CURS SUPERIOR DE VALENCIÀ. NIVELL 3.
ALUMNA: Elena Domingo Domingo

LA RENAIXENÇA. POESIA I NARRATIVA.




1. La Renaixença


La Renaixença va ser un moviment de recuperació de la nostra identitat que va tindre lloc durant el segle XIX, un desig de reconstrucció de la cultura i la història medieval. Això es va manifestar en un interés per la llengua, la literatura i la memòria del passat medieval.
No obstant, hi havia al mateix temps una literatura popular en la nostra llengua, amb una important dimensió social.
A més d’això, cal tenir en compte la influència dels corrents més vius de la cultura europea, principalment del Romanticisme.
Els mitjans d’expansió de la cultura al segle XIX van ser:
• La premsa
• La indústria del llibre
• Les societats culturals, especialment Els jocs florals, una plataforma per a l’ús social de la llengua que acabà convertint-se en una institució que va aconseguir orientar, popularitzar i donar prestigi social a la creació literària. A València els Jocs Florals van ser convocats el 1879 a imitació dels de Barcelona per part de Lo Rat Penat, una societat d’amadors de les glòries de València i del seu antic regne, fundada l’any anterior per Constantí Llombart


2. La poesia de la Renaixença


2.1. Jacint Verdaguer (1845-1902)


Va ser un dels poetes més destacats de la Renaixença i del Romanticisme del segle XIX. Compaginava l’obra literària amb l’activitat eclesiàstica, ja que va ser ordenat sacerdot.
Verdaguer era un poeta que es sentia molt a prop de la seua terra, per això en els seus poemes reflectix un món rural idílic i una voluntat de conservar la catalanitat.
Valorava molt la tradició popular de poesia i rondalles, però Verdaguer va aconseguir superar els marges de la poesia popular, tot aprofitant els models literaris cultes que havia aprés en els seus anys d’estudiant al seminari.
En l’obra de Verdaguer es veu el seu vincle amb la religió i l’església, però també mostra un interés per les tradicions mítiques.
Entre les seues obres podem destacar principalment L’Atlàntida, un poema èpic de llarga extensió que, a més de explicar una història, incorpora elements lírics i demostra les virtuts poètiques de la llengua recuperada.
L’Atlàntida va obtindre el Premi extraordinari als Jocs Florals i Verdaguer va aconseguir així una dedicació quasi exclusiva a la feina d’escriptor. A partir d’aquell moment, Verdaguer començà a viatjar molt i va reflectir les seues impressions en textos en prosa.
Però també cal destacar la seua poesia religiosa, dins de la qual trobem uns poemes que simplement il•lustren el dogma cristià i altres composicions de tipus líric que recreen temes de la Bíblia i que, com que no perden el sentit del llenguatge, resultaven accesibles a totes les capes socials.
Seguidament, Jacint Verdaguer es va dedicar a escriure la seua altra gran obra, el poema èpic Canigó, que reunix una sèrie de característiques com: el ritme narratiu de la cançó de gesta i el romanç, l’encant fresc i musical de la cançó popular



2.2. Teodor Llorente (1836-1911)


Llorente va ser una de les persones més influents en la poesia valenciana de l’època. Era molt poc innovador i no va introduir noves formes d’expressió poètica. Tanmateix, el llenguatge que usa deixa veure un gran sentit idomàtic per la combinació equilibrada entre la parla quotidiana i la llengua culta.

Entre les característiques principals dels seus poemes, cal destacar la manera tan excepcional com aborda la natura i el camp valencià. Per a ell el món rural era l’expressió de l’autèntica ànima valenciana, i mostrava en els seus poemes una visió populista plena de tòpics basats en la vida idíl•lica al camp.
Llorente tenia un gran domini del llenguatge que es veu en el ritme i en la llengua culta emprada en els seus poemes rurals. Front a això, el poeta va mantindre una postura conservadora des del punt de vista temàtic i ideològic.
Dins de la seua obra, cal destacar el poema La Barraca (1833). En ell va descriure el paisatge rural per mitjà de la metáfora, la comparació, el contrast i les llargues exclamacions. Els tocs efectistes de populisme, amb un paper important de la religió, li van garantir l’èxit més enllà dels tancats cercles renaixentistes valencians. La poesia de Llorente es va convertir per al poble en el model de poesia valenciana.


2.3. Vicent W. Querol i Constantí Llombart


Vicent W. Querol (1837-1889) era amic íntim i seguidor de Llorente. En 1877 va escriure un conjunt d’onze poemes de llarga extensió que va replegar en un apèndix titulat Rimes catalanes. Són versos d’inspiració becqueriana i religiosa. Però Querol tenia més ambició estètica que Llorente, com es pot veure en el poema Patria, Fides, Amor. La seua obra va tindre poca difusió per l’escasa producció, però els poemes de Querol són càlids i vibrants sense desbordar-se en les nombroses descripcions.

Constantí Llombart (1848-1893) va ser un poeta d’extracció social humil, més liberal i populista que els anteriors. No obstant, aquest tipus de poetes en aquella època eren desconeguts a fóra, però ací tenien molt de públic. La seua formació literària no era tan sòlida i per això defenia l’ús d’una llengua més col•loquial. El valencianisme de Llombart, malgrat no atényer a un alt nivell intelectual, és dinàmic perquè va basar la seua acció cívica i literària en l’amor a l’ànima viva del poble, més que a les glòries del passat. A més de tot això, Constantí Llombart va fundar Lo Rat Penat, societat que va prestar a la Renaixença suport i continuïtat i que va voler ser el casal de tots els literats valencians.


3. La narrativa en la Renaixença. Narcís Oller (1846-1930)


Narcís Oller va ser un important novel•lista que participà de la tendència realista-naturalista. En les seues narracions, volia fer un retrat de la societat i de les formes de vida del seu temps.
L’autor volia en tot moment mantenir una objectivitat narrativa i, per tant, mantenir-se impassible i al marge dels fets i els personatges. Per això va lluitar contra la influència romàntica, intentant superar el sentimentalisme i el moralisme.
La seua primera obra important va ser La papallona (1882)
En La papallona es pot veure la capacitat de Narcís Oller per a transmetre el paisatge de la ciutat de les últimes dècades del segle XIX. Tanmateix, aquesta no és una novel•la naturalista. Açò es veu principalment per la concepció de la vida que mostra Oller i per la seua manera de relatar els fets. Encara que l’autor va introduir materials costumistes que espatlen el tractament de la realitat, el resultat està ple de sentimentalisme i de derivacions moralistes.
Narcís Oller va fer la seua entrada oficial a la literatura a través dels premis que va aconseguir en els Jocs Florals durant els anys 1879 i 1880, però el seu primer gran èxit se’l va donar La papallona, amb la qual es va donar a conéixer per tota Europa.
Per altra banda, L’ escanyapobres (1884) va ser un dels punts culminants en la narrativa d’Oller i un dels millors exemples de novel•la naturalista-realista, ja que el mateix caràcter negatiu del personatge estudiat (l’avar) li dóna una gran objectivitat.
En aquesta obra també apareix l’impacte que la industralització i l’arribada del ferrocarril van tindre en el camp i en el món rural. Per tant, l’autor va intentar retratar així la societat del seu temps i remarcar el protagonisme i el poder creixent de la burguesia. D’aquesta manera, va introduir una temàtica nova per a la nostra literatura.
A més a més, Narcís Oller deixa veure en aquesta novel•la una gran capacitat estilística i aconseguix, amb un llenguatge connotatiu, transmetre una atmosfera passional, mostrant molt bé les relacions que es poden establir entre la passió pels diners i la passió amorosa.
Després d’aquesta obra, podem destacar La febre d’or (1880-1882), la novel•la més ambiciosa d’Oller.. En La febre d’or, l’autor aconseguix descriure amb precissió la ciutat de Barcelona i les relacions socials i llocs de trobada de la burgesia, sempre dins de l’estil de novel•la naturalista i realista.
L’última novel•la de Narcís Oller, i ja dins la crisi del realisme-naturalisme va ser Pilar Prim (1906), amb la qual va intentar acostar-se als nous corrents modernistes, i açò es veu en la preocupació per la psicologia dels personatges i per l’ articulació formal.


CONCLUSIÓ


Per tant, i a mode de conclusió, podem dir que La Renaixença va ser un intent de recuperar i definir una consciència diferencial catalana i, al mateix temps, d’adaptar els corrents més vius de la cultura europea. Aquests senyals, com hem vist, es van buscar en dos sentits: el passat i la tradició popular; i tot això es va reflectir tant a la poesia com a la narrativa de l’època.