Abunden al llarg de la crònica nombrosos aragonesismes (que sovint han estat confosos amb castellanismes).
CRÒNICA DE BERNAT DESCLOT (1283-1288)
La crònica de Bernat Desclot narra sobretot el regnat de Pere II el Gran. En els primers capítols explica fets del passat i conté bàsicament gestes joglaresques prosificades i narracions llegendaries. En canvi, quan tracta de la història de Pere el Gran les seues fonts són els documents oficials (lletres reials, ordres, tractats...) i la pròpia experiència de Desclot.
De l'autor no tenim moltes dades. La hipòtesi més versemblant l'identifica amb un tal Bernat Escrivà, tresorer reial, que procedia del poblet anomenat Es Clot, del Rosselló, cosa que explicaria la duplicitat del nom, l'accés que tenia a la documentació cavalleresca i els trets rossellonesos del seu llenguatge.
La Crònica narra com a fets principals la campanya italiana de Pere II i la seua última lluita contra els invasors francesos. La finalitat de Desclot és glorificar Pere el Gran i per això li atorga tots els atributs dels herois cavallerescos.

CRÒNICA DE RAMON MUNTANER (1207-1328)
Ramon Muntaner historia un ampli període que va des del naixement de Jaume I (1207) fins a la coronació d'Alfons III el Benigne (1328). La part central està dedicada a l'época de Jaume II el Just. Per als regnats de Jaume I i Pere el Gran recorre principalment els textos historiogràfics anteriors i al recurs de prosificar narracions èpiques. A partir d'Alfons II el Liberal, la seua font és la seua pròpia experiència.
Muntaner no és el protagonista, ja que aquest paper està reservat als reis i grans senyors. L'objectiu fonamental de l'obra és la glorificació dels reis del Casal d'Aragó, cosa que explica les exageracions i tergiversacions que, en defensa del prestigi reial, hi ha a tota la narració.
El monarquisme del nostre cronista està estretament relacionat amb el providencialisme (els reis catalans han estat distingits per Déu d'una manera especial) i amb el nacionalisme, els quals bateguen a totes les seues pàgines. La millor part de l'obra és aquella on relata alguns fets de l'expansionisme català medieval, en els que intervingué personalment: les guerres de Sicília i Calàbria i l'expedició de la Companyia Catalana (els almogàvers) a Orient.
La Crònica fou escrita per ésser llegida en veu alta més que per llegirla de forma individual. Sempre que s'adreça als seus “oients” els sol anomenar “senyors”, els quals sembla que eren els reis catalans, amb els que estableix una comunicació ben directa. Per això utilitza procediments joglarescos i de les novel.les cavalleresques. L'estil acolorit i directe i l'ús d'un llenguatge viu i col.loquial, ple de refranys i girs populars, contribueixen a acostar públic i autor.
CRÒNICA DE PERE EL CERIMONIÓS
La crònica està escrita per ordre del rei Pere III el Cerimoniós (1319-1387) i abraça tot el seu regnat i el de son pare Alfons el Benigne (1299-1334). Consta d'un pròleg del mateix rei de sis grans capítols i un apèndix. La principal motivació del rei d'escriure-la fou el desig de justificar la seua política, cosa que cal tenir en compte a l'hora de jutjar la informació que ens dóna. De tota manera, té un gran valor per a conèixer la personalitat del monarca i els esdevinements del seu regnat .
Aquesta crònica és l'única que no utilitza cançons de gesta prosificades. Tota ella és un seguit de dociments de tota mena i de records personals del rei i dels seus col.laboradors. Usa un llenguatge menys ric que les anteriors, com també és emnor el domini de l'idioma. L'heroisme épic és absent i la figura del Cerimoniós és més a prop dels prínceps renaixentistes que no pas dels cavallers medievals. La intriga, la política subtil i sense escrúpols, la sang freda i a voltes la crueltat defineixen la psicologia del rei segons es dedueix de la pròpia narració.

Bibliografia:
SOLC. Literatura catalana amb textos comentats. Tercer de BUP. Glòria Casals, Manuel Llanas, Ramon Pinyol i Torrens i Llorenc Soldevila. Barcelona, 1980.